jordi ribo i flos

En dos dels seus articles a L’ordine
nuovo, el revolucionari italià parlava
dels consells de fàbrica i de la seva
funció. Avui ho reproduïm, perquè
Gramsci en donava les claus de
l’organització del partit i de la classe
per constituir-se en alternativa
“I diem que el període actual és
revolucionari precisament perquè
comprovem que la classe obrera
tendeix a crear, en totes les nacions i
amb totes les seves energies -encara
que sigui entre errors, dubtes,
timideses pròpies d’una classe
oprimida, que no té experiència
històrica, que ho ha de fer tot de
manera original- a engendrar del seu
si institucions noves en el camp
obrer, institucions de base
representativa, construïdes segons
un esquema industrial”.
Us sona que algú hagi parlat
d’organitzar-nos nosaltres segons
l’activitat humana? ¿Per qué ens està
costant tant fer-ho? Jo crec que el
Comitè Central del nostre partit ha
parlat en aquests termes i,
naturalment, no podem pensar que
les coses les hem de fer de qualsevol
manera, però estem interpretant bé el
que cal fer, com ho va fer Gramsci
l’any 1920, data d’aquest article.
Deixem que segueixi parlant.
“En la fase imperialista del procés
històric de la classe burgesa, el poder
industrial de cada fàbrica es desprèn
de la fàbrica i es concentra en un
trust, en un monopoli, en un banc, en
la burocràcia estatal”. Avui hi podem
afegir que, amb l’actual procés de
mundialització capitalista, en l’època
del capitalisme global, aquests
centres de poder estan cada vegada
més lluny i són més foscos, però que
concentren més poder que molts
Estats.
Gramsci ja s’avança i teoritza com
s’organitza el consell de fàbrica i quin
rol juga, amb els obrers ja deslliurats i
constituïts com a classe: “En realitat,
en construir aquest aparell
representatiu, la classe obrera
realitza l’expropiació de la primera
màquina, de l’instrument de
producció més important: la classe
obrera mateixa, que ha tornat a
retrobar-se, que ha aconseguit
consciència de la seva unitat
orgànica i que es contraposa
unitàriament al capitalisme”.
Aquí ens trobem davant d’una
afirmació importantíssima: és la
classe obrera la que cal organitzar,
constituir-la com a classe
revolucionària, i arribarà a aquesta
fita elevant la seva consciència, i per
això caldrà primer organitzar-la en
funció dels seus interessos més
concrets, i la cosa no va a l’inrevés,
que és l’equivocació d’alguna gent,
que pensa que elevant només el to
de veu del llistó de la reivindicació,
s’arriba a l’alternativa. Doncs no, no
va per aquí l’assumpte.
I què pinta el sindicat en tot això?
Vegem què ens explica Gramsci: “El
sindicat no és aquesta o aquella
definició; arriba a ser una
determinada definició i assumeix una
determinada figura històrica quan les
forces i la voluntat obrera que el
constitueixen hi imposen una direcció
i atorguen a la seva acció els
objectius que s’afirmen en la
definició”.
“El desenvolupament de
l’organització sindical està
caracteritzat per aquests dos fets: en
primer lloc, el sindicat engloba una
creixent quantitat d’efectius obrers,
incorpora a la disciplina de la seva
forma una quantitat cada cop més
gran d’efectius obrers. En segon lloc,
concentra i generalitza la seva
estructura fins a col·locar en una
organització central el poder de la
disciplina i del moviment;
s’independitza de les masses que ha
disciplinat, es col·loca fora de l’abast
dels seus capricis i vel·leïtats, de les
volubilitats de les grans masses
tumultuoses. D’aquesta manera, el
sindicat esdevé capaç de concertar
acords, d’assumir responsabilitats:
d’aquesta manera, s’obliga
l’empresari a acceptar una legalitat
en les seves relacions amb l’obrer”.
El sindicat interlocuta i interpreta les
necessitats, i, ben dirigit, se situa fora
dels mecanismes de la democràcia
burgesa. I alhora ha de conviure en
aquesta realitat, que genera moltes
contradiccions i construeix una
relació alternativa. D’aquí que allò
realment important és la política a
desenvolupar; els mecanismes a l’ús
no serveixen de res si no es
construeix la classe, si no se la dota
d’un element polític en què cada
estament juga un paper diferent, el
sindicat, els comunistes organitzats i
els mecanismes de poder polític. Per
tant, el geni italià tenia tota la raó.

Ai, els oblits!

- La mort del company Gregorio López Raimundo:

Ha mort un dels darrers referents del PSUC històric que jo conegué. En Gregori era el Secretari General quan jo vaig entrar al PSUC en 1974. No el vaig coneixer personalment fins quan el van detindre i el varen deixar anar en Desembre de 1976. Posteriorment, fins i tot el recordo quan em va signar el llibre del PSUC, que guardo a casa meva, i molts records.

Quan la trencadissa, després de les baralles internes, era una persona que sempre recordava com un home bó, la canço d'en Raimon i el seu taranná eran sempre una llum que m'indicava que s'havia de produïr algún retrobament...que fins avui encara no ha arribat.

En Gregorio simbolitza tantes coses...La lluita en la clandestinitat, la lleialtat a uns principis, la mostra que és catalá tot aquell que viu i treballa a Catalunya, malgrat que mai goses en parlar-lo, el combinar la lluita nacional i la lluita social... I ara ja no hi és.

No hi es, com no hi son en Pere Ardiaca, en Román i tants d'altres... L'exemple d'aquella generació, amb les seves errades i els seus encerts és el que queda. Sense ells, la Catalunya d'avui no existiria, sense els comunistes del PSUC històric, ni estatut, ni conquestes socials a la Constitució de 1979, ni reconstrucció social, ni rés. No permetrem que ens esborrin de la història oficial. Ni en Gregorio ni en Pere s'ho mereixen...i ens abroncarien força!

- IU Llamazares candidat:

El referèndum es produí a IU i Llamazares, sortosament ha guanyat. Potser per massa diferència, no sigui cosa que algú qued pensa que els comunistes som totalment prescindibles s'ho acabi creient. La IU plural ha guanyat sobre alguns que pensen en una IU reduïda. Ara IU som tots, i es molt gratificant veure com la marga Sanz es posa al servei del projecte comú. A veure si alguns hi posen una miqueta de seny, i tots hi posem més bona voluntat al projecte de Izquierda Unida.

Com li va passar a en Francesc Pi de la Serra..He estat un temps sense cantar, no es que tingués angines, ni mandra per treballar, ha estat questió de punyetes...soc poeta...

I mira que han passat coses!!! Comentaré algunes, amb el risc d'oblit d'algun tema important:

- Problema de les infraestructures, RENFE Rodalies i AVE:

Tothom sap que l'estat no inverteix en RENFE desde fa 30 anys en xarxa. No han construit ni un puto metre de via!!! Les estacions de Regional tanquen, estan en runa moltes. Que van fer en 23 anys els de CiU? On era ERC que en el primer govern asumiren responsabilitats? Que van fer el PSOE i el PP al capdavant del govern central?

Que jo sapiga, només el PSUC i els seus hereus (ICV-EUiA)estan nets i poden llençar la primera pedra...Calia la mobilització, que ha arribat tard i malament, perque els sindicats no hi eren, i aixó ho ha acabat liderant una plataforma que al final acabará convocant el 1 de maig si ens descuidem. Francament, els sindicats importants han tingut una manca d'agilitat preocupant, que caldrá redreçar. No es pot estar absent en una de les convocatòries més grans a Barcelona, després de les manifestacions contra la guerra d'Iraq.

- 90 Aniversari de la Revolució Rusa:

El 7 de Novembre (26 d'Octubre en el calendari Juliá) de 1917, els obrers i els soldats de Petrograd van disoldre el govern provisional de Kerenski i van entregar el poder al Soviet de Petrograd, que es va constituir en el nou poder de l'estat obrer i camperol que va neixer, sota les consignes de Pau, Pa i Terra, consignes democràtiques que només el proletariat va ser capaç de tirar endavant, amb el Partit ja rebateijat com Comunista de Rusia. Aquells deu dies commocionàren el món definitivament, perque rés ja no va ser el mateix, per lo bó i per lo dolent. El balanç de la URSS, fins la seva caiguda, amb errors i encerts va ser netament positiu:

- Es va mostrar que els treballadors podien dirigir un estat.
- Les conquestes socials avançaren a velocitats molt rápides: Constitució de la OIT, impensable abans de la revolució, jornada de vuit hores, sanitat i educació gratuita...
- Els oprimits varen trobar aixopluc en un estat que generosament obria les seves portes.
- La capçalera de la lluita contra el feixisme varen ser els Partits Comunistes arreu, els valors de la lluita internacionalista, les Brigades Internacionals a la guerra d'Espanya, per exemple, varen ser valors que, fins avui tota persona progressista ha d'asumir.

Els mals, per ja sabuts, no els esmento, només referirme a les encertades paraules de l'amic Josep Fontana, quan parla dels fracassos, no ja de la URSS, sino de tots nosaltres.

-Homenatge a Marcelino Camacho:

Merescudissim, que CCOO li faci un homenatge a la persona d'en Marcelino va ser un acte de dignitat encomiable, on el que va sobrar va ser els tons d'algunes intervencions, especialment d'aquells que, en un homenatge a un dels lluitadors antifranquistes i obrers més carísmátics i honestos d'Espanya, es dedicaren a esbroncar al personal, alguns amb una cara de vinagre que feia por...Quan el que corresponia era emocionar-se, riure i plorar però d'alegria, perque els bons homenatges es fan en vida i en plenitut de facultats mentals al menys, que es el que va passar. Indubtablement els que es varen lluir, segons la meva opnió foren en Gaspar Llamazares i el president del Govern, a més de la impagable Pilar Bardem.

-Reunió de sindicalistes el 1 de desembre:

Més de 200 quadres sindicals ens reunirem per parlar sobre les propostes a fer en el procés dels Congressos de CCOO, que podem resumir en una lluita decidida per millorar els salaris i les condicions de treball, no admetre reduccions en les pensions i colocar el sindicalisme de classe i nacional netament en el sí de les polítiques d'esquerres.

-Derrota de la consulta a Venezuela sobre els canvis constitucionals:

Efectivament, parlo d'una derrota de les posicions pregressistes front les conservadores. Alguna cosa ha fallat, i es possible que la pressió de l'Imperi, els milions de dólars abocats a una oposició que probablement no hagués acceptat un resultat contrari, en fí, que no es pot menysprear l'activitat de gent acostumada a impulsar cops d'estat a Llatinoamerica, però perdre, encara que sigui per la mínima es una cosa que cal reflexionar...Però qui ho ha de fer son les organitzacions obreres i sindicals de Venezuela. Nosaltres hem d'acompanyarles, de manera crítica però alhora constructiva, perque pel que sabem, el socialisme es un sistema molt més just que el capitalisme global, que és on volen tornar a portar a Venezuela els enemics de la revolució bolivariana...

El company Mariá Pere ha inaugurat el seu bloc, o al menys l'ha tret de la clandestinitat!!!!

I aviat serem al 2008.