Aquest document ha estat elaborat per membres del Consell nacional de CCOO de Catalunya. El seu objectiu es donar elements pels propers congressos a CCOO, el sindicat més important de Catalunya, amb voluntat de construïr i aportar.
En uns moments on les politiques neolliberals fan estralls, cal que els i les sindicalistes tinguem les idees molt clares.
Temps de debat
Temps de Sindicalisme de Classe
TEMES PEL DEBAT SINDICAL DEL IX CONGRES DE LA CONC
1. Introducció
Els que presentem aquestes propostes i reflexions pel debat, som homes i dones que desenvolupem el nostre treball sindical a la Comissió Executiva de la CONC, a Federacions i Unions Territorials i seccions sindical d’empreses que tradicionalment i avui més que mai, defensem els principis fundacionals del sindicat de Comissions Obreres: Sindicat de masses reivindicatiu i de classe, nacional, democràtic, independent , internacionalista, multiètnic, i sociopolític. Som els que hem defensat i defensem la independència i autonomia sindical , que no la indiferència de la política, i així mateix defensem la pluralitat d’ idees al sindicat com una riquesa i més aportació a les decisions sindicals, no com una càrrega.
El Consell Nacional de la CONC del 20 de Desembre del 2006 va aprovar un nou model de Congressos. Nosaltres volem contribuir a aquest nou model, també amb un nou model de debat congressual. Amb aquest document volem contribuir a obrir la reflexió i el debat entorn dels que considerem eixos principals pel debat en el marc dels proper IXè Congrés de CCOO. de Catalunya.
1.1 Objectius del document
Vivim un moment de profundes mutacions productives, sectorials, socials i territorials, que te com a eix el canvi de paradigma econòmic en la fase de globalització i la reestructuració del capitalisme que en aquest marc s’està produint.
El moviment sindical hem de renovar les nostre formes de fer i d’organitzar els treballadors i les treballadores adequant-les a les noves formes d’organització del treball i la producció, ser mes útils en la lluita per la millora de les condicions de vida i treball, i elevar la consciència col•lectiva de la classe treballadora. Es en aquests sentit, que creiem que es necessari fer una reflexió en profunditat sobre l’ evolució que s’està produint al sí del moviment sindical i sobre el què caldria fer per enfortir el projecte de sindicalisme de classe i nacional que ens ha caracteritzat històricament i que d’alguna manera s’està desdibuixant. Necessitem un canvi en l’estratègia sindical dels darrers temps, així com una amplia majoria interna que li doni suport.
La utilitat del present document rau en ser capaços de connectar amb les preocupacions de la majoria de treballadors i treballadores, obrir el debat al si del sindicat i definir quines son les respostes necessàries per avançar en la conquesta de nous drets, alhora que exercim i fem complir els que ja tenim. Volem contribuir a aquest debat i a impulsar el reforçament del paper del sindicalisme de classe a l’empresa i a la societat en aquest nou segle.
2. Situació de la Classe Treballadora
En els darrers anys l’ofensiva neoliberal s’ha dirigit fortament contra els drets dels treballadors i treballadores. El procés de reestructuració capitalista, els processos d’internacionalització de l’economia i el parany de la globalització, que te molt de construcció ideològica dels poderosos, tenen com a objectiu l’atac directe a les condicions de vida i treball dels treballadors i treballadores i també, cal no oblidar-ho, a la nostra capacitat d’organització i de mobilització.
Hem vist, de forma directa al nostre país, que els processos de transformació en la producció i en l’organització del treball, han tingut efectes sobre l’increment de les taxes de beneficis de les empreses i corporacions transnacionals, a costa d’una precarització de l’ocupació en les seves diferents dimensions, salarial, de contractació i de desregulació de condicions de treball i de seguretat i salut; un atac constant als sistemes de protecció social, especialment amb el retall de les pensions i contra el caràcter progressiu i redistribuidor del sistema fiscal, un procés de fragmentació dels treballadors i d’intent de minimitzar la força de la cultura del treball. Totes elles tenen conseqüències directes sobre la capacitat d’organització i de lluita.
2.1 Situació internacional
La situació internacional es caracteritza per les profundes diferències entre el Nord i el Sud, en termes d’estabilitat democràtica, drets humans i socials, desenvolupament econòmic i de condicions de vida i treball, amb el que això comporta, de riquesa i de pobresa. Avui més de 2.700 milions de persones viuen amb 2 dòlars al dia; 100.000 persones moren de fam diàriament, mentre que el 20% de la població mundial consumeix el 80% dels recursos de tot el planeta.
Alguns dels conflictes bèl•lics poden convertir-se en endèmics, atesa la durada i la devastació econòmica que suposen pels països que els pateixen. S’ha confirmat el que ja sabíem de la Guerra d’ Iraq : el motiu ha estat l’apropiació de les reserves de petroli, amb la utilització de la mentida més descarnada al món sencer de “les armes de destrucció massiva” sense que hi hagi importat la destrucció material, social i econòmica causada i els milers de morts que ha patit el poble iraquià. Els responsables d’aquesta situació cal recordar-ho són el “trío de las Azores” : Bush, Blair i Aznar.
Al mateix temps cal destacar els canvis polítics haguts a països d’Amèrica Llatina, que susciten l’ esperança pels canvis socials i laborals necessaris en aquests països: Brasil, Veneçuela, Bolívia i d’altres.
Aquesta situació d’inseguretat econòmica, social i política a una part del món és la causa principal del flux creixent de milers de persones, d’Àsia, Àfrica i Sud- Amèrica cap Europa i l’Amèrica del Nord, cercant una vida millor. També cal assenyalar els èxodes massius entre els països del propi sud i del camp a la ciutat.
2.2 Com afecta la globalització, i què la causa
La globalització de l’economia està pensada exclusivament per facilitar el guany del gran capital, majoritàriament del capital especulatiu, però també de l’ industrial, a costa de les males condicions de treball i de la depredació del medi ambient en sentit ampli. Les decisions de les grans empreses multinacionals escapen al control democràtic dels països on s’instal•len i dels quals marxen quan volen. El dogma de la competitivitat passa per davant de qualsevol altra consideració de caire social o polític.
Estem davant de l’extensió del fenomen de les deslocalitzacions, (que no són sols un fenomen transnacional, atès que també es donen dins dels mateixos estats, a nivell de una mateixa CCAA i fins i tot a vegades del mateix municipi, amb l’ objectiu de canviar llocs de treball de qualitat per altres de precaris) que obeeixen sols al benefici immediat, propugnant el “dumping” social als països on s’instal•len i que abandonen quan pugen les condicions laborals del treballadors. Aquest és l’origen de la deslocalització industrial d’alguns sectors de la producció europeus, cap a altres llocs del planeta, per produir al tercer món, a preus més baixos, els articles que es consumeixen al primer món, sense parar en la consideració que la capacitat de consum generalitzada dels treballadors d’Europa la dóna en part el sistema social europeu.
2.3 Situació a Europa: Paper del Sindicalisme europeu
A Europa la política de moderació salarial sostinguda, en un llarg període d’ expansió econòmica ha fet perdre poder adquisitiu als treballadors europeus, davant dels importants guanys empresarials. Tant és així, que els responsables de la política econòmica europea s’han vist obligats a alertar sobre el perill que això representa per al model social europeu, perquè limitar el poder adquisitiu dels treballadors pot tenir conseqüències desastroses per la l’ economia europea. Cal no oblidar que el model social europeu va ser fruït del gran pacte social i polític que es va produir al finalitzar la 2ª Guerra Mundial.
La deriva neoliberal del procés de construcció europea, expressat en el projecte de constitució fracassat i en la signatura de l’actual tractat, que retalla encara més els continguts socials, formen part d’aquesta lògica i estan posant en crisi el projecte de construcció política d’ Europa. Iniciatives com la Directiva Bolkestein, que vol privatitzar els serveis públics, i el Llibre Verd, que inaugura el concepte de “flexiseguretat”, per justificar la reducció en Drets Laborals, i fins i tot el paper del Dret Laboral tenen el mateix objectiu.
Els Treballadors d’ Europa necessiten que la Confederació Europea de Sindicats (CES) recuperi les dinàmiques de mobilització de fa uns anys, cercant la unitat d’acció de totes les forces del sindicalisme. Alguns dels importants Sindicats que la conformen ja han reclamat el canvi d’estratègia al Congrés de la CES, de Sevilla, especialment pel que fa a la Política Salarial.
La nova Confederació Sindical Internacional (CSI), tot i els esforços fets i la incorporació d’algunes organitzacions sindicals importants en els darrers anys, encara no es la central sindical mundial que es proclama. Encara queden importants organitzacions sindicals al mon fora d’aquesta nova Confederació. Continua per tant sent necessari avançar en una veritable unitat sindical mundial, sense exclusions ni apriorismes, amb amplitud de mires i superant rèmores latents del període de guerra freda, atès que és molt urgent incidir des del sindicalisme en el procés de mundialització de l’economia.
2.4 Situació a Espanya i Catalunya
Els processos polítics de canvis de governs viscuts a l’Estat Espanyol i a Catalunya estan suposant alguns avenços en els Drets Democràtics i Socials de les persones. L’ aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya estableix un nou marc de relacions de Catalunya amb l’Estat aprofundint en els Drets Democràtics. L’aprovació de lleis contra la violència de gènere, la llei d’igualtat, la llei de regulació de la subcontractació pel sector de la construcció, el reconeixement legal de noves formes de convivència i parelles, la llei de la dependència, són avenços democràtics, i reconeixement de nous drets laborals, impensables amb l’anterior govern del PP, que ara cal portar a la pràctica.
En política exterior el canvi de l’estratègia d’alineació amb la política de guerra dels EEUU i una política interna de cerca d’un nou consens entre les nacions i pobles de l’Estat, ha estat notable, tot i que encara hi han temes com la presencia de tropes a Afganistan, que son contradictoris.
Hi hagut un important creixement econòmic, dels més alts (amb xifres records) de la U.E-15, una molt important baixada de l’atur i una important creació de llocs de treball. Això ha significat un record d’afiliació i un record de recaptació de la Seguretat Social, i un record als ingressos de l’ Estat. Però les polítiques neo lliberals del PP (dèficit zero als Pressupostos de l’ Estat, amb dèficits socials) i les també polítiques neo lliberals del PSOE (s’ha passat del dèficit zero al superàvit als pressupostos de l’ Estat), tot aquest creixement de la riquesa no s’ha repartit, s’ha acumulat (també amb xifres record) als beneficis empresarials sostinguts, que s’han sumat als beneficis de les dues reformes fiscals (una del P.P: i altra del PSOE), a més de la reforma de l’Impost de Societats del PSOE, que han suposat una important reducció dels recursos públics. Les baixades d’impostos beneficien les rendes més altes i minven els recursos que necessiten les polítiques socials i que també son necessaris per eliminar el dèficit en despesa social de España i Catalunya respecte a la UE-15.
Al mateix temps ens hem mantingut a la cua dels països de la UE-15 en baixos salaris, precarització de l’ ocupació, temporalitat, accidents de treball i malalties professionals i en despesa social. Aquesta situació empitjora encara més quan analitzen la situació de la dona treballadora.
L’acord confederal de Juny del 2006 no ha assolit l’objectiu sindical principal de baixar la taxa de temporalitat al nostre país tot i que la patronal sí que s’ha beneficiat de les subvencions per fer contractes indefinits que s’ haguessin hagut de fer des de l’inici, a més d’abundar en l’abaratiment del comiat d’aquests treballadors.
En definitiva, en política econòmica s’han aplicat les polítiques neolliberals que mantenen la situació de greuge de la classe treballadora, davant d’altres rendes, i que resumim en:
• Pèrdua continuada del poder adquisitiu dels salaris; millora insuficient de les pensions i les prestacions socials, i per tant un deteriorament en les condicions materials dels treballadors. Més del 50% dels treballadors espanyols no arriben als 16.000 euros bruts de salari anyal.
• Una economia basada en altíssims nivells de precarietat sostinguts en el temps i una altíssima taxa d’accidents laborals, que ens fan ésser un dels països europeus que pitjor situació tenen en aquests dos importants factors de les condicions de treball.
• Una continuada política de privatitzacions de serveis essencials, com transport, àrees de sanitat, educació, energia i serveis públics.
• Pèrdua de pes de la indústria, en el nostre teixit productiu, amb una manca de política per afrontar les reestructuracions de sectors importants.
• La darrera reforma de la Seguretat Social Pública, que augmenta els períodes de còmput per a la Pensió de jubilació, la més nombrosa del Sistema ; retalla de forma important la pensió d’ invalidesa –aplicant, per primer cop, el període de cotització, per reduir la pensió; i canvia la pensió de viduïtat de pensió contributiva a pensió substitutiva de rendes.
• La reforma fiscal que continua afavorint les grans rendes del capital, i penalitzen les rendes del treball assalariat.
3. Propostes pel debat
L’ objectiu principal del Sindicat és la millora de les condicions de vida i treball, la defensa dels drets conquerits i la conquesta de nous drets que facin possible aquesta millora. La tradició de CC.OO –davant altres- és que això s’ha de fer cercant el màxim de participació de l’afiliació en la presa de decisions importants i combinant la negociació i la mobilització en la solució dels conflictes. La força del Sindicat la dona la seva capacitat d’organitzar el conflicte, fins i tot a la mesa de negociació amb el Govern i la Patronal.
S’ha de cercar l’equilibri entre la Llei (que garanteix el dret universal) i el Conveni, que ha de servir per millorar el que la Llei garanteix (i que és responsabilitat del Sindicat i de la relació de forces a cada lloc).
La pèrdua de poder adquisitiu assenyalada més amunt es produeix al nostre país, fonamentalment per tres vies: per les reestructuracions salarials d’empreses amb l’espasa de Damocles de la deslocalització; per l’extensió de la precarietat laboral, que s’ acompanya de baixos salaris i per la via de la moderació salarial imposada pels diversos ANC. La successió dels diversos Acuerdos de Negociación Colectiva dels darrers anys, a la pràctica han estat pactes de rendes, que han marcat la política de moderació salarial i per tant han propiciat l’estancament del poder adquisitiu dels salaris i la pèrdua del pes dels salaris en la distribució de la renda general espanyola (PIB).
La contrapartida d’aquests acords, (i d’altres acords abans) també a la pràctica, ha estat el compromís –no complert en la totalitat- de que l’ empresariat compliria la Llei respecte de la contractació temporal, (fent contractes indefinits) amb incentius econòmics en termes de subvencions i rebaixa de quotes a la Seguretat Social, no ha significat la reducció de la taxa de temporalitat. A més aquests acords s’han pres sense la suficient participació, tensió i mobilització del nostre actiu sindical en les empreses i s’han concretat tard respecte al moment processal de negociació dels convenis.
El situar l’acció sindical quotidiana al voltant de l’organització del treball, flexibilitat, salut laboral, etc., tot i que no s’ han situat en el pla col•lectiu, com estratègia global de confrontació del sindicat, ha donat una mica d’ oxigen a l’acció sindical a l’empresa, però és preocupant constatar la manca de capacitat de confrontació davant de situacions de reorganització empresarial que han comportat el tancament d’empreses i sectors industrials importants.
No podem signar acords que a la pràctica imposen la moderació salarial a la negociació col•lectiva o que dificulten l’accés, o l’endureixen a les prestacions socials, entre elles de la Seguretat Social.
Les successives reformes que ha patit el sistema de Seguretat Social confirmen el risc de privatització del sistema de protecció social, lenta però estratègicament. El retall de pensions clau del Règim General es produeix paral•lelament a la reducció de costos empresarials relacionats amb la Seguretat Social, quan el Sistema contributiu, gràcies al Règim General, obté any rera any superàvit, malgrat que el % del PIB destinat a protecció social és a Espanya molt inferior al dels països de la U.E. del nostre entorn. El Sindicat ha de jugar un important paper institucional i en l’acció socio - política (concertació i mobilització) per la defensa del Sector Públic, per la millora de les pensions, per a la redistribució de la riquesa que creem entre tots.
Per tot això, creiem que l’actuació del Sindicat en el proper període ha de venir marcada pels següents objectius
3.1 La lluita contra la precarietat i les desigualtats
Lluitar per la reducció de les desigualtats i per un major igualitarisme, es la lluita per la
justícia social. El sindicalisme, de classe, nacional i socio- polític que expressem les
CCOO, a més a més de l’acció reivindicativa clàssica a l’empresa ó a nivell sectorial, es
també intervenir en el conjunt dels factors que determinen les condicions de vida i treball de la classe treballadora: salut, serveis socials, educació, serveis públics en general, etc. i als drets civils i polítics, igualtat de tracte, aprofundiment de la democràcia, de la participació i implicació de la societat en els afers públics, sense oblidar la perspectiva emancipadora.
Per desenvolupar-ho tenim dues eines bàsiques:
a) L’acció sindical, la negociació col•lectiva front a la patronal, per la millora de les condicions de treball concretes, i la negociació amb els governs (als diferents nivells) per la millora dels serveis públics que nosaltres entenem com salari diferit.
b) La capacitat d’organització, pressió i mobilització per impulsar i la coordinar les lluites, que ens cal recuperar. Part fonamental d’aquesta capacitat és la formació de quadres sindicals i l’establiment de vincles de solidaritat entre els treballadors i treballadores dels diferents sectors de la producció i els serveis.
3.1.1 Qualitat de l’ Ocupació
Urgeix en el proper període rebaixar les taxes de temporalitat fins a situar-les en torn a les mitjanes de la Unió Europea (12-13%).En el cas de Catalunya això significa baixar 10 punts en la nostra taxa de temporalitat. La utilització dels contractes temporals, sols s’han de poder formalitzar si hi ha causa per a realitzar-ho. En cas contrari, la norma ha d’ ésser el contracte indefinit. El Sindicat ha de tenir com a un dels eixos prioritàris la lluita contra les empreses de Multiserveis fins a la seva eradicació i contra la subcontractació fraudulenta, amb cessió il•legal inclosa, que sovint acompanya l’actuació d’aquestes empreses.
Subcontractació, s’ha d’assolir la subrogació de plantilles en el cas de canvi d’empresa subcontractista, tant al sector públic com al sector privat; s’ha de prohibir per llei la cadena de subcontractació per a tots els sectors i establir l’equiparació del salari i dels drets dels treballadors de la subcontracta amb els de l’empresa principal, via conveni col•lectiu i per reforma de la Llei, en un procés similar al de les Empreses de Treball Temporal fa uns anys.
En el cas de les empreses que treballen per l’ Administració Pública, hi ha d’haver l’obligatorietat d’ acreditar la qualitat de l’ ocupació dels seus treballadors i la subrogació dels mateixos en cas que canviï la subcontracta de serveis. S’ha d’establir la impossibilitat de contractar serveis públics per empreses que hagin estat sancionades en temes d’ocupació i salut laboral ( mateix tractament que existeix per les empreses deutores de la S.S.)
3.1.2 Millora del poder adquisitiu dels treballadors i treballadores
La Lluita contra els baixos salaris ha d´ ésser un dels eixos principals d’actuació del Sindicat pel proper període. Cal una ofensiva del conjunt del sindicat en aquest objectiu, per assolir-ho. És necessari una nova política salarial no basada exclusivament en el manteniment del poder adquisitiu, sinó destinada a la disputa d’una part dels beneficis empresarials. En aquest sentit s’imposa la necessitat de recuperar la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris dels darrers anys a Catalunya i Espanya. L’ índex de referència no pot ser únicament l’IPC, que segurament caldria reformar, sinó que s’han de manegar també altres valors que situïn el desenvolupament econòmic del període, com són els guanys empresarials i l’increment de les hipoteques (que afecta una part molt important de les economies de la classe treballadora) etc. No hi pot haver cap Salari al límit de la subsistència.
El Salari Mínim Inter professional, s’ha de situar tal com estableix la Carta Social Europea, en el 60% del Salari Mitjà, és a dir 1.000 Euros mensuals, en l’actualitat. Per als baixos salaris, proposem augments Salarials per sobre de l’ IPC, i dels altres valors explicitats. S’han d’assolir a tots els convenis clàusules de revisió completa i retroactiva. Cap Salari Conveni per sota dels 15.000 Euros anyals.
3.1.3 Accidents Laborals i Malalties Professionals
La lluita contra els accidents laborals s’ha de convertir en una de les prioritats del sindicalisme de classe. Malgrat els avenços legislatius enregistrats als darrers anys els índexs d'accidents laborals no són assumibles per una societat com la nostra. En aquest sentit el Sindicat ha d’impulsar:
Pacte Nacional contra els accidents laborals.
Que els ingressos per sancions que percebi la Generalitat de Catalunya, es destinin a mesures que persegueixen la precarietat fins a la seva eradicació.
Que es publiquen les empreses amb major índex d’accidents laborals.
Que les empreses que hagin tingut accidents Greus i mortals no puguin contractar serveis amb l’ Administració Pública.
Pla de Prevenció de Riscos Laborals i el Pla de Riscos psicosocials a totes les empreses.
A l’ acció sindical hauríem de separar els conflictes de Salut Laboral d’altres de caràcter econòmic, per evitar que els temes de Salut i Seguretat quedin aparcats, o simplement siguin utilitzats per a exercir pressió al conflicte. Per a objectivar el conflicte a l’empresa, als organismes de mediació, a la Inspecció de Treball, i a la via judicial, és necessari impulsar una reforma de la Llei de Procediment Laboral que estableixi que els conflictes en Salut i Seguretat en el treball han de tenir substanciació pròpia i independent d’altres matèries.
Així mateix considerem que la cessió del control de les baixes a entitats privades, que a la pràctica es subordinen a la voluntat de l’empresa, és un fet molt greu que el sindicat no pot tolerar, i per tant s’ha de recuperar el control de les baixes pel Sistema de Sanitat Públic. Cal un canvi profund del paper de les Mútues d’ Accidents de Treball i assolir la co decisió en escollir la Mútua, de la representació legal dels treballadors, encaminada a la participació en igualtat de condicions de patrons i treballadors a la gestió de les mateixes.
3.1.4 Per la reducció de la jornada de treball
La lluita per la reducció de la jornada ha estat una reivindicació del moviment obrer històricament. La realitat actual ens diu que els darrers anys caminem en sentit contrari, atès que la jornada mitjana puja en comptes de baixar. Creiem necessari recuperar la reivindicació de les 35 hores per llei i per conveni. No s’assolirà conciliar la vida personal i la laboral sense reduir la jornada de treball i la flexibilització dels horaris.
3.2 Compliment de la Llei i els Convenis Col•lectius
El grau d’incompliment de la normativa laboral a Espanya és inaudit als països europeus del nostre entorn econòmic i social i genera un cert desencís en el sistema democràtic, per part dels treballadors i treballadores que pateixen aquest incompliment. Aquest incompliment és una de les causes de l’alta precarietat en sentit ampli. La Llei empara el Dret dels Treballadors, i l’Estat és responsable de fer-la complir, perseguint aquells que la incompleixen. S’ha d’acabar amb la sensació d’ impunitat dels que incompleixin la Llei. Certament la tendència d’aquest darrers anys d’abocar a la negociació col•lectiva part de la regulació reservada a la Llei, no ha enfortit el concepte de garantia universal de la mateixa. En aquest sentit proposem:
3.2.1 Modificació del codi penal i altres normes legals
Atès l’anterior cal ampliar els mecanismes dissuasoris de l’incompliment, i tal com existeix a altres països europeus cal tipificar com a delit aquells incompliments que atempten contra els drets dels treballadors i molt especialment els relacionats amb la salut i seguretat, estabilitat en l’ ocupació i cessió il•legal de treballadors, i incloure’ls al Codi penal, amb penes de presó.
En cas de comiat improcedent cal retornar la decisió de triar la incorporació o la indemnització al treballador o treballadora afectat.
3.2.2 Fiscalia
Creació d’una fiscalia especial per a la persecució del delit d’índole laboral, la reiterada no aplicació de les lleis de caràcter laboral i dels convenis col•lectius. Per assolir això s’han d’ampliar la plantilla de fiscals i millorar la coordinació de la Fiscalia i la Inspecció de Treball i Seguretat social per aquests temes.
3.2.3 Inspecció de Treball i Seguretat Social
S’ha de donar compliment a l’Estatut pel que fa a la transferència a la Generalitat de Catalunya de la Inspecció de Treball i Seguretat Social. S’ha de millorar l’eficàcia en l’actuació de la Inspecció, assolir terminis més curts en la solució dels assumptes plantejats, i millorar la unificació de criteris en l’actuació. És important que la Inspecció de Treball i Seguretat social doni a conèixer al conjunt de la societat, la seva funció social, i que es publiqui el nom de les empreses que incompleixin greument la normativa laboral.
És necessari reforçar amb més mitjans humans i tècnics el Sistema de la Inspecció de Treball i Seguretat Social, dotar-lo de les eines necessàries per atendre a les necessitat dels problemes actuals del mon del treball i de la nostra realitat empresarial, empreses majoritàriament pimes
3.3 Per un nou model de negociació col•lectiva. Recuperar la capacitat contractual
La negociació col•lectiva és per un sindicat de classe com el nostre, la base fonamental d’ésser sindicat. Ara bé l’estratègia d’abocar-ho tot a la Negociació Col•lectiva, s’ha demostrat un fracàs, perquè el conveni, per sí sol no pot assolir canvis importants que són necessaris que situï la Llei, que consolida i universalitza el dret.
El perfil dels darrers any de la negociació col•lectiva està molt baix i no assoleix donar resposta a les necessitats reals de l’actualitat. Tenim un model de negociació col•lectiva heretat de la Llei de convenis col•lectius dels anys 50, que ni la transició política ni l’ Estatut dels Treballadors, ni la nostra acció sindical han transformat de manera important. Ens trobem davant un model que necessita una gran transformació, perquè la realitat econòmica i financera dels sectors productius i l’organització del treball s’han modificat profundament, i nosaltres continuem tenint bàsicament la mateixa estructura negocial de fa més de 50 anys, basada en els convenis d’empresa i els convenis sectorials, siguin d’àmbit estatal, autonòmic –els menys- i provincial. Les antigues ordenances laborals en alguns aspectes encara continuen vigents per a amplis sectors productius.
La negociació col•lectiva que necessitem ha d’ abordar la realitat de la nova empresa, on conviuen diferents sectors i diferents convenis col•lectius. Hem d’assolir equiparar les condicions laborals de totes aquestes realitats de l’empresa, per trencar el “dumping social” que a vegades es dóna al seu sí amb el fenomen de la subcontractació. Hem d’abordar la negociació col•lectiva dels grups d’ empresa. És imprescindible que els convenis sectorials continguin annexes referits a les realitats diferents d’un mateix sector de la producció.
Per tant, necessitem un canvi radical de model i d’actitud. És imprescindible un gran pacte, primer intern al sí del sindicat, i després amb les contraparts per dignificar la negociació col•lectiva.
3.4 Per una Política Industrial
La absència de polítiques industrials actives ha estat una constant dels diferents governs d’España i Catalunya. El Sindicat, per la seva banda ha d’impulsar la solidaritat activa de les empreses del mateix sector i territori respectiu per a evitar l’aïllament i setge de les empreses en crisi. La globalització de les lluites no evitarà la crisi, però pot fer millorar la correlació de forces, tant davant de la patronal com davant l’Administració.
El nostre objectiu sindical prioritari és el manteniment de l’activitat productiva i de l’ocupació, no ens conformem en assolir les majors indemnitzacions possibles. És necessari que des dels governs hi hagi voluntat política, i el sindicat ha de pressionar per a que n’hi hagi; que l’Administració intervingui per evitar que les empreses que tenen producte, mercat i projecte industrial es tanquin. És necessari així mateix la inversió de recursos públics en infrastructures, formació, recerca i innovació tecnològica, que millorin les nostres capacitats industrials.
S’han d’ampliar els drets de la representació legal dels treballadors pel que fa a la informació de la gestió i de la reinversió obligatòria d’una part dels beneficis empresarials, per millorar els processos productius. Per tant, és necessari la presència de la representació legal dels treballadors als Consells d’Administració de les empreses, tal com existeix a d’altres països de la U.E.
3.5 La Llei d’ Igualtat
Aquesta Llei, que suposa una aposta molt important per eradicar la xacra social de la desigualtat al món del treball, per tot motiu, però especialment pel factor de gènere necessita des del seus inicis l’ implicació del conjunt de l’actiu sindical, per exigir – i acostumar- a les empreses al seu compliment. Això vol dir que haurem d’impulsar plans d’igualtat i mesures d’acció positiva, a totes les empreses on tenim representació en una primera etapa.
3.6 Cobertura Social
S’ha d’assolir al proper període un augment significatiu de la despesa social, en relació al PIB (%) fins a equiparar-la a la mitjana de la despesa dels països europeus. El govern espanyol i el de Catalunya tenen la responsabilitat de dissenyar polítiques social que millorin la cobertura social del nostre país.
3.6.1 Pensions
El Pacte de Toledo, pel que fa al sistema contributiu de la Seguretat Social, està al camí contrari dels interessos dels nostres afiliats i dels treballadors i treballadores en general. A partir del Pacte de Toledo es van retallar les pensions estructurals de jubilació i invalidesa, es crea un clima d’incertesa constant sobre el futur de la pensió de jubilació, i ara s’afegeix un element d’inquietud respecte del futur de la pensió de viduïtat.
A l’actualitat la responsabilitat de les pensions ja no és responsabilitat de l’Estat (com abans), sinó que aquesta responsabilitat recau en la capacitat d’ auto finançament del Sistema, el que suposa una pèrdua de seguretat. Aquestes importants modificacions es produeixen al mateix temps que s’atorguen importants reduccions als empresaris de les cotitzacions a la Seguretat social, en un període en que els beneficis empresarials han crescut de manera desproporcionada al creixement dels salaris com ja s’ha assenyalat a d’altres apartats, i que òbviament afecten la capacitat recaptadora del Sistema de la Seguretat Social.
Considerem molt positiu l’establert a la darrera modificació de la normativa per a la jubilació anticipada, l’eliminació de la condició de haver cotitzat abans de 1967, cosa que permetrà que un bon nombre de treballadors pugui accedir a la pensió amb menys de 65 anys.
En altres aspectes es preocupant l’horitzó que se’ns intenta dibuixar en quant als riscos pel futur del sistema, que varien segons el moment econòmic en què ens trobem. Per tant és imprescindible una re orientació estratègica de l’actuació del Sindicat que permeti:
Generar confiança en el Sistema Públic de Pensions.
Que la responsabilitat i la garantia de les prestacions sigui exclusivament pública, començant per les prestacions contributives.
Millorar les pensions. Hi ha encara molt per fer, si ens fixem l’objectiu d’equipar el % del PIB que destinem a cobertura social al % del PIB que destinen la resta dels països europeus del nostre entorn.
No acceptar mesures que signifiquin un retrocés o enduriment de les condicions per a la jubilació (Edat, període de còmput, període de cotització,...).
Rectificar el greu error del darrer acord de pensions respecte del futur de la pensió de viduïtat.
Tallar la descapitalització del sistema que s’està produint per la via de la reducció de les cotitzacions empresarials.
No hi hagi beneficis fiscals pels plans privats de pensions, perquè aquesta és una forma de potenciar-los front al Sistema Públic.
Cap pensió per sota del Salari Mínim.
3.6.2 Dependència
La Llei de suport a les persones amb dependència significarà un avenç molt important en la cobertura social del nostre País. La Llei ve a donar suport a un segment de la població molt necessitada d’aquesta cobertura, que en el cas de les persones amb menys recursos fins ara requeia en l’àmbit familiar.
Comissions Obreres ha estat un protagonista decisiu des de fer aparèixer la necessitat de la Llei, fins al seu articulat. És un motiu més d’ auto estima per a la nostra organització. Cal que el Sindicat capitalitzi aquest avenç en el grau que ens mereixem. Cal vigilar el seu desenvolupament per a evitar que els llocs de treball que la llei generi no quedin presoners de la precarització laboral. És necessari, així mateix que a mig termini la llei generi llocs de treball de la xarxa pública de cobertura social.
3.7 La sobirania de les organitzacions confederades
Ara ha fet 30 anys de la legalització del Sindicat. Durant tot aquest temps, hem anat construint el sindicat que avui tenim. La Confederació Sindical de Comissions Obreres de Catalunya, s’ha fet gran i amb ella totes les seves organitzacions. En el darrer període hem viscut moments de tensió i d’acord en les relacions d’algunes organitzacions amb la CONC i amb les federacions estatals. Creiem que ha arribat el moment d’adequar la relació vers la CONC atesa la majoria d’edat de les seves organitzacions i de la nova realitat dels processos productius ja descrits. En aquest sentit proposem per a les organitzacions federatives (les úniques que tenen doble vinculació en l’estructura organitzativa) :
3.7.1 La CONC és una realitat i una necessitat sindical per el projecte dels treballadors i treballadores de Catalunya, que hem de defensar i desenvolupar. Per això i amb independència d’altres propostes que realitzem en aquest apartat s’ha de mantenir el que estableixen els actuals estatuts en relació a la confederació de les federacions de Catalunya que ho fan mitjançant la Comissió Obrera Nacional de Catalunya.
3.7.2 Estatuts propis. En el debat sobre la consolidació comptable a efectes fiscals (que hem anomenat la Hoja de Ruta Confederal) s’ha donat un cert protagonisme a les Federacions de Nacionalitat o Regió a l’hora de decidir amb qui consoliden fiscalment, si amb els territoris (Confederacions de Nacionalitat i Unions Regionals) o amb les seves Federacions estatals. Totes Les Federacions de Catalunya, de forma encertada, ho fan amb la CONC, i creiem que han de continuar fent-ho, per ésser una veritable Confederació, tot i que s’ha de fer de forma diferent. Proposem que les Federacions de Catalunya tinguin estatuts propis i entitat jurídica pròpia, i que a efectes de consolidació comptable tinguin el tractament de grup d’empreses CONC.
3.7.3 Protocol de gestió d’ instruments propis i compartits en base a las noves necessitats federatives i del conjunt de l’ organització.
3.8 Reforçar el Sindicat a l' Empresa i al Territori
En el darrer període de desenvolupament del sindicat hi ha hagut una forta tendència a la centralització federativa, i en alguns casos, s’han deixat els àmbits inferiors com a meres delegacions, sense donar importància de tenir àmbits orgànics als diferents nivells de l’estructura del sindicat que faciliten la proximitat, l’ organització, l’organicitat i la incorporació de quadres sindicals a les tasques de fora del marc de l’empresa. Les fusions federatives acordades en aquest període i les que es puguin fer al futur no resolen el problema del necessari canvi de model d’organització i de formes de fer, que necessitem. L’ anàlisi que fem de la situació de la classe obrera i les noves realitats productives requereixen una organització interna més flexible i mes propera als problemes dels treballadores i treballadores. En aquest sentit proposem:
3.8.1 El Sindicat al Territori
El sindicat comarcal, i al seu cas l’intercomarcal, ha d’ ésser l’eix bàsic de l’organització de les seccions sindicals i el nexe comú entre el sindicat a l’empresa i el sindicat a la societat. Totes les organitzacions federatives hauran de constituir el sindicat al territori, excepte les organitzacions federatives que basen el seu model en els sectors. Aquestes hauran de veure de quina manera organitzen la seva intervenció sindical al territori i el seu nexe amb el mateix.
3.8.2 Seccions Sindicals de grups d’ empresa
Amb independència d l’adscripció federativa de cada empresa, es fa imprescindible dotar-nos d’ un instrument organitzatiu per aplicar la negociació col•lectiva, organitzar l’acció sindical i la defensa dels drets dels treballadors en un mateix grup d’empresa.
3.8.3 Seccions Sindicals d’ empreses d’ un mateix centre de treball
Cada cop és mes freqüent la coincidència en un mateix espai físic de treball de diverses empreses, atesa la generalització de la subcontractació, al sector industrial i també al de serveis. Les polítiques empresarials són les mateixes per totes les empreses subcontractades en un mateix centre de treball, i nosaltres hem de passar de l’autarquia en les diverses reivindicacions a debatre , proposar i harmonitzar una mateixa estratègia reivindicativa. Es fa necessari dotar-nos d’un marc organitzatiu a l’empresa que agrupi el conjunt dels treballadors i treballadores del centre de treball. Amb aquesta finalitat és necessari organitzar coordinadores de les seccions sindicals de CCOO al centre de treball.
3.8.4 Els sectors organitzats
Els sectors organitzats de les diferents federacions es tindran de dotar dels seus òrgans de direcció, per organitzar el seu funcionament regular. Hauran de realitzar les conferències i/o Congressos en el que es concretaran els mecanismes necessaris per la seva vinculació i aportació al sindicalisme al territori.
3.9 Reactivar el debat, impulsar la participació
És imprescindible un impuls valent a la participació en totes les instàncies del sindicalisme i del sindicat. Sense participació no es recuperarà la capacitat de mobilització i per tant la capacitat contractual per a concertar polítiques salarials fortes, invertir polítiques de concertació equivocades, activar processos solidaris front a les deslocalitzacions especulatives i activar posicions socio polítiques actives. En aquest sentit proposem:
Reactivar la informació i la formació socio polítiques a les empreses.
Impulsar la participació dels afiliats a les plataformes reivindicatives a l’empresa i a nivell sectorial, organitzant assemblees, enquestes, etc.
Intensificar la informació i l’ acció sindical en els processos de negociació.
Refrendar els possibles acords consultant els treballadors i treballadores en general, i com a mínim els nostres afiliats i afiliades.
Escollir els delegats de la LOLS en votació dels afiliats i afiliades.
Prioritzar l’ elecció amb votació de tots els afiliats per determinar els candidats a les eleccions.
Davant de processos de negociació generals, de diversa índole, s’han d’establir processos d’ informació, consulta i decisió, sense descartar consultes més universals davant d’algunes reformes de calat. Activar les formes i els processos de mobilització davant d’aquests tipus d’acords.
Planificar, coordinar i unificar els ritmes de la negociació dels convenis per a evitar l’aïllament dels sectors més febles.
3.10 Independència i Pluralitat
La preponderància del paper federatiu dins la nostra organització en el darrer període, amb l’exclusivitat a la pràctica de l’acció sindical sectorial i d’empresa per a les federacions, conjuntament amb una pèrdua de perfil de mobilització de la Confederació i de la mateixa CONC, ha suposat per aquesta darrera un gir cap a l’interiorització i un forta tendència vers l’acció institucional. Al mateix temps, des d’un sector de la Direcció de la CONC s’ha accentuat el perfil autosuficient i hegemonista, tant vers l’intern com en les relacions institucionals i amb altres organitzacions socials.
Pel que fa a l’intern de l’organització, aquestes actituds, a vegades prepotents, comporten tendències de concentració de poder en cercles cada cop més reduïts; l’ establiment de responsabilitats de gestió/direcció basades en la “confiança” personal i política, amb menyspreu a la riquesa que suposa la pluralitat interna, i una aposta per la tecnificació i despolitització del sindicat, que fa més fàcil la concentració de la capacitat de decisió en un petit grup dirigent.
L’ eficàcia política dels equips dirigents sindicals es mesura sobre tot per la capacitat de síntesi i d’integració de totes les pluralitats de pensament i tradició i per tant, és necessari la presència als òrgans de direcció i de gestió (secretariats i permanents que es puguin derivar d’aquests) de totes les pluralitats que s’hagin manifestat als òrgans de d’ elecció respectius (comissions executives i consells).
Des de la reafirmació de l’aposta per la independència i la autonomia sindical que estan en els nostres orígens, la recuperació de la identitat de Sindicat de classe requereix també de processos de re-politització, entesa aquesta com la recuperació del caràcter sociopolític, de visió global de les reivindicacions i de l’actuació del sindicat, en la perspectiva de la transformació de la societat.
L’actualització dels conceptes d’autonomia e independència, requereixen al mateix temps la recuperació de la organicitat interna, l’estructuració i desenvolupament organitzatiu descentralitzat, l’equilibri de poders entre les diferents estructures, i processos de presa de decisions més amplis, més democràtics i participatius. Sense aquests elements l’ autonomia i la independència del Sindicat es converteixen en paraules buides o en armes per atacar altres posicions en el debat.
En definitiva el Sindicat ha de tenir perspectiva de transformació social, en la recerca d’un món, el nostre, més equilibrat i més just.
“Ningún trabajador puede, moralmente, eludir la parte que le corresponde en la lucha de la clase obrera por su libertad y en la construcción de una nueva sociedad para todos”
Ante el futuro del sindicalismo. Declaració de CCOO, Madrid 31 de Març de 1966.
La Tafanera
del.icio.us
Soc un home d'esquerres, preocupat per com va el món, amb l'esperança de que les coses canviaran, identificat amb el catalanisme d'esquerra transformadora i amb el sindicalisme de classe i nacional