jordi ribo i flos

Avui es el darrer dia abans de vacances, per tant parlem d'un tema refrescant: El Barça!!!

Si, si, o potser algú pensava que no ho tocaria mai? Doncs no! Ahir va jugar el primer partit després de la desilusió de l'any passat i de la decepció de regalar una Lliga que ja estava guanyada.

Estava davant de la tele per veure aquest partit Dundee United FC - FC Barcelona, que va acabar 0-1, gol d'Henry.

Aprofito pel petit flash cultural: Com tots sabeu, al Regne Unit va esser dels primers llocs on els obrers tenien festa el dissabte per la tarda, la famosa setmana anglesa. Per la tarda (allá la tarda comença a les 13 h.), els obrers de les fabriques es juntaven per dinar i després jugar al foot-ball, i acavaben el dissabte fent reunió del seu sindicat, Es per aixó que molts equips es diuen "United" de cognom, que ve de "Union", es a dir, sindicat. D'aqui els noms de Manchester United, Sheffield United, Dundee United, Leeds United i molts d'altres. L'origen del futbol son els obrers de les mines, del textil, de les fabriques d'acer...i com que qui perd els origens, perd identitat... (Osti quina habilitat que tinc, semblo un polític al ús...)

No sé que en penseu la culerada roja, a mí em va agradar força el Touré Yaya, al fí algú al mig del camp amb poder intimidatori, així com l'Abidal, un lateral poderós, però sobre tot en Bojan, aquest nanet lleidatá-serbi. Aquest va prer crack, si no l'espatllen. Em va donar com un bon rotllo. Espero que jugant net i maco, i amb una miqueta de "pebrots", poguem tindre alegries aquest any. Una vegada més... Visca el Barça i visca el bon futbol, que no veiem desde els temps del gran Lazsli Kubala, el més gran.

Bon estiu

Aquest mes fa 33 anys que vaig demanar-li amb un company entranyable i inovidable per a mi, i per a molts, en Manuel Sousa, mort en 2001, l'entrada al Partit, aleshores al PSUC. Era en 1974, feia un més encara no, que havia entrat a treballar a Antenas Tagra.

En Sousa em va dir que sí, immediatament em va posar en contacte amb un altre company, aquest sí que el veig cada dia, i per molts anys, l'Adoni González, que treballaba anb tot el que tenia a veure amb solidaritat, represaliat politic que va tastar, i de quina manera, les presons de la dictadura!

I fins avui, amb petites victories i grans derrotes, la vaga del 76, on vam tindre 9 acomiadats que varem guanyar,la legalització, les eleccions del 77, l'onze de setembre, la trencadissa del 81, la creació del PCC... i fins ara.

Escric aixó, a punt de fer les maletes i marxar de vacances. Osti que vell que soc! 55 "tacos", 33 de militància comunista, ja porto més anys de roig organitzat que no-organitzat, encara que jo ja havia fet les meves "cosetes" a la Universitat de Barcelona, que em costar l'expulsió en el 73.Aixó cal cel.lebrar-ho! M'en vaig a dinar amb la meva companya i amiga la Mercé Civit, la Carmeta, i suposo que en Carles!! Encara no saben aixó, així els "pillaré" de sorpresa.

Pero no es penseu, no em penso jubilar!!! Com que no tinc rés de que empanadir-me, com que tot el que he fet ha estat lluitar, de la millor manera que he sabut i pogut, per aixó segueixo sent comunista. A més, la tasca sindical que porto de cooperació internacional, em fa reafermar-me cada dia en aquests principis, en la lluita contra la injusticia i la opressió, contra el capitalisme i per una societat sense explotadors ni explotats.

I així penso morir.

Dedicat a la memoria d'en Manuel Sousa i al Secretari General del PCC, el company Mariá Pere.

En mi ciudad acabamos de vivir una situación que no recordamos en años: Un apagón dejó sin energía eléctrica a 8 de los 10 distritos en que la ciudad se divide el pasado lunes. A efectos prácticos, estamos hablando de más de un millón de personas. Aunque la mayoría de la ciudad restableció el servicio, los efectos del apagón se prolongaron durante muchas horas y afectaron a mucha población, a cuatro centros hospitalarios importantes y a dia de hoy, miércoles 25 de Julio, más de 10.000 personas siguen sin energía eléctrica.

Recordaba los años de mi infancia, cuando en casa hablábamos de electricidad nos referíamos a "la luz", es decir, lo que nos sucedía era eso, nos quedabamos sin luz, y los efectos colaterales eran la radio y la plancha. Es decir, ni nevera, ni lavadora, ni ventilador, ni Televisión, ni aire acondicionado, ni reproductor de CDs, ni ordenador... Esta era nuestra vida, la de la mayoría del pueblo, no la de los patronos ni jerifaltes del régimen, que vivían muy, muy, muy por encima de los demás. Hoy es muy diferente la cosa en Barcelona, en Catalunya, pero en estos momentos no puedo dejar de olvidar los millones de personas que viven en la pobreza e indigencia, no sólo aquí, en todo el planeta, millones que no tienen acceso al agua potable, y que las grandes compañías, europeas o gringas quieren robarles, como han hecho con sus recursos naturales, con las empresas estatales, privatizándolas con la ayuda inestimable de las oligarquías locales... Pero de esto ya hablaremos en otra ocasión.

De lo que quiero hablar es de responsabilidades y de qué hacer: Los responsables únicos son los directivos de ENDESA, que nadie se equivoque, ni ayuntamiento de Barcelona ni Generalitat de Catalunya, ENDESA, con su presidente a la cabeza D.Rodolfo Martín Villa (¿os acordais de la biografía del personaje, verdad?) y su camarilla.

Aquellos que apoyaron la privatización de las empresas públicas de energía, por criterios de una supuesta eficiencia frente a la supuesta también incompetencia del Estado, hoy deben responder al conjunto de la población, porque afectados somos todos, y no cómo clientes sino como ciudadanos que tenemos derechos. Aquellos supuestos europeistas, que bajo un disfraz de derechos de ciudadania, que luego se tragan bonitamente toda la política neo-liberal que nos impone la Comisión Europea y su mandamás, Durao Barroso, ex-maoista reconvertido, deben entonar un mea culpa y volver al redil, del que nunca debieron salir de oponerse frontalmente a la Directiva Bolkestein. Es decir, aquellos que, o bien por acción, por omisión o por ignorancia han defendido privatizaciones de servicios públicos, deben entonar un mea culpa, obviamente no con la misma intensidad ni de la misma manera.

¿Qué hacer?

Pues el asunto es difícil, o fácil, según se mire: RENACIONALIZACION DE LAS EMPRESAS ESTRATÉGICAS, entre ellas las de energía. Restituir al estado el control de estas empresas, que las organizaciones sociales ejerzan el papel que les debiera corresponder, que los beneficios de las mismas redunden en un mejor servicio, en el mantenimiento necesario y en incrementar los recursos del estado y que los beneficios se pongan al servicio de la mayoría. Claro, esto es la ruptura de la lógica capitalista, pero hay que estar por ello. Entre tanto, cuanto más controles públicos y democráticos, mejor. Pero lo que está claro es que los responsables no se pueden ir de rositas, al contrario, hay que ponerles a los pies de los caballos; es decir, responsables de la empresa, accionistas, subcontratas, entre los cuales está Red Eléctrica Española son los culpables del desaguisado: A por ellos.

Dedicado a mis hermanos Julio y Eugenia.

Avui es un d'aquells dies en que no et surt res de bó. La noticia de l'assasinat d'un sindicalista salvadoreny anomenat Miguel Angel Vázquez m'ha deixat corprés, i submergit en un estat de pena, rauxa i tristor que m'impideix pensar. Potser aquestes ratlles em permetran reaccionar.

En Miguel Angel era el responsable de finances del "Sindicato de Trabajadores del Servicio de Electricidad de El Salvador-STSEL". Dimecres a la nit, sortia d'una reunió del sindicat a una localitat propera a la capital. La seva dona va veure que trigaba més del compte i va trucar al company Jaime, secretari general del sindicat, per saber si la reunió havia acabat. Al comprobar la desaparició del company, molts ja van pensar el pitjor, i efectivament, al lendemá trobáren al company Miguel Angel amb dos trets al cap, a una ciutat propera a la capital, anomenada Mejicanos, gobernada pel FMLN.

L'assasinat té tots els indicis d'esser un crim per encárrec, tema molt en boga en els temps posteriors a la guerra, i que ara s'havia limitat molt, aixó si, les amenaces son a la ordre del dia, pero aquest es el primer assasinat d'aquest carácter de fa temps.

En Miguel Angel era un home jove, baixet i rabassut, com molts centreamericans, jove, amb tres canalles i dona. Era un tio alegre i ben parit, un militant sindical i polític. Un company al que esperava veure amb d'altres a la reunió anual de la Plataforma Sindical Comú Centreamericana, planificant actuacions per defensar els seus companys, lluitant contra l'intent de privatitzar l'energia, contra els tractats de lliure comerç amb els EEUU i a favor de l'ALBA (Alternativa Bolivariana de las Americas).

L'han assasinat per amedrentar als companys, els assasins no saben però que, lluny d'oblidarlo, els hi farem costat a la familia i al sindicat. Us demano a tots els lectors i lectores la vostra solidaritat i suport. Escribiu al sindicat STSEL, al company Jaime Rivera, al e-mail jaimer23@hotmail.com o bé a whernandez@pscc-ca.org
i mostreu la vostra admiració pels sindicalistes de Centreamerica. Molts es juguen la vida per fer coses que aquí ens costen ben poc. Moltes gracies a tots i totes.

El passat 30 de Juny vaig estar a Srebrenica, localitat situada a Bòsnia-Herzegovina, administrada segons els acords de Dayton per la República Srpska (l'admnistració serbia de Bòsnia).

Se que tocaré un tema difícil de tractar objectivament. La visita responia a una promesa que li vaig fer a la Sra. Hajra Catic, presidenta de l'Associació de Dones de Srebrenica, que está lluitant pel dret al retorn de la gent que va haver de marxar de casa seva, i per treure de la pobresa a les dones que varen sobreviure a la massacre perpetrada pels Txetniks serbis: Més de 8000 morts, dels quals s'han recuperat gairebé 3000. La Sra. Catic va perdre el seu marit i el seu fill en aquella nit d'espant, d'assasinats i violacions. No ha recuperat el cadáver del seu fill encara. Cada fosa comuna que s'obre, hi va per fer-se els analisis d'ADN que puguin durla a recuperar les seves restes.

La Hajra es va alegrar molt de veure la gent de la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO. Em va dir "sou els unics que heu vingut a veurem a mi", i jo li vaig respondre que li vaig prometre visitarla a la primera ocasió, i que allá estava, amb la gent de CCOO, perque som persones que complim amb la paraula donada.

Toto seguit van entrar al memorial: més de 2000 tombes, un llistat de més de 8000 persones, tots els homes de la comarca, musulmans majoritariament, van ser assasinats per uns criminals, davant dels ulls dels cascos blaus es van endur els homes que estaven tancats en una nau i els van matar a tots, els van enterrar fins a tres vegades després de profanar els seus cadàvers (segons els musulmans, cal enterrar la gent sencera). Els assasins es van acarnissar amb les victimes innnocents, van humiliar les dones i algunes varen patir violacions... Tot l'horror de la guerra, tots els instints mes salvatges de l'humanitat es van fer realitat aquell 11 de Juliol a Srebrenica...I sempre les dones van arrosegar tots els patiments. Soles han tirat endavant, sense suports de ningú, aixó sí, tots els polítics han anat allá a fer-se la foto, però cap d'ells ajuda.

Aquestes dones s'han organitzat, han creat dues cooperatives,una de fer roba i una altra per fabricar pasta de sopa. Gràcies a dues organitzacions franceses, tenen les máquines per fer la pasta, i necessiten una furgoneta per repartir les comandes, així que ens hem compormés a atendre aquesta necessitat.

Varem visitar una fosa comuna, que van descobrir dos dies abans. La visió d'alló em va posar la carn de gallina, em vaig acostar a la Hajra i a la seva amiga, que ploraven en silenci i les vaig acompanyar, també en el plor. Un propòsit em faig d'ara en endavant: Lluitar contra la guerra i contra qui la justifiqui, lluitar contra el dolor i per la justicia, per la veritat, perque els criminals, siguin de la etnia, religió, grup social que sigui, responguin davant de la justicia pels seus crims. Mai més Srebrenica, solidaritat amb les dones. Les dones no han de ser repós de cap guerrer, ni consolar ningú que no siguin les propies dones, victimes de la violència.

Ajudeu a conseguir una furgoneta per les dones de Srebrenica, poseu-vos en contacte amb mi.