jordi ribo i flos

Avui aniré al Palau de la Música, a recordar al Gregorio, que era el Secretari General del PSUC en 1974, quan vaig entrar a formar part del Partit.

Recordar al Gregorio es recordar a totes les persones del PSUC que van lluitar des de el final de la guerra, i que van deixar llur vida: En Puig Pidemunt, en Numen Mestres i tants d'altres del PSUC, també en Joan Comorera, mort a la presó, en Julián Grimau del PCE...i no només del PSUC i del PCE, es recordar tots aquells que van esser vilment assasinats pel règim.

Recordar al Gregorio es recordar tots els represaliats del régim franquista, no només els del PSUC i del PCE, però sobretot, per que a més de esser els majoritaris en aixó, van ser els que mai van "desapareixer" per tronar a sortir com el Guadiana en 1977.

Recordar al Gregorio es recordar els liders de CCOO que van afrontar la lluita per millorar les condicions de vida dels treballadors, en aquella situació de dictadura feixista. Recordar als que no hi son, com el meu benvolgut i enyorat mestre, en Manuel Sousa i reconeixer als que hi son, d'entre ells al meu company de partit Luis Romero, el del cartell "Mis manos, mi capital".

Recordar al Gregorio es recordar la lluita unitària en el sí de l'Assemblea de Catalunya per la recuperació de les llibertats polítiques i nacionals, es recordar als 113 i reconeixer la seva aportació.

I finalment, recordar avui al Gregorio per mí es un acte de reafirmació comunista, per que per mí, mentre hi hagi capitalisme, mentre existeixi l'explotació de l'home per l'home (ho sento, soc un clássic), es necesari que ens organitzem de manera alternativa, no només per competir electoralment (molt important), sino també per construir un pensament alternatiu al capitalisme global d'avui. I per aixó soc comunista i estic al PCC...

Estem vivin uns inicis de campanya electoral on es missatges de la dreta franquista i algunes veus de la dreta catalana, suposament democràtica semblen fer-se la competència, en temes mercantils.

Veiem el PP però:

Religió: Retorn al passat, la moral burgesa de sempre, tot molt bonic de portes a fora, matrimonis home-dona indissolubles, no al control de la natalitat, persecusió als diferents acompanyats pels prelats de sempre, els de la conversió dels infidels a cops de creu i fuetades de rosari...España cristiana frente e los infieles y al ateísmo.

Tema nacional: Unitat e indivisibilitat d'Espanya.

Temes socials: Reformes per permetre l'acomiadament, política de "cheques" per anular els drets socials universals, americanització i privatització de les pensions.

Immigració: El nou jurament de fidelitat...a los principios fundamentales pot ser? Clar, aquí el franquisme no té experiència, perque com que de la España de Franco tot deu fotia el camp...Recordeu l'acudit els més veterans? "España es una porque si hubiese otra, todos nos marchamos corriendo allá."

Estem vivint una posada al dia del feixisme que, sota fórmules suposadament democràtiques, nega drets humans a una part de la societat, que s'identifica dins la gent que fa que marxi la societat- la classe obrera.

Però clar, la dreta nacionalista catalana ha de buscar el seu lloc. I et trobes a l'aspirant-a-ministre-no-importa-amb-qui, el Sr. Durán i Lleida a un acte de la secta fonamentalista catòlica e-cristians (que diuen el mateix que el Sr.Rouco Varela, aixó sí, en català), o bé al metro retratat dient que a Catalunya no hi cap tothom, o bé et trobés al Sr.Guardans, de la noble familia Guardans-Cambó, que al segle XIX van fer la fortuna mitjantçant el tráfic d'essers humans, que van donar suport al cop d'estat del 36 (diguem ja d'una puta vegada la veritat, en Cambó era un colpista conspirador contra la Republica) i que avui fa costat al President de Colòmbia Sr.Uribe, vinculat al para-militarisme i al terrorisme d'estat, en contra de les negociacions amb l'insurgència colombiana.

Conclusió: No hi ha temps pel desencis, tothom a buscar la papereta ICV_EUiA, i a convencer a tothom, la cosa no está com per dubtes!!!

Que la classe obrera té problemes més enllà del centre de treball és una evidència, perquè el mode de producció capitalista també es desenvolupa més enllà del centre de treball. Els problemes en les xarxes viàries no són de nacionalitat, ni d'altres naturaleses que alguns argumenten en benefici propi, sinó de classe

Un dels senyals d'identitat del sindicalisme de classe, no només a Catalunya, sinó també a la resta de l'Estat, és el seu caràcter sociopolític, és a dir, la preocupació pel que passa més enllà de les portes dels centres de treball. Fns i tot tradicions del moviment obrer llatinoamericanes s'estan plantejant la situació de la classe obrera no només a les empreses, sinó també als llocs on viuen i en relació als serveis que l'Estat ha d'assegurar. La classe obrera també té problemes més enllà del centre de treball, perquè el mode de producció capitalista també es de-senvolupa més enllà d'aquest. Les condicions de vida, la qualitat dels barris i de les seves estructures urbanístiques i de comunicacions, els nivells de salut i de contaminació de tot tipus, la neteja, tots són problemes que repercuteixen directament en les persones, en funció de la classe social a la qual pertanyen. Quan hi ha problemes a la xarxa de transport públic, els qui primer ho pateixen són els treballadors i les classes populars. Com pitjor és el transport public, més es degraden les condicions de vida i de treball, i si no hi ha un projecte públic clar, és molt fàcil colar privatitzacions. Així es va fer al Regne Unit en l'època de Margaret Tatcher i avui el país ja no té sector públic ferroviari, i els trens son més cars i estan en pitjor situació que quan eren públics. Per tant, els problemes en les xarxes són de classe, no pas de nacionalitat ni d'altres coses que la dreta nacionalista catalana vol aprofitar. És summament capciosa l'afirmació de Jordi Pujol quan diu que en els seus pactes amb el Partit Popular va obtenir més que ningú per a Catalunya. La pregunta no és quant, sinó per a qui? No pas per a les necessitats del poble i de la classe obrera, no per a les estructures que fan servir els treballadors. Aquestes raons havien de ser suficients perquè el sindicalisme de classe i nacional de casa nostra sortís al carrer, no al costat de la dreta nacionalista, no per fer la pinça al govern de Rodríguez Zapatero, sinó per manifestar la indignació dels treballadors pel tractament dispensat a Rodalies RENFE i per l'actitud de la ministra Magdalena Álvarez. Va ser una oportunitat perduda, sobretot després d'una magnífica campanya de sensibilització feta a moltes estacions de Rodalies durant tot l'any 2007. Però la intenció d'aquest article no és la critica al sindicalisme de classe i nacional, sinó posar de manifest el problema, i que els treballadors i les seves organitzacions recuperin la iniciativa social perduda. I que, sobretot, recuperem l'actitud i el discurs del sindicalisme sociopolític, aquell que tracta els problemes de la classe obrera amb independència del lloc geogràfic on es manifesten.

Algú s'ho pot permetre? Probablement, però no pas la majoria dels ciutadans i ciutadanes, que vam acomiadar el 2007 amb les butxaques una mica més buides: l'augment del preu de productes bàsics com el pa i la llet, i d'altres com els carburants, l'habitatge i el transport públic, ens han deixat una mica més pobres. La campanya electoral ens descobrirà que diuen uns i altres sobre la distribució de la riquesa. Parem les orelles

Aquest mes he estat a punt de no complir el meu compromís d'entregar un article a la redacció de l'Avant. Ja fora de tots els terminis, atacat dels nervis, avui, de bon matí, llegint el diari, he arribat a la conclusió que calia dir alguna cosa, de nou, sobre els preus i els salaris. Perquè, amics lectors, això és un escàndol.

Heus aquí unes quantes dades. El 2007, el preu de la llet va augmentar el 31%; el del pa, el 14%, el de la fruita, el 7,8%. Tothom recomana el consum de productes frescos i de qualitat; dietes equilibrades amb verdura i peix, evitant les grasses animals, la qual cosa fa que la despesa en alimentació de les famílies hagi de pujar considerablement, si no és que, com que el menjar és car, la gent decideix reduir la despesa i llançar-se als congelats, l'alimentació desequilibrada, etc., amb la qual cosa ja tenim els sectors populars sota riscos de contraure tota mena de malalties vasculars. Menjar sa i equilibrat passa a ser cosa de rics.

Els carburants i combustibles augmenten el 2007 el 14,4% i el transport, fins al 6,5% (la T-10 ha pujat un 4,35%). El transport públic a l'àrea metropolitana de Barcelona és el més car de tot l'Estat. No cal que parlem de la qualitat d'aquest servei, sobretot si parlem de rodalies RENFE: car i dolent.

El 15 de gener es va fer pública la compra d'un local al passeig de Gràcia de Barcelona a 25.000 euros el metre quadrat. Sense comentaris. Ja sé que nosaltres no vivim al passeig de Gràcia de Barcelona, però la pregunta és a quant fan pagar el metre quadrat per comprar un habitatge a Barcelona. I la segona és: ens ho podem permetre els treballadors? Respongueu vosaltres mateixos, perquè si parlem dels lloguers… En més d'una ocasió hem vist que, si en una casa entren dos sous, un de sencer s'ha de dedicar a pagar l'habitatge.