Administra el teu Bloc

Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis

jordi ribo i flos

Arxiu: Juny 2008

13/06/2008 GMT 1

resposta de IU a la directiva de les 65 hores

jribo @ 15:16

He llegit en alguns blocs que l'esquerra política no havia dit res sobre la directiva d'allargar la jornada laboral.

Aquí teniu la opinió de Izquierda Unida, I QUI VULGUI POT CONSULTAR LES DECLARACIONS D'EN JORDI MIRALLES, així com la web del PCC.

I ara a mobilitzar, collons!!!!!!

Willy Meyer, Izquierda Unida. Diputado al Parlamento Europeo
1
NUEVA AGRESIÓN A LOS DERECHOS SOCIALES Y LABORALES:
LA DIRECTIVA DE ORDENACIÓN DEL TIEMPO DE TRABAJO.
Los impulsores de la Europa neoliberal han dado un paso más al aprobar el pasado 10 de
junio una revisión de la Directiva de ordenación del tiempo de trabajo que pretende
ampliar la jornada laboral hasta 60, 65, o 78 horas. Esta medida es la última de una serie
de decisiones e iniciativas que atacan el Estado Social y de Derecho desarrollado en
Europa. En esta primera década del siglo XXI Europa sufre ya la aplicación de una
política comunitaria de privatización de servicios y desmantelamiento del sector público:
transportes, servicios postales, portuarios, ferroviarios, etc.
Esta es la Europa que se está construyendo, una Europa que impulsa la flexiseguridad, y
desregulariza los derechos laborales conseguidos gracias a la lucha del movimiento
obrero, armonizándolos a la baja. Es en base a estos principios neoliberales, -que hacen
prevalecer el interés del libre mercado por encima del interés del trabajador- que el
Tribunal de Justicia de las Comunidades Europeas ha dictado sentencia en los casos
Viking, Vaxholm y Rüffert, legitimando el dumping social, basándose en la Directiva de
desplazamiento de trabajadores, y los artículos 49 y 43 del Tratado de la UE. En virtud
de los principios de libertad de establecimiento y de libertad de movimiento, recogidos
en los artículos mencionados, las empresas podrán contratar a trabajadores de terceros
países con salarios y condiciones laborales del país de origen, y aún cuando sean
inferiores a las del país del destino. Así, un trabajador podrá cobrar en Suecia un salario
inferior al mínimo interprofesional legalmente establecido en el país, cuando en su país
de origen éste sea menor.
Otro ejemplo de esta involución de los derechos lo constituye la Directiva de retorno de
las personas inmigrantes. La llamada directiva de la vergüenza conllevará la deportación
de 8 millones de personas, no documentadas, que se encuentran en territorio europeo, y
cuyo único "delito" es haber abandonado su país de origen en busca de una vida mejor.
Es una directiva que recupera el principio de detención administrativa, que instaura
periodos de internamiento de hasta 18 meses en unos centros que presentan condiciones
infrahumanas, que posibilita la deportación de menores, incluso no acompañados, y que
prohíbe la entra de estas personas expulsadas por un periodo de 5 años en cualquier país
de la Unión Europeo. A todas luces una directiva represiva, que criminaliza a la persona
inmigrantes y que crea una Europa fortaleza.
El colofón de esta orientación represiva y neoliberal, que antepone los intereses del
mercado a los intereses del ciudadano será el Tratado de Lisboa, que consagra el
principio de libre mercado (libertad de bienes, capitales, servicios y trabajo) sobre
cualquier principio. Según esto, cualquier Estado miembro lo tiene bien difícil para
mantener leyes que puedan ser consideradas como un obstáculo para el libre movimiento
de bienes. Un ejemplo de la importancia del mercado interior de la UE se encuentra en el
art. 297, según el cual el principio de libre mercado debe prevalecer incluso cuando
algún país miembro se encuentre en estado de guerra.
Preámbulo de la Constitución de la OIT: " existen condiciones de trabajo que entrañan tal grado de
injusticia, miseria y privaciones para un gran número de seres humanos, que el descontento causado
constituye una seria amenaza para la paz".

12/06/2008 GMT 1

1 de maig de 2008

jribo @ 11:45

Un pot tenir un cert sentiment de que, en dies com aquest cal complir un cert ritual, i com que toca, doncs cal anar, o en el pitjor dels casos, pensar que, total per una vegada que no hi sigui, no passarà res...Doncs no!

Tant per motius històrics, com de present, i sobre tot de futur, el 1 de Maig es la data. Es la nostra data, encara que faci festa tothom (això a casa nostra, a Xicago es dia de treball, com a la resta dels EEUU, país on es van produir els esdeveniments d’on va néixer la commemoració), encara que els nostres “amos” actuals hagin inculcat al conjunt de la gent treballadora la necessitat de l’oci, de passar-se hores fent llargues cues als peatges, encara que alguns aprofitin per marxar a les seves segones residències. Es la data a la qual no es pot mancar.

El primer de Maig representa tantes coses...La lluita sindical per unes millors condicions, però també l’orgull de pertanyença a la classe que, quan estigui organitzada i disciplinada, com Gramsci somniava, està cridada no només a ser alternativa econòmica. A més, un encara recorda els temps en els quals, o bé el 30 d’Abril o el mateix 1 de Maig, en plena dictadura corríem, mes que manifestar-nos, cridant contra la dictadura i per uns salaris millors...i a favor de CCOO, per l’amnistia i la llibertat per Marcelino i els del 1001.

I ja em veus a mi: em llevo a les 9, dutxa i esmorzar, lectura del diari...i la Internacional al CD (allò com per anar fent ambient) i com que aquest any no em toca representar res de particular, doncs carregat amb la meva bandera vermella amb la falç i el martell, amb les pegatines sindicals corresponents i amb la camisa de la Unión Sindical Obrera de la Industria del Petróleo de Colombia, un dels sindicats més castigats pel paramilitarisme i pel govern colombià, en homenatge a tos els sindicalistes assassinats pels “paracos” i reprimits pel Sr. Uribe Vélez.

Perquè vejam, què reclamen els sindicats? Doncs treball digne, arreu i per tothom! Que denuncien? Doncs els resultats d’una nefasta política neolliberal. Quines mesures? Doncs un canvi en la política econòmica, ampliació en la protecció social, polítiques d’igualtat, atenció a les persones dependents...amb quins recursos? Doncs amb una reforma fiscal seria, on pagui més qui més té...ah! i a la patronal, millors salaris i condicions de treball, que caldrà lluitar•les en els convenis col•lectius...

I això no només aquí, arreu, es a dir, a tot el món, fixant-nos especialment en els llocs on més es vulneren els drets laborals, fins i tot el dret a la vida dels sindicalistes, es a dir, dels defensors del drets humans laborals, a Colòmbia i a Guatemala, on la militància sindical massa sovint es paga amb la vida.

I és per aquestes raons per les quals, novament, he manifestat aquest primer de maig pels carrers de Barcelona. Perquè a més val la pena!

Arxiu | Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis