jordi ribo i flos

Aquest document ha estat elaborat per membres del Consell nacional de CCOO de Catalunya. El seu objectiu es donar elements pels propers congressos a CCOO, el sindicat més important de Catalunya, amb voluntat de construïr i aportar.

En uns moments on les politiques neolliberals fan estralls, cal que els i les sindicalistes tinguem les idees molt clares.

Temps de debat

Temps de Sindicalisme de Classe

TEMES PEL DEBAT SINDICAL DEL IX CONGRES DE LA CONC
1. Introducció

Els que presentem aquestes propostes i reflexions pel debat, som homes i dones que desenvolupem el nostre treball sindical a la Comissió Executiva de la CONC, a Federacions i Unions Territorials i seccions sindical d’empreses que tradicionalment i avui més que mai, defensem els principis fundacionals del sindicat de Comissions Obreres: Sindicat de masses reivindicatiu i de classe, nacional, democràtic, independent , internacionalista, multiètnic, i sociopolític. Som els que hem defensat i defensem la independència i autonomia sindical , que no la indiferència de la política, i així mateix defensem la pluralitat d’ idees al sindicat com una riquesa i més aportació a les decisions sindicals, no com una càrrega.

El Consell Nacional de la CONC del 20 de Desembre del 2006 va aprovar un nou model de Congressos. Nosaltres volem contribuir a aquest nou model, també amb un nou model de debat congressual. Amb aquest document volem contribuir a obrir la reflexió i el debat entorn dels que considerem eixos principals pel debat en el marc dels proper IXè Congrés de CCOO. de Catalunya.

1.1 Objectius del document

Vivim un moment de profundes mutacions productives, sectorials, socials i territorials, que te com a eix el canvi de paradigma econòmic en la fase de globalització i la reestructuració del capitalisme que en aquest marc s’està produint.

El moviment sindical hem de renovar les nostre formes de fer i d’organitzar els treballadors i les treballadores adequant-les a les noves formes d’organització del treball i la producció, ser mes útils en la lluita per la millora de les condicions de vida i treball, i elevar la consciència col•lectiva de la classe treballadora. Es en aquests sentit, que creiem que es necessari fer una reflexió en profunditat sobre l’ evolució que s’està produint al sí del moviment sindical i sobre el què caldria fer per enfortir el projecte de sindicalisme de classe i nacional que ens ha caracteritzat històricament i que d’alguna manera s’està desdibuixant. Necessitem un canvi en l’estratègia sindical dels darrers temps, així com una amplia majoria interna que li doni suport.

La utilitat del present document rau en ser capaços de connectar amb les preocupacions de la majoria de treballadors i treballadores, obrir el debat al si del sindicat i definir quines son les respostes necessàries per avançar en la conquesta de nous drets, alhora que exercim i fem complir els que ja tenim. Volem contribuir a aquest debat i a impulsar el reforçament del paper del sindicalisme de classe a l’empresa i a la societat en aquest nou segle.

2. Situació de la Classe Treballadora

En els darrers anys l’ofensiva neoliberal s’ha dirigit fortament contra els drets dels treballadors i treballadores. El procés de reestructuració capitalista, els processos d’internacionalització de l’economia i el parany de la globalització, que te molt de construcció ideològica dels poderosos, tenen com a objectiu l’atac directe a les condicions de vida i treball dels treballadors i treballadores i també, cal no oblidar-ho, a la nostra capacitat d’organització i de mobilització.

Hem vist, de forma directa al nostre país, que els processos de transformació en la producció i en l’organització del treball, han tingut efectes sobre l’increment de les taxes de beneficis de les empreses i corporacions transnacionals, a costa d’una precarització de l’ocupació en les seves diferents dimensions, salarial, de contractació i de desregulació de condicions de treball i de seguretat i salut; un atac constant als sistemes de protecció social, especialment amb el retall de les pensions i contra el caràcter progressiu i redistribuidor del sistema fiscal, un procés de fragmentació dels treballadors i d’intent de minimitzar la força de la cultura del treball. Totes elles tenen conseqüències directes sobre la capacitat d’organització i de lluita.

2.1 Situació internacional

La situació internacional es caracteritza per les profundes diferències entre el Nord i el Sud, en termes d’estabilitat democràtica, drets humans i socials, desenvolupament econòmic i de condicions de vida i treball, amb el que això comporta, de riquesa i de pobresa. Avui més de 2.700 milions de persones viuen amb 2 dòlars al dia; 100.000 persones moren de fam diàriament, mentre que el 20% de la població mundial consumeix el 80% dels recursos de tot el planeta.

Alguns dels conflictes bèl•lics poden convertir-se en endèmics, atesa la durada i la devastació econòmica que suposen pels països que els pateixen. S’ha confirmat el que ja sabíem de la Guerra d’ Iraq : el motiu ha estat l’apropiació de les reserves de petroli, amb la utilització de la mentida més descarnada al món sencer de “les armes de destrucció massiva” sense que hi hagi importat la destrucció material, social i econòmica causada i els milers de morts que ha patit el poble iraquià. Els responsables d’aquesta situació cal recordar-ho són el “trío de las Azores” : Bush, Blair i Aznar.

Al mateix temps cal destacar els canvis polítics haguts a països d’Amèrica Llatina, que susciten l’ esperança pels canvis socials i laborals necessaris en aquests països: Brasil, Veneçuela, Bolívia i d’altres.

Aquesta situació d’inseguretat econòmica, social i política a una part del món és la causa principal del flux creixent de milers de persones, d’Àsia, Àfrica i Sud- Amèrica cap Europa i l’Amèrica del Nord, cercant una vida millor. També cal assenyalar els èxodes massius entre els països del propi sud i del camp a la ciutat.

2.2 Com afecta la globalització, i què la causa

La globalització de l’economia està pensada exclusivament per facilitar el guany del gran capital, majoritàriament del capital especulatiu, però també de l’ industrial, a costa de les males condicions de treball i de la depredació del medi ambient en sentit ampli. Les decisions de les grans empreses multinacionals escapen al control democràtic dels països on s’instal•len i dels quals marxen quan volen. El dogma de la competitivitat passa per davant de qualsevol altra consideració de caire social o polític.

Estem davant de l’extensió del fenomen de les deslocalitzacions, (que no són sols un fenomen transnacional, atès que també es donen dins dels mateixos estats, a nivell de una mateixa CCAA i fins i tot a vegades del mateix municipi, amb l’ objectiu de canviar llocs de treball de qualitat per altres de precaris) que obeeixen sols al benefici immediat, propugnant el “dumping” social als països on s’instal•len i que abandonen quan pugen les condicions laborals del treballadors. Aquest és l’origen de la deslocalització industrial d’alguns sectors de la producció europeus, cap a altres llocs del planeta, per produir al tercer món, a preus més baixos, els articles que es consumeixen al primer món, sense parar en la consideració que la capacitat de consum generalitzada dels treballadors d’Europa la dóna en part el sistema social europeu.

2.3 Situació a Europa: Paper del Sindicalisme europeu

A Europa la política de moderació salarial sostinguda, en un llarg període d’ expansió econòmica ha fet perdre poder adquisitiu als treballadors europeus, davant dels importants guanys empresarials. Tant és així, que els responsables de la política econòmica europea s’han vist obligats a alertar sobre el perill que això representa per al model social europeu, perquè limitar el poder adquisitiu dels treballadors pot tenir conseqüències desastroses per la l’ economia europea. Cal no oblidar que el model social europeu va ser fruït del gran pacte social i polític que es va produir al finalitzar la 2ª Guerra Mundial.

La deriva neoliberal del procés de construcció europea, expressat en el projecte de constitució fracassat i en la signatura de l’actual tractat, que retalla encara més els continguts socials, formen part d’aquesta lògica i estan posant en crisi el projecte de construcció política d’ Europa. Iniciatives com la Directiva Bolkestein, que vol privatitzar els serveis públics, i el Llibre Verd, que inaugura el concepte de “flexiseguretat”, per justificar la reducció en Drets Laborals, i fins i tot el paper del Dret Laboral tenen el mateix objectiu.

Els Treballadors d’ Europa necessiten que la Confederació Europea de Sindicats (CES) recuperi les dinàmiques de mobilització de fa uns anys, cercant la unitat d’acció de totes les forces del sindicalisme. Alguns dels importants Sindicats que la conformen ja han reclamat el canvi d’estratègia al Congrés de la CES, de Sevilla, especialment pel que fa a la Política Salarial.

La nova Confederació Sindical Internacional (CSI), tot i els esforços fets i la incorporació d’algunes organitzacions sindicals importants en els darrers anys, encara no es la central sindical mundial que es proclama. Encara queden importants organitzacions sindicals al mon fora d’aquesta nova Confederació. Continua per tant sent necessari avançar en una veritable unitat sindical mundial, sense exclusions ni apriorismes, amb amplitud de mires i superant rèmores latents del període de guerra freda, atès que és molt urgent incidir des del sindicalisme en el procés de mundialització de l’economia.

2.4 Situació a Espanya i Catalunya

Els processos polítics de canvis de governs viscuts a l’Estat Espanyol i a Catalunya estan suposant alguns avenços en els Drets Democràtics i Socials de les persones. L’ aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya estableix un nou marc de relacions de Catalunya amb l’Estat aprofundint en els Drets Democràtics. L’aprovació de lleis contra la violència de gènere, la llei d’igualtat, la llei de regulació de la subcontractació pel sector de la construcció, el reconeixement legal de noves formes de convivència i parelles, la llei de la dependència, són avenços democràtics, i reconeixement de nous drets laborals, impensables amb l’anterior govern del PP, que ara cal portar a la pràctica.

En política exterior el canvi de l’estratègia d’alineació amb la política de guerra dels EEUU i una política interna de cerca d’un nou consens entre les nacions i pobles de l’Estat, ha estat notable, tot i que encara hi han temes com la presencia de tropes a Afganistan, que son contradictoris.

Hi hagut un important creixement econòmic, dels més alts (amb xifres records) de la U.E-15, una molt important baixada de l’atur i una important creació de llocs de treball. Això ha significat un record d’afiliació i un record de recaptació de la Seguretat Social, i un record als ingressos de l’ Estat. Però les polítiques neo lliberals del PP (dèficit zero als Pressupostos de l’ Estat, amb dèficits socials) i les també polítiques neo lliberals del PSOE (s’ha passat del dèficit zero al superàvit als pressupostos de l’ Estat), tot aquest creixement de la riquesa no s’ha repartit, s’ha acumulat (també amb xifres record) als beneficis empresarials sostinguts, que s’han sumat als beneficis de les dues reformes fiscals (una del P.P: i altra del PSOE), a més de la reforma de l’Impost de Societats del PSOE, que han suposat una important reducció dels recursos públics. Les baixades d’impostos beneficien les rendes més altes i minven els recursos que necessiten les polítiques socials i que també son necessaris per eliminar el dèficit en despesa social de España i Catalunya respecte a la UE-15.

Al mateix temps ens hem mantingut a la cua dels països de la UE-15 en baixos salaris, precarització de l’ ocupació, temporalitat, accidents de treball i malalties professionals i en despesa social. Aquesta situació empitjora encara més quan analitzen la situació de la dona treballadora.

L’acord confederal de Juny del 2006 no ha assolit l’objectiu sindical principal de baixar la taxa de temporalitat al nostre país tot i que la patronal sí que s’ha beneficiat de les subvencions per fer contractes indefinits que s’ haguessin hagut de fer des de l’inici, a més d’abundar en l’abaratiment del comiat d’aquests treballadors.

En definitiva, en política econòmica s’han aplicat les polítiques neolliberals que mantenen la situació de greuge de la classe treballadora, davant d’altres rendes, i que resumim en:

• Pèrdua continuada del poder adquisitiu dels salaris; millora insuficient de les pensions i les prestacions socials, i per tant un deteriorament en les condicions materials dels treballadors. Més del 50% dels treballadors espanyols no arriben als 16.000 euros bruts de salari anyal.
• Una economia basada en altíssims nivells de precarietat sostinguts en el temps i una altíssima taxa d’accidents laborals, que ens fan ésser un dels països europeus que pitjor situació tenen en aquests dos importants factors de les condicions de treball.
• Una continuada política de privatitzacions de serveis essencials, com transport, àrees de sanitat, educació, energia i serveis públics.
• Pèrdua de pes de la indústria, en el nostre teixit productiu, amb una manca de política per afrontar les reestructuracions de sectors importants.
• La darrera reforma de la Seguretat Social Pública, que augmenta els períodes de còmput per a la Pensió de jubilació, la més nombrosa del Sistema ; retalla de forma important la pensió d’ invalidesa –aplicant, per primer cop, el període de cotització, per reduir la pensió; i canvia la pensió de viduïtat de pensió contributiva a pensió substitutiva de rendes.
• La reforma fiscal que continua afavorint les grans rendes del capital, i penalitzen les rendes del treball assalariat.

3. Propostes pel debat

L’ objectiu principal del Sindicat és la millora de les condicions de vida i treball, la defensa dels drets conquerits i la conquesta de nous drets que facin possible aquesta millora. La tradició de CC.OO –davant altres- és que això s’ha de fer cercant el màxim de participació de l’afiliació en la presa de decisions importants i combinant la negociació i la mobilització en la solució dels conflictes. La força del Sindicat la dona la seva capacitat d’organitzar el conflicte, fins i tot a la mesa de negociació amb el Govern i la Patronal.

S’ha de cercar l’equilibri entre la Llei (que garanteix el dret universal) i el Conveni, que ha de servir per millorar el que la Llei garanteix (i que és responsabilitat del Sindicat i de la relació de forces a cada lloc).

La pèrdua de poder adquisitiu assenyalada més amunt es produeix al nostre país, fonamentalment per tres vies: per les reestructuracions salarials d’empreses amb l’espasa de Damocles de la deslocalització; per l’extensió de la precarietat laboral, que s’ acompanya de baixos salaris i per la via de la moderació salarial imposada pels diversos ANC. La successió dels diversos Acuerdos de Negociación Colectiva dels darrers anys, a la pràctica han estat pactes de rendes, que han marcat la política de moderació salarial i per tant han propiciat l’estancament del poder adquisitiu dels salaris i la pèrdua del pes dels salaris en la distribució de la renda general espanyola (PIB).

La contrapartida d’aquests acords, (i d’altres acords abans) també a la pràctica, ha estat el compromís –no complert en la totalitat- de que l’ empresariat compliria la Llei respecte de la contractació temporal, (fent contractes indefinits) amb incentius econòmics en termes de subvencions i rebaixa de quotes a la Seguretat Social, no ha significat la reducció de la taxa de temporalitat. A més aquests acords s’han pres sense la suficient participació, tensió i mobilització del nostre actiu sindical en les empreses i s’han concretat tard respecte al moment processal de negociació dels convenis.

El situar l’acció sindical quotidiana al voltant de l’organització del treball, flexibilitat, salut laboral, etc., tot i que no s’ han situat en el pla col•lectiu, com estratègia global de confrontació del sindicat, ha donat una mica d’ oxigen a l’acció sindical a l’empresa, però és preocupant constatar la manca de capacitat de confrontació davant de situacions de reorganització empresarial que han comportat el tancament d’empreses i sectors industrials importants.

No podem signar acords que a la pràctica imposen la moderació salarial a la negociació col•lectiva o que dificulten l’accés, o l’endureixen a les prestacions socials, entre elles de la Seguretat Social.

Les successives reformes que ha patit el sistema de Seguretat Social confirmen el risc de privatització del sistema de protecció social, lenta però estratègicament. El retall de pensions clau del Règim General es produeix paral•lelament a la reducció de costos empresarials relacionats amb la Seguretat Social, quan el Sistema contributiu, gràcies al Règim General, obté any rera any superàvit, malgrat que el % del PIB destinat a protecció social és a Espanya molt inferior al dels països de la U.E. del nostre entorn. El Sindicat ha de jugar un important paper institucional i en l’acció socio - política (concertació i mobilització) per la defensa del Sector Públic, per la millora de les pensions, per a la redistribució de la riquesa que creem entre tots.

Per tot això, creiem que l’actuació del Sindicat en el proper període ha de venir marcada pels següents objectius

3.1 La lluita contra la precarietat i les desigualtats

Lluitar per la reducció de les desigualtats i per un major igualitarisme, es la lluita per la
justícia social. El sindicalisme, de classe, nacional i socio- polític que expressem les
CCOO, a més a més de l’acció reivindicativa clàssica a l’empresa ó a nivell sectorial, es
també intervenir en el conjunt dels factors que determinen les condicions de vida i treball de la classe treballadora: salut, serveis socials, educació, serveis públics en general, etc. i als drets civils i polítics, igualtat de tracte, aprofundiment de la democràcia, de la participació i implicació de la societat en els afers públics, sense oblidar la perspectiva emancipadora.

Per desenvolupar-ho tenim dues eines bàsiques:

a) L’acció sindical, la negociació col•lectiva front a la patronal, per la millora de les condicions de treball concretes, i la negociació amb els governs (als diferents nivells) per la millora dels serveis públics que nosaltres entenem com salari diferit.

b) La capacitat d’organització, pressió i mobilització per impulsar i la coordinar les lluites, que ens cal recuperar. Part fonamental d’aquesta capacitat és la formació de quadres sindicals i l’establiment de vincles de solidaritat entre els treballadors i treballadores dels diferents sectors de la producció i els serveis.

3.1.1 Qualitat de l’ Ocupació

Urgeix en el proper període rebaixar les taxes de temporalitat fins a situar-les en torn a les mitjanes de la Unió Europea (12-13%).En el cas de Catalunya això significa baixar 10 punts en la nostra taxa de temporalitat. La utilització dels contractes temporals, sols s’han de poder formalitzar si hi ha causa per a realitzar-ho. En cas contrari, la norma ha d’ ésser el contracte indefinit. El Sindicat ha de tenir com a un dels eixos prioritàris la lluita contra les empreses de Multiserveis fins a la seva eradicació i contra la subcontractació fraudulenta, amb cessió il•legal inclosa, que sovint acompanya l’actuació d’aquestes empreses.

Subcontractació, s’ha d’assolir la subrogació de plantilles en el cas de canvi d’empresa subcontractista, tant al sector públic com al sector privat; s’ha de prohibir per llei la cadena de subcontractació per a tots els sectors i establir l’equiparació del salari i dels drets dels treballadors de la subcontracta amb els de l’empresa principal, via conveni col•lectiu i per reforma de la Llei, en un procés similar al de les Empreses de Treball Temporal fa uns anys.

En el cas de les empreses que treballen per l’ Administració Pública, hi ha d’haver l’obligatorietat d’ acreditar la qualitat de l’ ocupació dels seus treballadors i la subrogació dels mateixos en cas que canviï la subcontracta de serveis. S’ha d’establir la impossibilitat de contractar serveis públics per empreses que hagin estat sancionades en temes d’ocupació i salut laboral ( mateix tractament que existeix per les empreses deutores de la S.S.)

3.1.2 Millora del poder adquisitiu dels treballadors i treballadores

La Lluita contra els baixos salaris ha d´ ésser un dels eixos principals d’actuació del Sindicat pel proper període. Cal una ofensiva del conjunt del sindicat en aquest objectiu, per assolir-ho. És necessari una nova política salarial no basada exclusivament en el manteniment del poder adquisitiu, sinó destinada a la disputa d’una part dels beneficis empresarials. En aquest sentit s’imposa la necessitat de recuperar la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris dels darrers anys a Catalunya i Espanya. L’ índex de referència no pot ser únicament l’IPC, que segurament caldria reformar, sinó que s’han de manegar també altres valors que situïn el desenvolupament econòmic del període, com són els guanys empresarials i l’increment de les hipoteques (que afecta una part molt important de les economies de la classe treballadora) etc. No hi pot haver cap Salari al límit de la subsistència.

El Salari Mínim Inter professional, s’ha de situar tal com estableix la Carta Social Europea, en el 60% del Salari Mitjà, és a dir 1.000 Euros mensuals, en l’actualitat. Per als baixos salaris, proposem augments Salarials per sobre de l’ IPC, i dels altres valors explicitats. S’han d’assolir a tots els convenis clàusules de revisió completa i retroactiva. Cap Salari Conveni per sota dels 15.000 Euros anyals.

3.1.3 Accidents Laborals i Malalties Professionals

La lluita contra els accidents laborals s’ha de convertir en una de les prioritats del sindicalisme de classe. Malgrat els avenços legislatius enregistrats als darrers anys els índexs d'accidents laborals no són assumibles per una societat com la nostra. En aquest sentit el Sindicat ha d’impulsar:

 Pacte Nacional contra els accidents laborals.
 Que els ingressos per sancions que percebi la Generalitat de Catalunya, es destinin a mesures que persegueixen la precarietat fins a la seva eradicació.
 Que es publiquen les empreses amb major índex d’accidents laborals.
 Que les empreses que hagin tingut accidents Greus i mortals no puguin contractar serveis amb l’ Administració Pública.
 Pla de Prevenció de Riscos Laborals i el Pla de Riscos psicosocials a totes les empreses.

A l’ acció sindical hauríem de separar els conflictes de Salut Laboral d’altres de caràcter econòmic, per evitar que els temes de Salut i Seguretat quedin aparcats, o simplement siguin utilitzats per a exercir pressió al conflicte. Per a objectivar el conflicte a l’empresa, als organismes de mediació, a la Inspecció de Treball, i a la via judicial, és necessari impulsar una reforma de la Llei de Procediment Laboral que estableixi que els conflictes en Salut i Seguretat en el treball han de tenir substanciació pròpia i independent d’altres matèries.

Així mateix considerem que la cessió del control de les baixes a entitats privades, que a la pràctica es subordinen a la voluntat de l’empresa, és un fet molt greu que el sindicat no pot tolerar, i per tant s’ha de recuperar el control de les baixes pel Sistema de Sanitat Públic. Cal un canvi profund del paper de les Mútues d’ Accidents de Treball i assolir la co decisió en escollir la Mútua, de la representació legal dels treballadors, encaminada a la participació en igualtat de condicions de patrons i treballadors a la gestió de les mateixes.

3.1.4 Per la reducció de la jornada de treball

La lluita per la reducció de la jornada ha estat una reivindicació del moviment obrer històricament. La realitat actual ens diu que els darrers anys caminem en sentit contrari, atès que la jornada mitjana puja en comptes de baixar. Creiem necessari recuperar la reivindicació de les 35 hores per llei i per conveni. No s’assolirà conciliar la vida personal i la laboral sense reduir la jornada de treball i la flexibilització dels horaris.

3.2 Compliment de la Llei i els Convenis Col•lectius

El grau d’incompliment de la normativa laboral a Espanya és inaudit als països europeus del nostre entorn econòmic i social i genera un cert desencís en el sistema democràtic, per part dels treballadors i treballadores que pateixen aquest incompliment. Aquest incompliment és una de les causes de l’alta precarietat en sentit ampli. La Llei empara el Dret dels Treballadors, i l’Estat és responsable de fer-la complir, perseguint aquells que la incompleixen. S’ha d’acabar amb la sensació d’ impunitat dels que incompleixin la Llei. Certament la tendència d’aquest darrers anys d’abocar a la negociació col•lectiva part de la regulació reservada a la Llei, no ha enfortit el concepte de garantia universal de la mateixa. En aquest sentit proposem:

3.2.1 Modificació del codi penal i altres normes legals

Atès l’anterior cal ampliar els mecanismes dissuasoris de l’incompliment, i tal com existeix a altres països europeus cal tipificar com a delit aquells incompliments que atempten contra els drets dels treballadors i molt especialment els relacionats amb la salut i seguretat, estabilitat en l’ ocupació i cessió il•legal de treballadors, i incloure’ls al Codi penal, amb penes de presó.

En cas de comiat improcedent cal retornar la decisió de triar la incorporació o la indemnització al treballador o treballadora afectat.

3.2.2 Fiscalia

Creació d’una fiscalia especial per a la persecució del delit d’índole laboral, la reiterada no aplicació de les lleis de caràcter laboral i dels convenis col•lectius. Per assolir això s’han d’ampliar la plantilla de fiscals i millorar la coordinació de la Fiscalia i la Inspecció de Treball i Seguretat social per aquests temes.

3.2.3 Inspecció de Treball i Seguretat Social

S’ha de donar compliment a l’Estatut pel que fa a la transferència a la Generalitat de Catalunya de la Inspecció de Treball i Seguretat Social. S’ha de millorar l’eficàcia en l’actuació de la Inspecció, assolir terminis més curts en la solució dels assumptes plantejats, i millorar la unificació de criteris en l’actuació. És important que la Inspecció de Treball i Seguretat social doni a conèixer al conjunt de la societat, la seva funció social, i que es publiqui el nom de les empreses que incompleixin greument la normativa laboral.

És necessari reforçar amb més mitjans humans i tècnics el Sistema de la Inspecció de Treball i Seguretat Social, dotar-lo de les eines necessàries per atendre a les necessitat dels problemes actuals del mon del treball i de la nostra realitat empresarial, empreses majoritàriament pimes

3.3 Per un nou model de negociació col•lectiva. Recuperar la capacitat contractual

La negociació col•lectiva és per un sindicat de classe com el nostre, la base fonamental d’ésser sindicat. Ara bé l’estratègia d’abocar-ho tot a la Negociació Col•lectiva, s’ha demostrat un fracàs, perquè el conveni, per sí sol no pot assolir canvis importants que són necessaris que situï la Llei, que consolida i universalitza el dret.

El perfil dels darrers any de la negociació col•lectiva està molt baix i no assoleix donar resposta a les necessitats reals de l’actualitat. Tenim un model de negociació col•lectiva heretat de la Llei de convenis col•lectius dels anys 50, que ni la transició política ni l’ Estatut dels Treballadors, ni la nostra acció sindical han transformat de manera important. Ens trobem davant un model que necessita una gran transformació, perquè la realitat econòmica i financera dels sectors productius i l’organització del treball s’han modificat profundament, i nosaltres continuem tenint bàsicament la mateixa estructura negocial de fa més de 50 anys, basada en els convenis d’empresa i els convenis sectorials, siguin d’àmbit estatal, autonòmic –els menys- i provincial. Les antigues ordenances laborals en alguns aspectes encara continuen vigents per a amplis sectors productius.

La negociació col•lectiva que necessitem ha d’ abordar la realitat de la nova empresa, on conviuen diferents sectors i diferents convenis col•lectius. Hem d’assolir equiparar les condicions laborals de totes aquestes realitats de l’empresa, per trencar el “dumping social” que a vegades es dóna al seu sí amb el fenomen de la subcontractació. Hem d’abordar la negociació col•lectiva dels grups d’ empresa. És imprescindible que els convenis sectorials continguin annexes referits a les realitats diferents d’un mateix sector de la producció.

Per tant, necessitem un canvi radical de model i d’actitud. És imprescindible un gran pacte, primer intern al sí del sindicat, i després amb les contraparts per dignificar la negociació col•lectiva.

3.4 Per una Política Industrial

La absència de polítiques industrials actives ha estat una constant dels diferents governs d’España i Catalunya. El Sindicat, per la seva banda ha d’impulsar la solidaritat activa de les empreses del mateix sector i territori respectiu per a evitar l’aïllament i setge de les empreses en crisi. La globalització de les lluites no evitarà la crisi, però pot fer millorar la correlació de forces, tant davant de la patronal com davant l’Administració.

El nostre objectiu sindical prioritari és el manteniment de l’activitat productiva i de l’ocupació, no ens conformem en assolir les majors indemnitzacions possibles. És necessari que des dels governs hi hagi voluntat política, i el sindicat ha de pressionar per a que n’hi hagi; que l’Administració intervingui per evitar que les empreses que tenen producte, mercat i projecte industrial es tanquin. És necessari així mateix la inversió de recursos públics en infrastructures, formació, recerca i innovació tecnològica, que millorin les nostres capacitats industrials.

S’han d’ampliar els drets de la representació legal dels treballadors pel que fa a la informació de la gestió i de la reinversió obligatòria d’una part dels beneficis empresarials, per millorar els processos productius. Per tant, és necessari la presència de la representació legal dels treballadors als Consells d’Administració de les empreses, tal com existeix a d’altres països de la U.E.

3.5 La Llei d’ Igualtat

Aquesta Llei, que suposa una aposta molt important per eradicar la xacra social de la desigualtat al món del treball, per tot motiu, però especialment pel factor de gènere necessita des del seus inicis l’ implicació del conjunt de l’actiu sindical, per exigir – i acostumar- a les empreses al seu compliment. Això vol dir que haurem d’impulsar plans d’igualtat i mesures d’acció positiva, a totes les empreses on tenim representació en una primera etapa.

3.6 Cobertura Social

S’ha d’assolir al proper període un augment significatiu de la despesa social, en relació al PIB (%) fins a equiparar-la a la mitjana de la despesa dels països europeus. El govern espanyol i el de Catalunya tenen la responsabilitat de dissenyar polítiques social que millorin la cobertura social del nostre país.

3.6.1 Pensions

El Pacte de Toledo, pel que fa al sistema contributiu de la Seguretat Social, està al camí contrari dels interessos dels nostres afiliats i dels treballadors i treballadores en general. A partir del Pacte de Toledo es van retallar les pensions estructurals de jubilació i invalidesa, es crea un clima d’incertesa constant sobre el futur de la pensió de jubilació, i ara s’afegeix un element d’inquietud respecte del futur de la pensió de viduïtat.

A l’actualitat la responsabilitat de les pensions ja no és responsabilitat de l’Estat (com abans), sinó que aquesta responsabilitat recau en la capacitat d’ auto finançament del Sistema, el que suposa una pèrdua de seguretat. Aquestes importants modificacions es produeixen al mateix temps que s’atorguen importants reduccions als empresaris de les cotitzacions a la Seguretat social, en un període en que els beneficis empresarials han crescut de manera desproporcionada al creixement dels salaris com ja s’ha assenyalat a d’altres apartats, i que òbviament afecten la capacitat recaptadora del Sistema de la Seguretat Social.

Considerem molt positiu l’establert a la darrera modificació de la normativa per a la jubilació anticipada, l’eliminació de la condició de haver cotitzat abans de 1967, cosa que permetrà que un bon nombre de treballadors pugui accedir a la pensió amb menys de 65 anys.

En altres aspectes es preocupant l’horitzó que se’ns intenta dibuixar en quant als riscos pel futur del sistema, que varien segons el moment econòmic en què ens trobem. Per tant és imprescindible una re orientació estratègica de l’actuació del Sindicat que permeti:

 Generar confiança en el Sistema Públic de Pensions.
 Que la responsabilitat i la garantia de les prestacions sigui exclusivament pública, començant per les prestacions contributives.
 Millorar les pensions. Hi ha encara molt per fer, si ens fixem l’objectiu d’equipar el % del PIB que destinem a cobertura social al % del PIB que destinen la resta dels països europeus del nostre entorn.
 No acceptar mesures que signifiquin un retrocés o enduriment de les condicions per a la jubilació (Edat, període de còmput, període de cotització,...).
 Rectificar el greu error del darrer acord de pensions respecte del futur de la pensió de viduïtat.
 Tallar la descapitalització del sistema que s’està produint per la via de la reducció de les cotitzacions empresarials.
 No hi hagi beneficis fiscals pels plans privats de pensions, perquè aquesta és una forma de potenciar-los front al Sistema Públic.
 Cap pensió per sota del Salari Mínim.

3.6.2 Dependència

La Llei de suport a les persones amb dependència significarà un avenç molt important en la cobertura social del nostre País. La Llei ve a donar suport a un segment de la població molt necessitada d’aquesta cobertura, que en el cas de les persones amb menys recursos fins ara requeia en l’àmbit familiar.

Comissions Obreres ha estat un protagonista decisiu des de fer aparèixer la necessitat de la Llei, fins al seu articulat. És un motiu més d’ auto estima per a la nostra organització. Cal que el Sindicat capitalitzi aquest avenç en el grau que ens mereixem. Cal vigilar el seu desenvolupament per a evitar que els llocs de treball que la llei generi no quedin presoners de la precarització laboral. És necessari, així mateix que a mig termini la llei generi llocs de treball de la xarxa pública de cobertura social.

3.7 La sobirania de les organitzacions confederades

Ara ha fet 30 anys de la legalització del Sindicat. Durant tot aquest temps, hem anat construint el sindicat que avui tenim. La Confederació Sindical de Comissions Obreres de Catalunya, s’ha fet gran i amb ella totes les seves organitzacions. En el darrer període hem viscut moments de tensió i d’acord en les relacions d’algunes organitzacions amb la CONC i amb les federacions estatals. Creiem que ha arribat el moment d’adequar la relació vers la CONC atesa la majoria d’edat de les seves organitzacions i de la nova realitat dels processos productius ja descrits. En aquest sentit proposem per a les organitzacions federatives (les úniques que tenen doble vinculació en l’estructura organitzativa) :

3.7.1 La CONC és una realitat i una necessitat sindical per el projecte dels treballadors i treballadores de Catalunya, que hem de defensar i desenvolupar. Per això i amb independència d’altres propostes que realitzem en aquest apartat s’ha de mantenir el que estableixen els actuals estatuts en relació a la confederació de les federacions de Catalunya que ho fan mitjançant la Comissió Obrera Nacional de Catalunya.
3.7.2 Estatuts propis. En el debat sobre la consolidació comptable a efectes fiscals (que hem anomenat la Hoja de Ruta Confederal) s’ha donat un cert protagonisme a les Federacions de Nacionalitat o Regió a l’hora de decidir amb qui consoliden fiscalment, si amb els territoris (Confederacions de Nacionalitat i Unions Regionals) o amb les seves Federacions estatals. Totes Les Federacions de Catalunya, de forma encertada, ho fan amb la CONC, i creiem que han de continuar fent-ho, per ésser una veritable Confederació, tot i que s’ha de fer de forma diferent. Proposem que les Federacions de Catalunya tinguin estatuts propis i entitat jurídica pròpia, i que a efectes de consolidació comptable tinguin el tractament de grup d’empreses CONC.

3.7.3 Protocol de gestió d’ instruments propis i compartits en base a las noves necessitats federatives i del conjunt de l’ organització.

3.8 Reforçar el Sindicat a l' Empresa i al Territori

En el darrer període de desenvolupament del sindicat hi ha hagut una forta tendència a la centralització federativa, i en alguns casos, s’han deixat els àmbits inferiors com a meres delegacions, sense donar importància de tenir àmbits orgànics als diferents nivells de l’estructura del sindicat que faciliten la proximitat, l’ organització, l’organicitat i la incorporació de quadres sindicals a les tasques de fora del marc de l’empresa. Les fusions federatives acordades en aquest període i les que es puguin fer al futur no resolen el problema del necessari canvi de model d’organització i de formes de fer, que necessitem. L’ anàlisi que fem de la situació de la classe obrera i les noves realitats productives requereixen una organització interna més flexible i mes propera als problemes dels treballadores i treballadores. En aquest sentit proposem:

3.8.1 El Sindicat al Territori

El sindicat comarcal, i al seu cas l’intercomarcal, ha d’ ésser l’eix bàsic de l’organització de les seccions sindicals i el nexe comú entre el sindicat a l’empresa i el sindicat a la societat. Totes les organitzacions federatives hauran de constituir el sindicat al territori, excepte les organitzacions federatives que basen el seu model en els sectors. Aquestes hauran de veure de quina manera organitzen la seva intervenció sindical al territori i el seu nexe amb el mateix.

3.8.2 Seccions Sindicals de grups d’ empresa

Amb independència d l’adscripció federativa de cada empresa, es fa imprescindible dotar-nos d’ un instrument organitzatiu per aplicar la negociació col•lectiva, organitzar l’acció sindical i la defensa dels drets dels treballadors en un mateix grup d’empresa.

3.8.3 Seccions Sindicals d’ empreses d’ un mateix centre de treball

Cada cop és mes freqüent la coincidència en un mateix espai físic de treball de diverses empreses, atesa la generalització de la subcontractació, al sector industrial i també al de serveis. Les polítiques empresarials són les mateixes per totes les empreses subcontractades en un mateix centre de treball, i nosaltres hem de passar de l’autarquia en les diverses reivindicacions a debatre , proposar i harmonitzar una mateixa estratègia reivindicativa. Es fa necessari dotar-nos d’un marc organitzatiu a l’empresa que agrupi el conjunt dels treballadors i treballadores del centre de treball. Amb aquesta finalitat és necessari organitzar coordinadores de les seccions sindicals de CCOO al centre de treball.

3.8.4 Els sectors organitzats

Els sectors organitzats de les diferents federacions es tindran de dotar dels seus òrgans de direcció, per organitzar el seu funcionament regular. Hauran de realitzar les conferències i/o Congressos en el que es concretaran els mecanismes necessaris per la seva vinculació i aportació al sindicalisme al territori.

3.9 Reactivar el debat, impulsar la participació

És imprescindible un impuls valent a la participació en totes les instàncies del sindicalisme i del sindicat. Sense participació no es recuperarà la capacitat de mobilització i per tant la capacitat contractual per a concertar polítiques salarials fortes, invertir polítiques de concertació equivocades, activar processos solidaris front a les deslocalitzacions especulatives i activar posicions socio polítiques actives. En aquest sentit proposem:

 Reactivar la informació i la formació socio polítiques a les empreses.
 Impulsar la participació dels afiliats a les plataformes reivindicatives a l’empresa i a nivell sectorial, organitzant assemblees, enquestes, etc.
 Intensificar la informació i l’ acció sindical en els processos de negociació.
 Refrendar els possibles acords consultant els treballadors i treballadores en general, i com a mínim els nostres afiliats i afiliades.
 Escollir els delegats de la LOLS en votació dels afiliats i afiliades.
 Prioritzar l’ elecció amb votació de tots els afiliats per determinar els candidats a les eleccions.
 Davant de processos de negociació generals, de diversa índole, s’han d’establir processos d’ informació, consulta i decisió, sense descartar consultes més universals davant d’algunes reformes de calat. Activar les formes i els processos de mobilització davant d’aquests tipus d’acords.
 Planificar, coordinar i unificar els ritmes de la negociació dels convenis per a evitar l’aïllament dels sectors més febles.

3.10 Independència i Pluralitat

La preponderància del paper federatiu dins la nostra organització en el darrer període, amb l’exclusivitat a la pràctica de l’acció sindical sectorial i d’empresa per a les federacions, conjuntament amb una pèrdua de perfil de mobilització de la Confederació i de la mateixa CONC, ha suposat per aquesta darrera un gir cap a l’interiorització i un forta tendència vers l’acció institucional. Al mateix temps, des d’un sector de la Direcció de la CONC s’ha accentuat el perfil autosuficient i hegemonista, tant vers l’intern com en les relacions institucionals i amb altres organitzacions socials.

Pel que fa a l’intern de l’organització, aquestes actituds, a vegades prepotents, comporten tendències de concentració de poder en cercles cada cop més reduïts; l’ establiment de responsabilitats de gestió/direcció basades en la “confiança” personal i política, amb menyspreu a la riquesa que suposa la pluralitat interna, i una aposta per la tecnificació i despolitització del sindicat, que fa més fàcil la concentració de la capacitat de decisió en un petit grup dirigent.

L’ eficàcia política dels equips dirigents sindicals es mesura sobre tot per la capacitat de síntesi i d’integració de totes les pluralitats de pensament i tradició i per tant, és necessari la presència als òrgans de direcció i de gestió (secretariats i permanents que es puguin derivar d’aquests) de totes les pluralitats que s’hagin manifestat als òrgans de d’ elecció respectius (comissions executives i consells).

Des de la reafirmació de l’aposta per la independència i la autonomia sindical que estan en els nostres orígens, la recuperació de la identitat de Sindicat de classe requereix també de processos de re-politització, entesa aquesta com la recuperació del caràcter sociopolític, de visió global de les reivindicacions i de l’actuació del sindicat, en la perspectiva de la transformació de la societat.

L’actualització dels conceptes d’autonomia e independència, requereixen al mateix temps la recuperació de la organicitat interna, l’estructuració i desenvolupament organitzatiu descentralitzat, l’equilibri de poders entre les diferents estructures, i processos de presa de decisions més amplis, més democràtics i participatius. Sense aquests elements l’ autonomia i la independència del Sindicat es converteixen en paraules buides o en armes per atacar altres posicions en el debat.

En definitiva el Sindicat ha de tenir perspectiva de transformació social, en la recerca d’un món, el nostre, més equilibrat i més just.

“Ningún trabajador puede, moralmente, eludir la parte que le corresponde en la lucha de la clase obrera por su libertad y en la construcción de una nueva sociedad para todos”

Ante el futuro del sindicalismo. Declaració de CCOO, Madrid 31 de Març de 1966.

INTERVENCIO FESTA AVANT.

LA LLUITA DELS TREBALLADORS DES DE UNA PERSPECTIVA INTERNACIONAL.

Camaradas, amigas y amigos:

Dos cuestiones previas:

Tengo responsabilidades de dirección en CCOO, y hoy hablaré desde la experiencia que me otorga esta responsabilidad y también como militante comunista, como miembro de la dirección del PCC, es decir, desde la experiencia sindical de mi trabajo diario y desde mi subjetividad.

Hoy utilizaré la lengua castellana para expresarme, para poder debatir con los tres compañeros que me han precedido, para facilitarles también el trabajo.

Iniciaré mi exposición recordando lo siguiente, acerca de la fase superior del capitalismo en la cual nos ha tocado vivir, con cinco rasgos fundamentales:

1.- La concentración de la producción y del capital llega hasta un grado tan elevado de desarrollo que crea los monopolios, los cuales desempeñan un papel decisivo en la vida económica.

2.- La fusión del capital bancario con el industrial, y la creación, en el terreno de este capital financiero, de la oligarquía financiera.

3.- La exportación de capitales, a diferencia de la exportación de mercancías, adquiere una importancia particularmente grande.

4.- Se forman asociaciones internacionales monopolistas de capitalistas, las cuales se reparten el mundo.

5.- Ha terminado el reparto territorial del mundo entre las potencias capitalistas más importantes.

Estas 5 caracterizaciones fueron escritas en 1916, en el libro “El imperialismo, fase superior del capitalismo” por V.I. Lenin, y podemos observar que, en función de la coyuntura concreta, en plena I Guerra Mundial tienen un contexto muy claro, pero indudablemente, se va mucho más allá para describir un período de desarrollo del capitalismo que casi alcanza a nuestros días. La gran actualidad de las mismas es un hecho a constatar.

Podemos decir que, después de la caída del muro y el hundimiento del llamado socialismo real, el actual proceso de globalización está conducido por el capitalismo global, en función de sus intereses y contando con la utilización de las nuevas tecnologías de la información, que es la segunda caracterización del proceso de globalización, es decir, las nuevas tecnologías y la llamada abertura de los mercados, la caída del modelo del socialismo de la URSS han desbocado la globalización neoliberal a extremos tales que han arrasado con continentes, países, pueblos y culturas en nombre de la mal llamada apertura de los mercados. Se han privatizado sectores, aprovechando la coyuntura de la derrota en todos los países, en la UE, en América Latina, en Africa y Asia...Como contrapartida, la declaración de NNUU sobre los ODM pretendía poner un poco de coto a los excesos neoliberales. Hoy, años despues de esta declaración, las cifras de las propias NNUU indican que vamos en dirección contraria.

Cada año mueren más de un millón de personas por la malaria y más de 3 millones por el SIDA en el mundo.
350 millones de mujeres no tienen acceso a métodos seguros de contracepción.
Cada día mueren 30.000 niños y niñas de enfermedades curables.
840 millones de personas pasan hambre, 6 millones de niños mueren de malnutrición al año.
1000 millones de personas no disponen de agua potable y 2600 millones no tienen saneamiento.
La ayuda Oficial al Desarrollo de los países ricos ha descendido desde 1990 el 0,25%, entonces sólo se situaba en el 0,33%, por cierto, la reivindicación del 0,7% es de...1969.

Nosotros, el PCC hemos reflexionado en nuestro Comité Central y en nuestro Comité de Movimiento Obrero sobre los temas relacionados con la caracterización de la situación actual, que queremos compartir hoy con vosotros, pero también con más compañeros y compañeras, con amigos:

Estamos en la época del capitalismo global y hegemonía del capital financiero. La oligarquía financiera internacional emerge como nueva clase y lleva la dirección de los procesos económicos y políticos. Esto implica una recomposición según la relación de fuerzas que se establece entre las clases dominantes-dirigentes. Ya Lenin situaba en el siglo pasado algo parecido, en relación al reparto del mundo que condujo a la Gran Guerra. Hoy los conflictos armados se dan fuera de los centros capitalistas y se trasladan a lugares periféricos o directamente donde están los recursos naturales. Hay 37 conflictos armados abiertos en 2008 en el mundo, jamás había habido tanta inestabilidad e inseguridad, y ello se produce por las ansias de dominación de los recursos naturales y también para emplear de alguna manera las costosas inversiones armamentísticas del trust económico-militar norteamericano y europeo.

Este capitalismo global organiza internacionalmente la producción sobre la base de la explotación de la producción, de los mercados, los recursos naturales y el modo de vida.

La oligarquía financiera internacional está en la fase de acumulación originaria de capital financiero. El dinero es tratado como mercancía fundamental de reproducción del sistema por un lado, y por otro se acentúan sus características reaccionarias en términos de corrupción, especulación, depredación de la naturaleza, movimiento incontrolado de capitales, blanqueo de dinero y tráfico de personas.

Estos elementos se concretan en políticas económicas, cuyo objetivo es el beneficio a muy corto plazo, en la reducción de costes fijos, en no tomar ningún tipo de riesgo y en la precarización de las condiciones de vida y trabajo de la clase. Estamos ante un nuevo paradigma, porque el capitalismo no vuelve hacia el siglo XIX, sino que, con el surgimiento y el liderazgo actual de esta oligarquía financiera, lo que sucede es que el capital renuncia al riesgo y apuesta siempre a ganar, porque cuanto mayor es la situación de crisis industrial, alimentaria, etc, mayores son sus tasas de beneficio. No hay sobreproducción, hay destrucción de excedentes y especulación.

Todo ello trae como consecuencia un modo de vida de los trabajadores basado en la precariedad: Precariedad en los salarios (en cinco años el poder de compra ha descendido bruscamente), precariedad en el empleo (la flexibilización y la temporalidad crecen a escala planetaria), precariedad en las condiciones de trabajo (los accidentes laborales y los daños derivados del trabajo se mantienen a pesar de la lucha decidida de los sindicatos), precariedad en la vivienda (cuando bajan los precios de compra de los pisos, ascienden los alquileres), precariedad en los servicios públicos, intentos de privatización de los mismos, o externalizaciones puras y duras.

Amigas y amigos, no hay recetas mágicas ni de manual. Hemos de sumergirnos en la complejidad de las situaciones diferentes, identificar a la oligarquía financiera, intentar llevar transparencia al mundo cerradísimo de los consejos de administración de las empresas, de la Comisión Trilateral, del llamado Club de Bildenberg. Necesitamos conocer para influir e intervenir todo el ciclo productivo, todos los entresijos financieros para arrojar luces de transparencia primero y de intervención sindical después...es decir, el mundo del trabajo ya no es simple, es muy complejo, lo cual no quiere decir que las soluciones a ofrecer no deban ser sencillas, o por lo menos formuladas de forma entendible, clara y simple.

Debemos evitar una cosa que habitualmente nos ocurre a las izquierdas, y es que, como nos gusta ser muy rigurosos, para responder a una cuestión empleamos un tomo de argumentos y media hora de respuesta ante una pregunta de 15 segundos...por ejemplo ¿hay crisis? La respuesta es que para los trabajadores si, porque hoy nos gastamos en comida y cosas esenciales para vivir casi el doble que hace unos cuatro años, y que nuestro salario no llega a fin de mes. Fijaos, no he hablado ni de recesión, ni de desaceleración, ni de nada por el estilo.

Debemos afirmar que la lucha central que los trabajadores deben emprender sin más vacilaciones es contra la precariedad en sentido amplio, y por tanto por mejores salarios y condiciones de vida y trabajo, pero es indudable también que desde los poderes políticos se pueden resolver cosas que tienen que ver con las condiciones de vida:

Ejemplos:

Desde que Evo Morales es Presidente en Bolivia, se ha alfabetizado al 73% de las personas iletradas, en los últimos tres años ha disminuido la mortalidad infantil en un 43%. En Brasil, el gobierno ha conseguido disminuir la mortalidad del SIDA en un 73% gracias a un servicio universal de tratamiento de retrovirales. En Venezuela, el gobierno de Hugo Chávez ha aumentado los servicios de saneamiento y el acceso al agua potable a un 93% de la población.

¿Alguien puede pensar que todas estas medidas no se han emprendido si no es por la acción de la gente organizada, es decir, consecuencia de la lucha de los trabajadores?

Lo que quiero expresar es que la lucha sindical es una componente muy importante de la lucha de los trabajadores pero no la única, la lucha política, en definitiva es la expresión organizada que se concreta en regulaciones y leyes. La clase obrera debe rehuir el apoliticismo que a veces se instala en ciertas organizaciones, en nombre de una supuesta independencia, que no es tal, porque en la lucha de clases la única independencia que se debe salvaguardar es la de la clase. Esta supuesta independencia a la que me refería antes se suele transformar en indiferencia, incoherencia e indirectamente deviene en subordinación, seguramente no querida ni deseada, pero es que la situación conduce a subordinarse a los poderes económicos, que es lo peor que le puede ocurrir a una organización de carácter social.

Dicho esto, lo que corresponde es organizar la movilización en torno a objetivos concretos, voy a sugerir cuatro aspectos, que no son ni los únicos ni probablemente sean los principales desde Catalunya, pero para mí son estratégicos y sencillos, y valen de forma general:

- Estado de bienestar generalizado, global, de carácter público que permita que el estado garantice los derechos como salud, educación, pensiones y seguridad social. Estamos hablando de redistribución de la riqueza generada por el trabajo y de la responsabilidad también de los poderes públicos.
- Democratización de los organismos e instituciones internacionales, comenzando por NNUU y siguiendo por los organismos económicos (IFIS, FMI, BM y compañías transnacionales) para ir a parar también a la OIT, recuperando su carácter normativo e incluyendo carácter sancionador.
- Sindicatos fuertes que estén en condiciones de reclamar y conseguir trabajo digno y decente para todos. Es una necesidad perentoria tener a la clase obrera organizada y disciplinada en el sentido gramsciano del término. Tener unos buenos técnicos, unos buenos burócratas es indispensable para meterse a fondo en el ciclo productivo. Si hablamos de trabajo digno, o decente, o de buen trabajo, como nos decía el compañero Heinz Bierbaun, esto pasa en primer lugar por el respeto incondicionado e incondicional a los 8 convenios denominados como fundamentales por la OIT, y que no es necesaria su ratificación por parte de los estados para exigir su cumplimiento. Es decir, más y mejores trabajos para la clase obrera y el pleno respeto a los derechos básicos son la vía más importante de incrementar los ingresos y reducir la pobreza.
- Soberanía alimentaria: Catalunya es unos de los lugares donde se emplean más transgénicos. El modelo actual de agricultura industrial no es sostenible ni para los países ricos ni para los países empobrecidos. Se deben buscar alternativas que rehuyan el sometimiento a la bolsa de Chicago, que es donde se fijan los precios de los productos alimenticios como el arroz, que ha subido un 70% en los últimos 9 meses.

Nosotros, los comunistas del PCC tenemos las siguientes propuestas de trabajo, en cuanto al movimiento sindical se refiere, que son propuestas realizadas desde la perspectiva de defensa de la cultura del trabajo y del estado social:

1. Autonomía del sindicato: el sindicato es una organización que decide en función de los intereses que representa.
2. Sindicato de clase y nacional: El sindicalismo en Catalunya sigue siendo de clase y nacional: el desarrollo de las fuerzas productivas , los cambios en el seno de la clase tienen características propias también en el siglo XXI
3. Multilateralismo, diálogo social y movilización: Los sindicatos deben tener muy claro que la apuesta estratégica por el multilateralismo en las relaciones internacionales y la autonomía de criterios en las negociaciones son elementos básicos para el sindicalismo de clase.
4. Adecuación de las definiciones históricas: El sindicato es un instrumento en manos de los trabajadores, un sujeto de transformación social i una instancia organizativa donde se aprende a administrar los intereses de la clase,
5. Flexibilidad organizativa: La historia nos muestra que no existen modelos acabados, que la nueva característica organizativa pasa por criterios flexibles, permeabilidad que se requiere después de la ruptura del modelo fordista (grandes centros regulados centralmente), buscando los vínculos materiales de los diferentes sectores ahora descentralizados.
6. Autoorganización participativa y ejecutora de políticas, espacios de construcción de alternativas.
7. Sindicalismo sociopolítico.
8. Europa y el mundo: Ante la construcción de nuevos referentes sindicales, se debe adoptar una posición renovada de inclusión de la mejores tradiciones del movimiento obrero: la suma de las tradiciones anarcosindicalistas, autogestionarias, socialistas, comunistas y cristianas ha de ser inclusiva y no excluyente.
9. No podemos esperar a la venida del socialismo para obtener y gozar de unas mejores condiciones de vida, no podemos subordinar el movimiento sindical a posiciones subalternas o atentistas.

Este ramillete de actuaciones se inscriben lógicamente en la lucha generalizada por una sociedad alternativa y por organizar la producción de forma diferente y alternativa al capitalismo global, y además son temas a desarrollar desde nuestras propias responsabilidades pero íntimamente relacionados con los sujetos políticos, sindicales y sociales, dependiendo del ámbito.

No puedo dejar de referirme a dos temas, que vienen relacionados: La constitución de la nueva CSI y la acción mundial del 7 de Octubre a favor del trabajo digno.

La unificación de dos de las corrientes sindicales existentes es una buena noticia, debemos saludar todos los espacios que supongan reencuentros de tradiciones que han aportado cosas a la lucha internacional de los trabajadores, pero a la vez debemos conocer que no están todos todavía. Existen tradiciones de lucha, sindicatos importantes y representativos que, por una u otra razón no están presentes en esta nueva central. Hoy la unidad de los trabajadores es condición indispensable para afrontar con una cierta garantía de éxito los retos que plantea la lucha de clases y las amenazas del capitalismo global y de la oligarquía financiera. Cualquier tentación de exclusión o marginación que se realice con excusas y argumentos de la guerra fría, significará un empobrecimiento y un debilitamiento para la lucha de los trabajadores, y autoexcluirse significa también marginarse.

El movimiento sindical debe también aprender de los errores y de la tragedia que supone la división en estos momentos de preponderancia del capitalismo global y repensar tanto sus actividades como su estructura, recuperar capacidad de autonomía con relación a los organismos internacionales, así como capacidad de organización y propuesta.

La jornada mundial convocada por la CSI en defensa del trabajo digno y por el cumplimiento de los ODM puede parecer limitada en los objetivos y de corto alcance: no obstante, desde mi punto de vista es importantísima porque permitirá cuestionar las consecuencias de aplicar políticas neoliberales por un lado, y por otro obligará y denunciará a los gobiernos que incumplen sus compromisos. Deberemos preparar el 7 de Octubre y transformarlo en una denuncia contra las políticas regidas por los poderosos, a favor de los sindicatos y traducirlo en más organización.

Finalmente quisiera referirme a la expresión y definición del nuevo internacionalismo que se debe desarrollar desde los sindicatos:

• Un nuevo internacionalismo basado en la cooperación y solidaridad, desde los valores de “ayudar en los casos que se requieran” (a los amigos se los conoce en las dificultades) hasta la mutua colaboración en estrategias comunes frente a las transnacionales y los grupos de poder.
• Un nuevo internacionalismo que rehuya tanto de las relaciones diplomáticas sindicales como de las tentaciones de colonialidad, entendida ésta como un conjunto de prácticas heredadas desde el eurocentrismo, que practican desde las multinacionales hasta algunas organizaciones de carácter más o menos social.

Ha llegado el momento de negar la mayor siguiente: “No le demos un pez a un pobre, démosle una caña y enseñémosle a pescar”. Esto es una falacia, lo que se debe decir y acuñar es lo siguiente:

No se les debe dar un pez a los pueblos pobres, ni darles cañas ni enseñarles a pescar. Ellos ya sabían pescar, lo que hay que hacer es devolverles sus instrumentos de pesca, que les fueron arrebatados, devolverles la propiedad sobre sus aguas y sobre sus bancos pesqueros que les robaron las multinacionales.

Este es el concepto resumido de solidaridad internacionalista para el siglo XXI, como dice el lema de la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO, que es una cita de Paulo Freire:

“En el conflicto entre el poderoso y el desposeído, no intervenir no significa ser neutral, sino ponerse al lado del poderoso”

Jordi Ribó i Flos.

Dedicado a mi amiga Eugenia Insaurralde, a mis amigos de Germinal Carmiña, Sunia, Marcello, a mi amigo Julio del P-MAS y a toda la gente de Paraguay que ha propiciado el cambio en este país.

El proper 7 de Novembre fará 90 anys que es va produïr l'esdeveniment més important del passat segle: La Revolució a Russia.

Fa gairebé un segle que els obrers i els soldats de la ciutat de Petrograd, després anomenada Leningrad i ara rebateijada amb el seu nom tsarista, Sankt Petersburg, es van fer amb la majoria del soviet d'aquella ciutat, i aquella nova institució, la més democràtica que la història conegué desde la Comuna de París, va anul.lar les institucions burgeses i foragità el govern venut a la burgesia del primer ministre Kerensky.

Russia era un país assolat per la guerra, i les seves classes populars, els obrers i els camperols pobres, vivien en regim de semi-esclavatge, dominats pels governs del tsar, governs autocràtics que ni tans sols reconeixien les llibertats democràtiques mínimes. Era un país inmens que vivia prácticament en l'Edat Mitjana, amb els nobles i l'exercit exercint de parásits, amb fortunes inmenses i amb uns sectors burgesos molt minoritaris. La classe numèricament més important eren els camperols pobres.

El Partit de Lenin es va fer amb la majoria del soviet amb les consignes Pau, Pa i Terra, consignes democràtiques però alhora revolucionàries, perque gairebé ningú més gosava anar més enllà: La pau era poc més que una traició, perque volia dir negociar amb els prusians, el pa era arrabassar directament a qui tenia reserves d'aliments i la terra volia dir ficar cullerada a les grans propietats de la noblesa i dels militars. I així ho van fer, un cop agafat el poder i desplaçat el govern burgés de Kerensky, el partit bolxevic impulsá al soviet a la promulgació dels decrets sobre la Pau i la Terra, sortits ambdós de la pluma de Lenin. Aquests decrets podien avançar a combatre la fam, i per tant a accedir als aliments.

Vladimir Ilitx Ulianov, Lenin, fou la personalitat d'aquests deu dies, però els protagonistes van ser els milers d'obrers i de soldats, els que van pendre el palau d'Hivern sense cap victima mortal, els que exclamaren davant d'un testimoni d'excepció, el periodista nordamericá John Reed: "S'acabat, gràcies a Deu!", dirigits fonamentalment pel partit bolxevic, l'antiga fracció majoritària del POSDR, després PCR (b) i finalment PCUS, després de la fundació de la URSS.

No és la meva intenció fer d'historiador, malgrat les temptacions que un té; potser una de les frustacions més grans que tinc, no haver pogut fer la carrera d'història, però si en una data com aquesta, reclamar, reivindicar, i sobre tot, projectar en el futur a Lenin i el leninisme, com una praxi determinada en un país concret, en una época concreta i en aquelles condicions, sobre tot, quan un, "con la que está cayendo", s'identifica profundament com leninista.

En 1903, Lenin escriu, parafraseijant Aristoteles, alló de " Doneu-me un programa i un partit de revolucionaris i commourem a Russia dels seus ciments", en la seva obra "qué fer?" la qual recomanem la lectura. Entre moltes de les seves conclusions per la práxis, vull destacar-ne dues: la creació del que anomena "destacament de revolucionaris profesionals" i creació d'un orgue d'expresió, "encara que les masses no sapiguen llegir". Poc després, l'encert de tots els analisi espot comprovar en els fets de la revolta de 1905, que acaba en derrota perque les condicions no hi eren encara, però que Lenin considera com un assaig imprescindible. No oblidem que aquí, per primera vegada apareixen estructures plenament democràtiques de nova creació, que son els soviets. Avui podem comprobar com, una de les temátiques més interessants i que poden fer que la gent s'acosti a un projecte transformador es cercar mecanismes de participació democràtica directa, que no es contraposen als partits

Baixa el fitxer adjunt original
LA LLUITA DE CLASSES EN EL MÓN I LA NOVA CONFEDERACIO SINDICAL INTERNACIONAL.

Desde la decada dels 90, amb l’esfondrament del camp socialista a Europa, els ideòlegs del capitalisme intenten convencer a la resta que la història ha acabat, donat que la lluita de classes a nivell internacional ha finalitzat amb la derrota del camp socialista, i per tant, no només les teories, també els valors de tot el que té a veure amb socialisme han periclitat (internacionalisme, solidaritat, fraternitat, igualtat...).

Aquest esfondrament es fa encara més evident desde Europa, on una part d’organitzacions socials celebren la caiguda del mur, i sense rendres compte es posen objectivament al costat dels capitalistes, que aquests el que celebren es la caiguda de tot, no d’una determinada manera de gestionar el socialisme, i per tant a més celebren la caiguda de l’estat social de la democràcia.

Quan al cap dels anys, alguns es donen compte de l’abast del que ha succeit, quan l’actual procés de mundialització es produeix sota el domini del capital financer, i per tant sota les seves regles (es fals que la mundialització no tingui regles), quan están en perill determinades conquestes a un grapat de països rics, el que fan les organitzacions socials més importants és intentar tancar rengleres perque la pujada de la marea no els arrosegui.

Críticament cal veure per que, quan entrada la decada dels 80, quan les polítiques neo-lliberals arrasen continents com l’africá i com Amèrica Llatina, quan les empreses multinacionals ataquen sindicats, moviments socials i indígenes, amb la complicitat de governs com el de Cardoso a Brasil, Fujimori al Perú, o les oligarquies a Venezuela i especialment a Colòmbia, on assasinen tots els quadres que formen l’estructura de la Unión Patriótica, l’intent més seriós de superar el conflicte armat en aquell país, tots els esforços es centren a Europa en com fer caure el socialisme real, que amb tots els seus defectes, operava com un cert contrapés.

Em demanaran que qu´hi té a veure el sindicalisme amb tot aixó: aparentmentment poca cosa, políticament molt, i m’explicaré.

El sindicalisme mundial, com gairebé tot, després de la II Guerra Mundial també es víctima de la guerra freda. L’aliança entre el capital industrial, preponderant aleshores sobre el capital financer encara, i una part del moviment sindical produeix la divisió del moviment obrer internacional en bosses d’influencia cristiana, una part de la socialdemocràcia i alló que anomenariem sindicalisme “classista”, fruit d’influencies socialistes, comunistes i cristianes d’esquerra. Internacionalment, cap els anys 50 trobem per tant la CMT, la CIOSL i la FSM, que pot respondre a aquestes fraccions.

No es la intenció de parlar de tota la història sindical del segle XX, aixó correspón als historiadors, però sí que cal dir que l’estancament i la posterior crisi al camp socialista produeix crisis d’identitat succesives en la FSM que la porten gairebé a la seva desparició, i que paralelament, sindicats que abans havien estat combatuts i exclosos ferotgement per la CIOSL, es veuen en el seu interior gairebé sense saber-ho o sense discutir-ho. Després de decades de relacions diplomátiques sindicals, de repen el moviment sindical organitzat es done compte de la realitat, que actua gairebé “d’oïdes” front les multinacionals i els governs. Es passa d’una realitat de conquestes, reflectides en els Convenis i Racomanacions de la OIT, al desert, o en el pitjor dels cassos a Directives Bolkestein, Acords Multilaterals d’Inversions, condicionns del FMI per invertir o del BM per a fer prestecs...Conclusió: el moviment sindical les reb de tots cantons, i reacciona parcialment encara, para cops en alguns països i cedeix posicions lamentablement en ámbits internacionals com la UE o a la OIT, en funció que la correlació de forces és adversa i s’opta pel mal menor (s’accepta la lògica de la Comissió Europea, no s’avança en l’ambit de la OIT i es retrocedeix culturalment, es torna a polítiques colonials i s’intenta imposar criteris i tradicions dels països rics, al marge de les opinions de moltes organitzacions.

Malgrat tot, la necessitat de construïr la més ampla unitat possible en el sindicalisme mundial, per defensarse de les polítiques rapinyaires de les multinacionals i del capitalsime global, dona un gran pas, quan es senyala la necesitat de confluir tots els sindicats en una organització mundial. Lamentablement, desde alguns sectors es preten construír aquesta organització desde velles práctiques que intituiexen vetos injustificables i injustificats, perque vejam, qui té la legitimitat de dir o de jutjar qui és més democràtic i quí depen veritablement dels poders polítics? O és que les subvencions no finalistes i indiscriminades no generen també dependències polítiques? Qui pot negar legitimitat als sindicats cubans, venezolans, xinesos, indis...? Aquells que donaven diners als governs dels EEUU per la guerra del Viet Nam, no fa tant pèr exemple? Aquestes velles práctiques no haurien de posar al moviment sindical internacional en divisions de guerra freda, i en tot cas, desde el respecte al pluralisme, quan millor li va als treballadors es quan actúen units.

Ara está a punt de constutuirse la nova Central Sindical a les Amériques, amb un plantejament polític ofensiu com es la “Plataforma Laboral de las Américas”, on planteja temes laborals importantísims lligats a estratègies econòmiques progressistes, que bastants governs de la regió volen impulsar, desde Venezuela, Uruguay, Bolivia fins Brasil, sense subordinacions ni externes ni dels propis governs a América Llatina, per molt “progres” que siguin, i reclamant la sobirania de les organitzacions americanes front els Tractats de Lliure Comerç (que no son lliures, son imposicions i son de comerç, però injust i en desigualtat de condicions) i front els anomenants “Acords d’Associació amb la Unió Europea”, on el rol dels sindicats americans és primordial, sobre tot perque en termes de movilització social están uns graons més que els europeus.

Aquest panorama dibuixa una CSI, amb contradiccions però que incorpora la majoria d’organitzacions que té plantejada una jornada mundial pel treball digne i de lluita contra la pobreça pel proper 7 d’Octubre. Aquesta jornada cal impulsarla sense cap dubte, perque cal donar un pas, encara que sigui petit i lleuger en la direcció de la movilització mundial. Está clar que jo voldria que es parlés de les causes de la pobreça, de les polítiques neo-lliberals, dels estralls d’aquest capitalisme global i de l’inmens poder de la oligarquia financera...es clar! Però cal començar des de algun lloc, i sobre tot cal sumar. I a més, que i qui ens impediex que, en aquest contexte parlem de com veiem la situació mundial? Es una bona cosa que la CSI hagi fet aquesta convocatòria, que ara cal omplir de continguts. Quedar-se a la defensiva i amb les limitacions es restar al marge de un inici de canvi.

JORDI RIBO I FLOS