Administra el teu Bloc

Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis

jordi ribo i flos

20/05/2008 GMT 1

La nova Confederacio Sindical Internacional

jribo @ 16:43

Baixa el fitxer adjunt original
LA LLUITA DE CLASSES EN EL MÓN I LA NOVA CONFEDERACIO SINDICAL INTERNACIONAL.

Desde la decada dels 90, amb l’esfondrament del camp socialista a Europa, els ideòlegs del capitalisme intenten convencer a la resta que la història ha acabat, donat que la lluita de classes a nivell internacional ha finalitzat amb la derrota del camp socialista, i per tant, no només les teories, també els valors de tot el que té a veure amb socialisme han periclitat (internacionalisme, solidaritat, fraternitat, igualtat...).

Aquest esfondrament es fa encara més evident desde Europa, on una part d’organitzacions socials celebren la caiguda del mur, i sense rendres compte es posen objectivament al costat dels capitalistes, que aquests el que celebren es la caiguda de tot, no d’una determinada manera de gestionar el socialisme, i per tant a més celebren la caiguda de l’estat social de la democràcia.

Quan al cap dels anys, alguns es donen compte de l’abast del que ha succeit, quan l’actual procés de mundialització es produeix sota el domini del capital financer, i per tant sota les seves regles (es fals que la mundialització no tingui regles), quan están en perill determinades conquestes a un grapat de països rics, el que fan les organitzacions socials més importants és intentar tancar rengleres perque la pujada de la marea no els arrosegui.

Críticament cal veure per que, quan entrada la decada dels 80, quan les polítiques neo-lliberals arrasen continents com l’africá i com Amèrica Llatina, quan les empreses multinacionals ataquen sindicats, moviments socials i indígenes, amb la complicitat de governs com el de Cardoso a Brasil, Fujimori al Perú, o les oligarquies a Venezuela i especialment a Colòmbia, on assasinen tots els quadres que formen l’estructura de la Unión Patriótica, l’intent més seriós de superar el conflicte armat en aquell país, tots els esforços es centren a Europa en com fer caure el socialisme real, que amb tots els seus defectes, operava com un cert contrapés.

Em demanaran que qu´hi té a veure el sindicalisme amb tot aixó: aparentmentment poca cosa, políticament molt, i m’explicaré.

El sindicalisme mundial, com gairebé tot, després de la II Guerra Mundial també es víctima de la guerra freda. L’aliança entre el capital industrial, preponderant aleshores sobre el capital financer encara, i una part del moviment sindical produeix la divisió del moviment obrer internacional en bosses d’influencia cristiana, una part de la socialdemocràcia i alló que anomenariem sindicalisme “classista”, fruit d’influencies socialistes, comunistes i cristianes d’esquerra. Internacionalment, cap els anys 50 trobem per tant la CMT, la CIOSL i la FSM, que pot respondre a aquestes fraccions.

No es la intenció de parlar de tota la història sindical del segle XX, aixó correspón als historiadors, però sí que cal dir que l’estancament i la posterior crisi al camp socialista produeix crisis d’identitat succesives en la FSM que la porten gairebé a la seva desparició, i que paralelament, sindicats que abans havien estat combatuts i exclosos ferotgement per la CIOSL, es veuen en el seu interior gairebé sense saber-ho o sense discutir-ho. Després de decades de relacions diplomátiques sindicals, de repen el moviment sindical organitzat es done compte de la realitat, que actua gairebé “d’oïdes” front les multinacionals i els governs. Es passa d’una realitat de conquestes, reflectides en els Convenis i Racomanacions de la OIT, al desert, o en el pitjor dels cassos a Directives Bolkestein, Acords Multilaterals d’Inversions, condicionns del FMI per invertir o del BM per a fer prestecs...Conclusió: el moviment sindical les reb de tots cantons, i reacciona parcialment encara, para cops en alguns països i cedeix posicions lamentablement en ámbits internacionals com la UE o a la OIT, en funció que la correlació de forces és adversa i s’opta pel mal menor (s’accepta la lògica de la Comissió Europea, no s’avança en l’ambit de la OIT i es retrocedeix culturalment, es torna a polítiques colonials i s’intenta imposar criteris i tradicions dels països rics, al marge de les opinions de moltes organitzacions.

Malgrat tot, la necessitat de construïr la més ampla unitat possible en el sindicalisme mundial, per defensarse de les polítiques rapinyaires de les multinacionals i del capitalsime global, dona un gran pas, quan es senyala la necesitat de confluir tots els sindicats en una organització mundial. Lamentablement, desde alguns sectors es preten construír aquesta organització desde velles práctiques que intituiexen vetos injustificables i injustificats, perque vejam, qui té la legitimitat de dir o de jutjar qui és més democràtic i quí depen veritablement dels poders polítics? O és que les subvencions no finalistes i indiscriminades no generen també dependències polítiques? Qui pot negar legitimitat als sindicats cubans, venezolans, xinesos, indis...? Aquells que donaven diners als governs dels EEUU per la guerra del Viet Nam, no fa tant pèr exemple? Aquestes velles práctiques no haurien de posar al moviment sindical internacional en divisions de guerra freda, i en tot cas, desde el respecte al pluralisme, quan millor li va als treballadors es quan actúen units.

Ara está a punt de constutuirse la nova Central Sindical a les Amériques, amb un plantejament polític ofensiu com es la “Plataforma Laboral de las Américas”, on planteja temes laborals importantísims lligats a estratègies econòmiques progressistes, que bastants governs de la regió volen impulsar, desde Venezuela, Uruguay, Bolivia fins Brasil, sense subordinacions ni externes ni dels propis governs a América Llatina, per molt “progres” que siguin, i reclamant la sobirania de les organitzacions americanes front els Tractats de Lliure Comerç (que no son lliures, son imposicions i son de comerç, però injust i en desigualtat de condicions) i front els anomenants “Acords d’Associació amb la Unió Europea”, on el rol dels sindicats americans és primordial, sobre tot perque en termes de movilització social están uns graons més que els europeus.

Aquest panorama dibuixa una CSI, amb contradiccions però que incorpora la majoria d’organitzacions que té plantejada una jornada mundial pel treball digne i de lluita contra la pobreça pel proper 7 d’Octubre. Aquesta jornada cal impulsarla sense cap dubte, perque cal donar un pas, encara que sigui petit i lleuger en la direcció de la movilització mundial. Está clar que jo voldria que es parlés de les causes de la pobreça, de les polítiques neo-lliberals, dels estralls d’aquest capitalisme global i de l’inmens poder de la oligarquia financera...es clar! Però cal començar des de algun lloc, i sobre tot cal sumar. I a més, que i qui ens impediex que, en aquest contexte parlem de com veiem la situació mundial? Es una bona cosa que la CSI hagi fet aquesta convocatòria, que ara cal omplir de continguts. Quedar-se a la defensiva i amb les limitacions es restar al marge de un inici de canvi.

JORDI RIBO I FLOS

12/03/2008 GMT 1

NO A LA GUERRA

jribo @ 09:17

Com fa cinq anys, dissabte 15 de Març, NO A LA GUERRA:

NO A LA GUERRA, perque l'imperi, lluny d'arreglar res amb la invasió encara ho ha espatllat tot més, resultats canten: A Irak no hi ha ara més democràcia que amb Saddam Hussein, al contrari, perque segueixen matant gent inocent.

NO A LA GUERRA: Ja sabem, el president d'Iran es un masclista.feixista-impresentable, però no per aixó es pot permetre ni tolerar que l'imperi contra-ataqui, perque qui rebrá son els de sempre.

NO A LA GUERRA: Els palestins segueixen sent perseguits i assasinats a casa seva pel monstre nazi-sionista, pel govern d'Israel, el Lìban estan sent amenaçat pels vaixells de guerra de l'imperi

NO A LA GUERRA: Es pot saber qué dimonis hi fan els soldats espanyols a l'Afganistán? Que tornin ja, d'una puta vegada!

NO A LA GUERRA: Cada un de nosaltres posará per la despesa de Defensa 422 euros aquest any, Espanya invertirá en temes militars 4.080 milions d'euros...Quantes pensions, hospitals, escoles es poden construir? No hi ha diners pel misèrrim 0,7% per cooperació internacional?

NO A LA GUERRA: Perque la classe obrera som gent de pau, que estima la vida i l'alegria, no pas la mort i el plor.

Necesiteu més raons?

Nota de l'autor: Suposo que tots sabem qui es l'imperi, veritat?

Recordarem Gregorio López Raimundo

jribo @ 12:04

Avui aniré al Palau de la Música, a recordar al Gregorio, que era el Secretari General del PSUC en 1974, quan vaig entrar a formar part del Partit.

Recordar al Gregorio es recordar a totes les persones del PSUC que van lluitar des de el final de la guerra, i que van deixar llur vida: En Puig Pidemunt, en Numen Mestres i tants d'altres del PSUC, també en Joan Comorera, mort a la presó, en Julián Grimau del PCE...i no només del PSUC i del PCE, es recordar tots aquells que van esser vilment assasinats pel règim.

Recordar al Gregorio es recordar tots els represaliats del régim franquista, no només els del PSUC i del PCE, però sobretot, per que a més de esser els majoritaris en aixó, van ser els que mai van "desapareixer" per tronar a sortir com el Guadiana en 1977.

Recordar al Gregorio es recordar els liders de CCOO que van afrontar la lluita per millorar les condicions de vida dels treballadors, en aquella situació de dictadura feixista. Recordar als que no hi son, com el meu benvolgut i enyorat mestre, en Manuel Sousa i reconeixer als que hi son, d'entre ells al meu company de partit Luis Romero, el del cartell "Mis manos, mi capital".

Recordar al Gregorio es recordar la lluita unitària en el sí de l'Assemblea de Catalunya per la recuperació de les llibertats polítiques i nacionals, es recordar als 113 i reconeixer la seva aportació.

I finalment, recordar avui al Gregorio per mí es un acte de reafirmació comunista, per que per mí, mentre hi hagi capitalisme, mentre existeixi l'explotació de l'home per l'home (ho sento, soc un clássic), es necesari que ens organitzem de manera alternativa, no només per competir electoralment (molt important), sino també per construir un pensament alternatiu al capitalisme global d'avui. I per aixó soc comunista i estic al PCC...

08/02/2008 GMT 1

EL FRANQUISME REVIU I ES REENCARNA EN EL PP I LA DRETA CATALANO-BARRETINERA CERCA UN LLOC SOTA EL SOL

jribo @ 09:09

Estem vivin uns inicis de campanya electoral on es missatges de la dreta franquista i algunes veus de la dreta catalana, suposament democràtica semblen fer-se la competència, en temes mercantils.

Veiem el PP però:

Religió: Retorn al passat, la moral burgesa de sempre, tot molt bonic de portes a fora, matrimonis home-dona indissolubles, no al control de la natalitat, persecusió als diferents acompanyats pels prelats de sempre, els de la conversió dels infidels a cops de creu i fuetades de rosari...España cristiana frente e los infieles y al ateísmo.

Tema nacional: Unitat e indivisibilitat d'Espanya.

Temes socials: Reformes per permetre l'acomiadament, política de "cheques" per anular els drets socials universals, americanització i privatització de les pensions.

Immigració: El nou jurament de fidelitat...a los principios fundamentales pot ser? Clar, aquí el franquisme no té experiència, perque com que de la España de Franco tot deu fotia el camp...Recordeu l'acudit els més veterans? "España es una porque si hubiese otra, todos nos marchamos corriendo allá."

Estem vivint una posada al dia del feixisme que, sota fórmules suposadament democràtiques, nega drets humans a una part de la societat, que s'identifica dins la gent que fa que marxi la societat- la classe obrera.

Però clar, la dreta nacionalista catalana ha de buscar el seu lloc. I et trobes a l'aspirant-a-ministre-no-importa-amb-qui, el Sr. Durán i Lleida a un acte de la secta fonamentalista catòlica e-cristians (que diuen el mateix que el Sr.Rouco Varela, aixó sí, en català), o bé al metro retratat dient que a Catalunya no hi cap tothom, o bé et trobés al Sr.Guardans, de la noble familia Guardans-Cambó, que al segle XIX van fer la fortuna mitjantçant el tráfic d'essers humans, que van donar suport al cop d'estat del 36 (diguem ja d'una puta vegada la veritat, en Cambó era un colpista conspirador contra la Republica) i que avui fa costat al President de Colòmbia Sr.Uribe, vinculat al para-militarisme i al terrorisme d'estat, en contra de les negociacions amb l'insurgència colombiana.

Conclusió: No hi ha temps pel desencis, tothom a buscar la papereta ICV_EUiA, i a convencer a tothom, la cosa no está com per dubtes!!!

07/02/2008 GMT 1

EL SINDICALISME DE CLASSE AL CARRER

jribo @ 16:11

Que la classe obrera té problemes més enllà del centre de treball és una evidència, perquè el mode de producció capitalista també es desenvolupa més enllà del centre de treball. Els problemes en les xarxes viàries no són de nacionalitat, ni d'altres naturaleses que alguns argumenten en benefici propi, sinó de classe

Un dels senyals d'identitat del sindicalisme de classe, no només a Catalunya, sinó també a la resta de l'Estat, és el seu caràcter sociopolític, és a dir, la preocupació pel que passa més enllà de les portes dels centres de treball. Fns i tot tradicions del moviment obrer llatinoamericanes s'estan plantejant la situació de la classe obrera no només a les empreses, sinó també als llocs on viuen i en relació als serveis que l'Estat ha d'assegurar. La classe obrera també té problemes més enllà del centre de treball, perquè el mode de producció capitalista també es de-senvolupa més enllà d'aquest. Les condicions de vida, la qualitat dels barris i de les seves estructures urbanístiques i de comunicacions, els nivells de salut i de contaminació de tot tipus, la neteja, tots són problemes que repercuteixen directament en les persones, en funció de la classe social a la qual pertanyen. Quan hi ha problemes a la xarxa de transport públic, els qui primer ho pateixen són els treballadors i les classes populars. Com pitjor és el transport public, més es degraden les condicions de vida i de treball, i si no hi ha un projecte públic clar, és molt fàcil colar privatitzacions. Així es va fer al Regne Unit en l'època de Margaret Tatcher i avui el país ja no té sector públic ferroviari, i els trens son més cars i estan en pitjor situació que quan eren públics. Per tant, els problemes en les xarxes són de classe, no pas de nacionalitat ni d'altres coses que la dreta nacionalista catalana vol aprofitar. És summament capciosa l'afirmació de Jordi Pujol quan diu que en els seus pactes amb el Partit Popular va obtenir més que ningú per a Catalunya. La pregunta no és quant, sinó per a qui? No pas per a les necessitats del poble i de la classe obrera, no per a les estructures que fan servir els treballadors. Aquestes raons havien de ser suficients perquè el sindicalisme de classe i nacional de casa nostra sortís al carrer, no al costat de la dreta nacionalista, no per fer la pinça al govern de Rodríguez Zapatero, sinó per manifestar la indignació dels treballadors pel tractament dispensat a Rodalies RENFE i per l'actitud de la ministra Magdalena Álvarez. Va ser una oportunitat perduda, sobretot després d'una magnífica campanya de sensibilització feta a moltes estacions de Rodalies durant tot l'any 2007. Però la intenció d'aquest article no és la critica al sindicalisme de classe i nacional, sinó posar de manifest el problema, i que els treballadors i les seves organitzacions recuperin la iniciativa social perduda. I que, sobretot, recuperem l'actitud i el discurs del sindicalisme sociopolític, aquell que tracta els problemes de la classe obrera amb independència del lloc geogràfic on es manifesten.

VIURE AL PASSEIG DE GRACIA I MENJAR RAP CADA DIA

jribo @ 16:07

Algú s'ho pot permetre? Probablement, però no pas la majoria dels ciutadans i ciutadanes, que vam acomiadar el 2007 amb les butxaques una mica més buides: l'augment del preu de productes bàsics com el pa i la llet, i d'altres com els carburants, l'habitatge i el transport públic, ens han deixat una mica més pobres. La campanya electoral ens descobrirà que diuen uns i altres sobre la distribució de la riquesa. Parem les orelles

Aquest mes he estat a punt de no complir el meu compromís d'entregar un article a la redacció de l'Avant. Ja fora de tots els terminis, atacat dels nervis, avui, de bon matí, llegint el diari, he arribat a la conclusió que calia dir alguna cosa, de nou, sobre els preus i els salaris. Perquè, amics lectors, això és un escàndol.

Heus aquí unes quantes dades. El 2007, el preu de la llet va augmentar el 31%; el del pa, el 14%, el de la fruita, el 7,8%. Tothom recomana el consum de productes frescos i de qualitat; dietes equilibrades amb verdura i peix, evitant les grasses animals, la qual cosa fa que la despesa en alimentació de les famílies hagi de pujar considerablement, si no és que, com que el menjar és car, la gent decideix reduir la despesa i llançar-se als congelats, l'alimentació desequilibrada, etc., amb la qual cosa ja tenim els sectors populars sota riscos de contraure tota mena de malalties vasculars. Menjar sa i equilibrat passa a ser cosa de rics.

Els carburants i combustibles augmenten el 2007 el 14,4% i el transport, fins al 6,5% (la T-10 ha pujat un 4,35%). El transport públic a l'àrea metropolitana de Barcelona és el més car de tot l'Estat. No cal que parlem de la qualitat d'aquest servei, sobretot si parlem de rodalies RENFE: car i dolent.

El 15 de gener es va fer pública la compra d'un local al passeig de Gràcia de Barcelona a 25.000 euros el metre quadrat. Sense comentaris. Ja sé que nosaltres no vivim al passeig de Gràcia de Barcelona, però la pregunta és a quant fan pagar el metre quadrat per comprar un habitatge a Barcelona. I la segona és: ens ho podem permetre els treballadors? Respongueu vosaltres mateixos, perquè si parlem dels lloguers… En més d'una ocasió hem vist que, si en una casa entren dos sous, un de sencer s'ha de dedicar a pagar l'habitatge.

Sobre els fets de Colombia, les FARC, Uribe i Chávez

jribo @ 15:43

M'ha semblat oportú penjar aquest article del Sr. Carlos Alberto Ruiz, per aclarir temes molt importants, arrel de les persones segrestades per las FARC i les responsabilitats dels governants. Clar aixecar un clam a Colombia perque hi hagi, d'una vegada per totes acord humanitari, i que aquest sigui un primer pas cap la pau a aquell país. Va per Colombia, pels colombians i les colombianes de pau i de bé.

Emmanuel y la guerra en Colombia

¡Sentir vergüenza!

Carlos Alberto Ruiz S.

Comúnmente es tan fácil especular como lo es opinar desde fuera de unas circunstancias de ahogo. Pero a veces es punzante aventurar suertes en determinados sucesos como el que nos ocupa, con el martilleo de las horas en espera de los resultados de una prueba científica como el ADN (manipulable según qué corruptos estén cerca). No obstante hay que hacerlo, aparte de un cierto deber de aprendizaje, para expresar una personal consternación por algo grotesco que había podido evitarse. Porque creo que hay mejores formas de hacer ciertas cosas, modos superiores de obrar, que están al alcance, que hubieran podido conjurar esta escena sórdida, penosa y turbia a la que asistimos, por sí misma hiriente.

Igualmente, no es tan fácil hoy día, como puede pensarse, aseverar algo y sentir vergüenza, ni por actos propios, ni por acciones ajenas. Para que la vergüenza aflore se requiere piel en el alma, y lucidez. Los múltiples mecanismos de tergiversación, alienación y entumecimiento moral y espiritual de los individuos y de los colectivos, ya no sólo en un contexto de pugna de versiones, sino en general en la instrumentación actual del ser humano en la sociedad capitalista, nos ha convertido esa piel en un cuero duro, sin finas terminaciones nerviosas, casi en un plástico, tras capas densas de mezquindades, ceguedades y oprobios, y la pizca de lucidez en estupidez. Escribo esta opinión con algo de esto último, sin esperar confirmaciones contundentes, que llegarán en cuestión de horas, pensando que es mejor arriesgar este discernimiento sin acomodarlo en unos días, sin oportunismos indecentes. Lo expreso como lo siento, leyendo entre otras fuentes el buen escrito de Okrim Al Nasal en rebelión.org: “ADN: El invitado sorpresa” (4-01-08) y sus deducciones.

Reconstruyamos otra vez: Emmanuel, el niño de Clara Rojas, nacido él en cautiverio de su madre al estar ella privada de su libertad por las FARC, al alba del 2008 debía haber sido entregado al presidente Chávez (quien recordó el 26 de diciembre con justicia en un lapsus afortunado, que también niños de la esperanza, hijos de guerrilleras prisioneras, nacen en las cárceles). Junto a la criatura, Clara y Consuelo González, otrora parlamentaria, al parecer actualmente enferma, debían ser puestas en marcha para ser recogidas. Ese fue el compromiso público, ante el mundo, de aquella insurgencia, que lo proclamó en un comunicado con origen en La Habana. No puedo ocultar la asociación más o menos inconsciente tejida entre el hecho de que ese anuncio circulara desde allí y la quimera o el deseo de ver y probar una guerrilla caminando en el sendero ético de Ché Guevara, en el corazón de una Revolución que el pasado 1º de enero cumplió 49 años.

Se duda ahora. Se dice que es probable que las FARC no tengan en sus manos al niño que prometieron entregar. Uribe dice que la inteligencia del Estado sabe que Emmanuel fue dado al instituto público (ICBF) que se encarga de estos casos: de menores desprotegidos que son luego mantenidos en hogares de paso hasta dar con quienes los puedan acoger en mejores condiciones. Y que por ello las FARC no pueden cumplir lo ya comprometido. Para dar esa noticia abortiva, Uribe salió de su descanso en su hacienda en un conocido enclave paramilitar hasta Villavicencio, a donde llegó con su sombrero ranchero. Escogió con cálculo un momento crucial en la Operación política y logística coordinada por el Gobierno de Venezuela. Tal aborto no es de extrañar. Del régimen Uribe y su equipo de tunantes, no puede esperarse que ahorren energías cuando trazan objetivos determinantes. Uno de ellos podía ser, y fue, bombardear la empresa que concentró parte de la atención mediática del mundo al final del año 2007, entre muchos hechos de gran calado. Basta ver la prensa en diferentes latitudes. Era lógico entonces arruinar el propósito que convocó en pocos días a representantes de varias naciones, a organismos como el Comité Internacional de la Cruz Roja, y que resaltó la interlocución y planeación que el propio presidente Chávez elevó a la merecida categoría de verdadero asunto humanitario, con millones de ojos en todo el planeta puestos en esa puerta. Dinamitar eso es altamente rentable para Uribe, coherente con su tesis de que no hay conflicto armado, y que lo imperativo es la “mano dura” contra criminales sin altruismo alguno, sin sentimientos de consideración, que dice él, y muchos, es lo que caracteriza a los hombres y mujeres de las FARC, agregando que no hay opositor digno de tenerse como tal, ni motivo para dialogar, ni siquiera sobre la humanización de la guerra, y que por sustracción de materia el papel de la comunidad internacional no puede ser otro que apoyar su tarea antiterrorista. Buscó así el 31 de diciembre cerrar un año y abrir otro con el portazo de su razón. Denunciando otra vez que las FARC no son creíbles. Que pueden jugar con la verdad y con la vida de cualquiera.

Hay caravanas antagónicas. Uribe y su caravana, y por supuesto el Imperio, de Washington a Madrid, sabían de la cuestión puesta en pocos días en la mesa en la que Hugo Chávez hace una apuesta digna. Prominentes poderes en esas dos ciudades apostaban a su vez por el fiasco. El descalabro del fustigado Chávez sería útil a Bush, a Rodríguez Zapatero, a Aznar y al Borbón, para demostrar que no es posible otra diplomacia que la dominante. Sabían que si la caravana para recuperar a Emmanuel, Consuelo y Clara, tenía éxito, aparte del posicionamiento de Chávez, la progresiva o escalonada caravana de interlocución con las FARC podía ir derivando en el reconocimiento de elementos de beligerancia, expreso o implícito, hacia tal insurgencia, estando de por medio representantes de otros gobiernos y concitada una importante atención internacional.

Ya es un tópico afirmar que la primera víctima de las guerras es la verdad (no sólo de aquellas, ciertamente, sino del mismo sistema de dominación económico y cultural). Mas una cosa es la verdad sospechada, y otra la verdad debida, cuando sobre ésta se empeña la palabra, dada además por rebeldes que se postulan tales: seres dispuestos a aprender, indignados y combativos ante la opresión, de la que hace parte la mentira. Rebelión que no puede ser posible entonces sin aprendizaje y sin indignación. Y por esos mismos valores y estas dos demandas insitas, puede sentirse vergüenza: por esa señal objetivamente frustrada; por ese pacto de una organización consigo misma, incumplido por ahora; por un importante gesto, justo y unilateral, eclipsado o decaído, para el que no se tuvo capacidad, ya ofrecido el paso, no nacido de la negociación sino de la voluntad y la claridad políticas vinculadas al hacer de Chávez, quien confió en ello. Sentir vergüenza, además mirando hacia delante, con una migaja de justicia elemental, no es fácil. Pero tendrá que producirse. Esa vergüenza habrá de generarse, y regenerarse.

Sin esa vergüenza propia o ajena, no será posible superar la infamia de una realidad compleja, en la que se patenta con este hecho, como mínimo, que planes militares de liquidación han sido aplicados ferozmente para no dar siquiera una corta oportunidad a las liberaciones con un carácter humanitario, y menos tampoco al intercambio de personas privadas de la libertad en razón del conflicto. Confirman esos planes y su intensidad, que Uribe busca y quiere guerra. Y se corrobora con ese cuadro, además, una desconcertante precariedad material en medio del conflicto armado convencional e irregular, que agrava la desigualdad de medios, la asimetría, donde al parecer ya no puede tenerse por la guerrilla en las más básicas condiciones a un niño, en selvas y campos de un inmenso país donde se supone hay o debe haber desde hospitales de campaña para los combatientes hasta los últimos campamentos madre, donde se presume puede accederse no sólo a Internet sino a medios para surtir dignamente la vida. Supongamos que tal escasez es así de drástica, y que la misma penuria de la vida guerrillera obligó a evacuar por su seguridad e integridad física y psicológica al pequeño Emmanuel. Pero no excusa la falta de previsión, iniciativa o creatividad para hallar opciones más adecuadas.

Y no justifica la posible precariedad ética y política, deducida ésta, en mi modesta y externa opinión, de dos comprobaciones llegado el caso de ser demostrado el incumplimiento objetivo de las FARC (asumo el riesgo de observar por ahora, no de enjuiciar una intencionalidad que me creo claramente no es malévola, orientado por lo que dicen y callan medios de comunicación dominantes, guiado por el desconcierto que hemos experimentado miles de personas, que podemos albergar sentimientos y razones para la defensa del derecho a la rebelión como recurso contra la opresión, y que no hemos podido tener ante sí otras versiones, de la subversión, aclaraciones realmente sólidas. Quizá lleguen. Mejor más temprano que tarde, pues Uribe ya logró dilatar lo que con el paso de los días buscará liquidar por completo con la inercia: cualquier viso de solución con presencia internacional que le desautorice su política atroz de “seguridad democrática”).

La primera comprobación eventual: que no se contó la verdad a un Presidente que en ese extremo sí se la merecía plenamente y que debía conocerla para la complicada labor asumida. Me refiero al legítimo interlocutor en esta batalla, Hugo Chávez, en tanto las FARC le dijeron, y con él al mundo entero, que se le entregaría a Emmanuel. Uno no entrega lo que no tiene. Esto no sería un desliz operativo; sería un costoso error político que desdice tanto en el terreno de la correspondencia entre proyectos revolucionarios, como en el plano mismo de la elemental credibilidad que debe ser ganada para que una organización sea tenida al menos parcialmente como fuerza beligerante por ámbitos progresistas. Ese camino ha quedado cañoneado por ahora. No sólo por Uribe, como era de esperarse, sino por la irreflexión de las propias FARC sobre las diversas variables. Esta guerrilla sabía lo que podía suceder y en su comunicado del 9 de diciembre lo previó anunciando la liberación: “en circunstancias tales que se evite bajezas uribistas como las sucedidas con las ‘pruebas de vida’”. Luego no se explica uno cómo pueden facilitarle a Uribe tales bajezas, como las que urdió con su histrionismo el último día del 2007 escupiendo en la cara de miles de personas, entre ellas los familiares que esperaban después de tanto tiempo a sus seres queridos, por años en las selvas colombianas.

En caso de ser cierta la primera, una segunda dolorosa demostración se arraiga: que el hijo de Clara Rojas y de un guerrillero sí fue entregado, directa o indirectamente, al Estado. Por diligencia o por indisciplina de la guerrilla. Da igual. Si ello fue así, debe sentirse vergüenza. Vergüenza, porque en lugar de esa triste elección, podía haber sido entregado hace tiempo a la familia de Clara en la ciudad, o al Gobierno de la República Bolivariana de Venezuela, con todo lo que tal evento hubiera supuesto en el escenario político de un país como Colombia, envenenado con la pócima mediática de que la guerrilla es desalmada, que no tiene piel o es estúpida. O había podido el niño ser puesto al cuidado de familias muy cercanas o de confianza para la insurgencia, y no a cualquier aislado poblador, como sería el caso según las informaciones que llegan: que una vez enfermo el niño, alguien no formado para ello o consciente de su responsabilidad, lo debió llevar a esa institución benéfica. Y que eso pasó en julio de 2005 ¡Hace dos años y medio!

Pasaba hasta hace unos años, en el campo o en la ciudad, que familias del entorno insurgente podían recibir hijos de combatientes ¿A tal punto ha llegado la inclemencia de la guerra que esto ya no es posible? Vergüenza habrá de sentirse, si fue entregado a un instituto de un Estado de un país, donde sus autoridades públicas dejan morir de hambre y enfermedades a miles de niñas y niños, donde los hay deambulando sin futuro, medio creciendo para morir, en las calles pegados a la barata droga del pegante, expuestos al maltrato, a la violación, a la explotación, al comercio de órganos. Paul Martin, de UNICEF, afirmó que 21.000 niños mueren en Colombia por causas prevenibles como la desnutrición (El Tiempo, 2-01-08) ¿A ese Estado entregó la guerrilla revolucionaria de las FARC, o dejó que se entregara, a un niño que tenía el derecho de estar con su madre, y ella el derecho de estar con él, incluso temporalmente en el medio más inhóspito? Es verdad que las condiciones de la guerra son terribles, y que los campamentos de las FARC no son una guardería. Pero ¿no había otra alternativa?

Quisiera estar equivocado. No por fundamentalismo alguno, sino por higiene mental, y por algún asomo de coherencia de lo que uno cree que se mantiene despierto en el espíritu insurgente. No creer entonces que un niño puede ser dado por la guerrilla rebelde al cuidado del Estado infanticida (mírense las estadísticas, las calles y los campos: ¡un país con dos millones de niños desplazados¡ donde abundan recursos para brindarles una vida digna), y menos que aquel niño, Emmanuel, especialmente él, cuya entrega se prometió a los cuatro vientos por las FARC, no haya estado en sus manos en el momento de tal decisión de esa guerrilla, sino a buen recaudo del gobierno de Uribe, y su instituto ICBF, que ha anunciado que apenas 15.853 menores viven bajo esa tutela. No quiero pensar que es Emmanuel, aunque allí le vaya mejor al niño que sea, si cuando fue entregado en 2005, como dice la directora del hospital de recepción, tenía “un brazo fracturado e inmensa falta de amor”. A lo que hay que agregar el vil relato de Uribe, posando él con indignación ante la desnutrición severa, las enfermedades y los signos de abandono del niño, diciendo que Emmanuel fue torturado por las FARC, lo cual es de tajo una mentira. Me resisto a creer tal indolencia, desamparo u orfandad de las FARC respecto de Emmanuel y de cualquier otro niño o niña. Y no puedo creer que Uribe Vélez, un neoliberal y guerrerista consumado, tenga sustancia humana para miramientos con los niños, menos con los niños pobres de Colombia. Él, que ha dejado en su historial político y criminal a miles de víctimas, de su modelo económico depredador, de sus grupos paramilitares, de su impunidad. Miles de niños sin padre o madre por la guerra sucia, podrán algún día saber qué papel cumplió en ella Álvaro Uribe.

La página de Emmanuel marcará el texto de un país descuadernado moralmente, del que Uribe y su séquito han dado las mayores pruebas de perversión, pues habían podido dejar hacer a la misión internacional y esperar a ver con qué cara salía la guerrilla al entregar a las dos mujeres y no al niño. Incluso desde su posición, hubiera sido inteligente aguardar. Y no impedir que se pasara a la fase en la que ellas recobraran su libertad. Pero eso significaría contar ya con un resultado, con gente liberada, y esa eventualidad por sí misma es inadmisible: la libertad basada en la solución dialogada es desestabilizadora del modelo autoritario que Uribe ha entronizado. Si esto hace Uribe para impedir la libertad de dos mujeres, además cercanas a su misma clase social, ¿puede esperarse de él algún día un compromiso con la paz? Queda mucho por andar, para que una casta inconmovible en el poder ceda algo serio a favor de la justicia.

Pasaremos, como estamos acostumbrados con más cuero que piel, a otros capítulos de ese cuaderno desvencijado, haya sido cierto o no que este niño fue dejado por la guerrilla y que inasistido llegó a manos del Estado, o sea que aquella cascabeleó cuando comprometió su entrega, sin tenerlo. O sabremos que no mintió, y que puede comenzar a levantar la cabeza cuando otros le requieran obligaciones como correlato para que se le observe, al menos parcialmente, su condición de fuerza beligerante responsable, por al menos un gobierno, como el venezolano. Es eso lo que Uribe reventó por ahora con la ayuda que brinda la probable torpeza de su oponente. Desenlaces como la muerte de los diputados del Valle le sirven a él más que a nadie. Cierra las puertas internas y las ventanas internacionales para encender la casa. Luego hay que derribar unas y otras, para que problemas como el intercambio humanitario puedan tener solución, y si no el canje, entonces liberaciones unilaterales, habilitando los canales internacionales que hacen temblar a Uribe y los suyos.

El año que terminó se cerró con hechos funestos, que se siguen sumando al desgarro de las auténticas farsas que protagonizó el régimen de Uribe. Y se abre otro con las expectativas enrevesadas y con la confusión insana que aumenta una factible improvisación grave de la guerrilla, poniendo sal en una herida. No todas las imposturas pueden asimilarse. Aunque las FARC demuestren luego que Uribe ha vuelto a mentir sin pudor, y eso pueda remontarlas en sus propósitos, no es marginal, sino central y apremiante, un debate que deben encarar ya, a partir de su capacidad de aprendizaje e indignación, en la base de la rebelión a la que dicen no renunciar.

Debería abordarse con el rigor de la seriedad de la que deben renovarse pruebas, con criterios propios y diversos, escuchando a otros que así mismo escuchen a esta insurgencia (Gobiernos, agencias y redes internacionales, intelectuales, iglesias, organismos de derechos humanos y derecho humanitario, y sobre todo pueblos), en un método probo y eficaz, para que la regulación de la guerra sea realidad al menos por una parte, indignados/as ante la injusticia, con menos palabras y con más hechos diáfanos. Es lo que debe urgentemente comprenderse de este acontecimiento triste que debe avergonzar. Con la transparencia de una controversia que corresponde a la ética y a la política de las fuerzas que luchan por la transformación. De un lado fundamentando con la coherencia del ejemplo la necesidad del alegado derecho a la rebelión ante la injusticia. Y de otro lado la necesidad de los límites de ese derecho a rebelarse, creciendo moralmente en la autocrítica. La guerra contra lo injusto, no puede ser más de cualquier manera. Esta fue y es la ética de los medios que no apabulló sino que le dio sentido a gestas revolucionarias o rebeldes casi imposibles en sus respectivas épocas, de Ché Guevara o Bolívar, aun en la derrota material, pero no moral ni política. Uribe, su ministro Santos, Restrepo, su comisionado de guerra, y el Imperio, no tienen por qué tomar en cuenta esas lecciones. No son sus destinatarios. No son para ellos. No es para su dura costra. No tienen por qué sentir vergüenza, ni por Emmanuel, ni por el sufrimiento en la guerra. Que si ha de terminar algún día, debe acabar dignamente, no entregando el futuro, simbolizado en los hijos de la esperanza, ni nada que haya significado tanto dolor, como lo es el parto de una Colombia con justicia.

Carlos Alberto Ruiz fue Asesor de la Comisión Gubernamental para la Humanización de la Guerra en Colombia.

05/12/2007 GMT 1

Rellegint Gramsci

jribo @ 13:39

En dos dels seus articles a L’ordine
nuovo, el revolucionari italià parlava
dels consells de fàbrica i de la seva
funció. Avui ho reproduïm, perquè
Gramsci en donava les claus de
l’organització del partit i de la classe
per constituir-se en alternativa
“I diem que el període actual és
revolucionari precisament perquè
comprovem que la classe obrera
tendeix a crear, en totes les nacions i
amb totes les seves energies -encara
que sigui entre errors, dubtes,
timideses pròpies d’una classe
oprimida, que no té experiència
històrica, que ho ha de fer tot de
manera original- a engendrar del seu
si institucions noves en el camp
obrer, institucions de base
representativa, construïdes segons
un esquema industrial”.
Us sona que algú hagi parlat
d’organitzar-nos nosaltres segons
l’activitat humana? ¿Per qué ens està
costant tant fer-ho? Jo crec que el
Comitè Central del nostre partit ha
parlat en aquests termes i,
naturalment, no podem pensar que
les coses les hem de fer de qualsevol
manera, però estem interpretant bé el
que cal fer, com ho va fer Gramsci
l’any 1920, data d’aquest article.
Deixem que segueixi parlant.
“En la fase imperialista del procés
històric de la classe burgesa, el poder
industrial de cada fàbrica es desprèn
de la fàbrica i es concentra en un
trust, en un monopoli, en un banc, en
la burocràcia estatal”. Avui hi podem
afegir que, amb l’actual procés de
mundialització capitalista, en l’època
del capitalisme global, aquests
centres de poder estan cada vegada
més lluny i són més foscos, però que
concentren més poder que molts
Estats.
Gramsci ja s’avança i teoritza com
s’organitza el consell de fàbrica i quin
rol juga, amb els obrers ja deslliurats i
constituïts com a classe: “En realitat,
en construir aquest aparell
representatiu, la classe obrera
realitza l’expropiació de la primera
màquina, de l’instrument de
producció més important: la classe
obrera mateixa, que ha tornat a
retrobar-se, que ha aconseguit
consciència de la seva unitat
orgànica i que es contraposa
unitàriament al capitalisme”.
Aquí ens trobem davant d’una
afirmació importantíssima: és la
classe obrera la que cal organitzar,
constituir-la com a classe
revolucionària, i arribarà a aquesta
fita elevant la seva consciència, i per
això caldrà primer organitzar-la en
funció dels seus interessos més
concrets, i la cosa no va a l’inrevés,
que és l’equivocació d’alguna gent,
que pensa que elevant només el to
de veu del llistó de la reivindicació,
s’arriba a l’alternativa. Doncs no, no
va per aquí l’assumpte.
I què pinta el sindicat en tot això?
Vegem què ens explica Gramsci: “El
sindicat no és aquesta o aquella
definició; arriba a ser una
determinada definició i assumeix una
determinada figura històrica quan les
forces i la voluntat obrera que el
constitueixen hi imposen una direcció
i atorguen a la seva acció els
objectius que s’afirmen en la
definició”.
“El desenvolupament de
l’organització sindical està
caracteritzat per aquests dos fets: en
primer lloc, el sindicat engloba una
creixent quantitat d’efectius obrers,
incorpora a la disciplina de la seva
forma una quantitat cada cop més
gran d’efectius obrers. En segon lloc,
concentra i generalitza la seva
estructura fins a col·locar en una
organització central el poder de la
disciplina i del moviment;
s’independitza de les masses que ha
disciplinat, es col·loca fora de l’abast
dels seus capricis i vel·leïtats, de les
volubilitats de les grans masses
tumultuoses. D’aquesta manera, el
sindicat esdevé capaç de concertar
acords, d’assumir responsabilitats:
d’aquesta manera, s’obliga
l’empresari a acceptar una legalitat
en les seves relacions amb l’obrer”.
El sindicat interlocuta i interpreta les
necessitats, i, ben dirigit, se situa fora
dels mecanismes de la democràcia
burgesa. I alhora ha de conviure en
aquesta realitat, que genera moltes
contradiccions i construeix una
relació alternativa. D’aquí que allò
realment important és la política a
desenvolupar; els mecanismes a l’ús
no serveixen de res si no es
construeix la classe, si no se la dota
d’un element polític en què cada
estament juga un paper diferent, el
sindicat, els comunistes organitzats i
els mecanismes de poder polític. Per
tant, el geni italià tenia tota la raó.

04/12/2007 GMT 1

JA FA TEMPS QUE NO ESCRIC...(2)

jribo @ 13:02

Ai, els oblits!

- La mort del company Gregorio López Raimundo:

Ha mort un dels darrers referents del PSUC històric que jo conegué. En Gregori era el Secretari General quan jo vaig entrar al PSUC en 1974. No el vaig coneixer personalment fins quan el van detindre i el varen deixar anar en Desembre de 1976. Posteriorment, fins i tot el recordo quan em va signar el llibre del PSUC, que guardo a casa meva, i molts records.

Quan la trencadissa, després de les baralles internes, era una persona que sempre recordava com un home bó, la canço d'en Raimon i el seu taranná eran sempre una llum que m'indicava que s'havia de produïr algún retrobament...que fins avui encara no ha arribat.

En Gregorio simbolitza tantes coses...La lluita en la clandestinitat, la lleialtat a uns principis, la mostra que és catalá tot aquell que viu i treballa a Catalunya, malgrat que mai goses en parlar-lo, el combinar la lluita nacional i la lluita social... I ara ja no hi és.

No hi es, com no hi son en Pere Ardiaca, en Román i tants d'altres... L'exemple d'aquella generació, amb les seves errades i els seus encerts és el que queda. Sense ells, la Catalunya d'avui no existiria, sense els comunistes del PSUC històric, ni estatut, ni conquestes socials a la Constitució de 1979, ni reconstrucció social, ni rés. No permetrem que ens esborrin de la història oficial. Ni en Gregorio ni en Pere s'ho mereixen...i ens abroncarien força!

- IU Llamazares candidat:

El referèndum es produí a IU i Llamazares, sortosament ha guanyat. Potser per massa diferència, no sigui cosa que algú qued pensa que els comunistes som totalment prescindibles s'ho acabi creient. La IU plural ha guanyat sobre alguns que pensen en una IU reduïda. Ara IU som tots, i es molt gratificant veure com la marga Sanz es posa al servei del projecte comú. A veure si alguns hi posen una miqueta de seny, i tots hi posem més bona voluntat al projecte de Izquierda Unida.

JA FA DIES QUE NO ESCRIC...

jribo @ 10:10

Com li va passar a en Francesc Pi de la Serra..He estat un temps sense cantar, no es que tingués angines, ni mandra per treballar, ha estat questió de punyetes...soc poeta...

I mira que han passat coses!!! Comentaré algunes, amb el risc d'oblit d'algun tema important:

- Problema de les infraestructures, RENFE Rodalies i AVE:

Tothom sap que l'estat no inverteix en RENFE desde fa 30 anys en xarxa. No han construit ni un puto metre de via!!! Les estacions de Regional tanquen, estan en runa moltes. Que van fer en 23 anys els de CiU? On era ERC que en el primer govern asumiren responsabilitats? Que van fer el PSOE i el PP al capdavant del govern central?

Que jo sapiga, només el PSUC i els seus hereus (ICV-EUiA)estan nets i poden llençar la primera pedra...Calia la mobilització, que ha arribat tard i malament, perque els sindicats no hi eren, i aixó ho ha acabat liderant una plataforma que al final acabará convocant el 1 de maig si ens descuidem. Francament, els sindicats importants han tingut una manca d'agilitat preocupant, que caldrá redreçar. No es pot estar absent en una de les convocatòries més grans a Barcelona, després de les manifestacions contra la guerra d'Iraq.

- 90 Aniversari de la Revolució Rusa:

El 7 de Novembre (26 d'Octubre en el calendari Juliá) de 1917, els obrers i els soldats de Petrograd van disoldre el govern provisional de Kerenski i van entregar el poder al Soviet de Petrograd, que es va constituir en el nou poder de l'estat obrer i camperol que va neixer, sota les consignes de Pau, Pa i Terra, consignes democràtiques que només el proletariat va ser capaç de tirar endavant, amb el Partit ja rebateijat com Comunista de Rusia. Aquells deu dies commocionàren el món definitivament, perque rés ja no va ser el mateix, per lo bó i per lo dolent. El balanç de la URSS, fins la seva caiguda, amb errors i encerts va ser netament positiu:

- Es va mostrar que els treballadors podien dirigir un estat.
- Les conquestes socials avançaren a velocitats molt rápides: Constitució de la OIT, impensable abans de la revolució, jornada de vuit hores, sanitat i educació gratuita...
- Els oprimits varen trobar aixopluc en un estat que generosament obria les seves portes.
- La capçalera de la lluita contra el feixisme varen ser els Partits Comunistes arreu, els valors de la lluita internacionalista, les Brigades Internacionals a la guerra d'Espanya, per exemple, varen ser valors que, fins avui tota persona progressista ha d'asumir.

Els mals, per ja sabuts, no els esmento, només referirme a les encertades paraules de l'amic Josep Fontana, quan parla dels fracassos, no ja de la URSS, sino de tots nosaltres.

-Homenatge a Marcelino Camacho:

Merescudissim, que CCOO li faci un homenatge a la persona d'en Marcelino va ser un acte de dignitat encomiable, on el que va sobrar va ser els tons d'algunes intervencions, especialment d'aquells que, en un homenatge a un dels lluitadors antifranquistes i obrers més carísmátics i honestos d'Espanya, es dedicaren a esbroncar al personal, alguns amb una cara de vinagre que feia por...Quan el que corresponia era emocionar-se, riure i plorar però d'alegria, perque els bons homenatges es fan en vida i en plenitut de facultats mentals al menys, que es el que va passar. Indubtablement els que es varen lluir, segons la meva opnió foren en Gaspar Llamazares i el president del Govern, a més de la impagable Pilar Bardem.

-Reunió de sindicalistes el 1 de desembre:

Més de 200 quadres sindicals ens reunirem per parlar sobre les propostes a fer en el procés dels Congressos de CCOO, que podem resumir en una lluita decidida per millorar els salaris i les condicions de treball, no admetre reduccions en les pensions i colocar el sindicalisme de classe i nacional netament en el sí de les polítiques d'esquerres.

-Derrota de la consulta a Venezuela sobre els canvis constitucionals:

Efectivament, parlo d'una derrota de les posicions pregressistes front les conservadores. Alguna cosa ha fallat, i es possible que la pressió de l'Imperi, els milions de dólars abocats a una oposició que probablement no hagués acceptat un resultat contrari, en fí, que no es pot menysprear l'activitat de gent acostumada a impulsar cops d'estat a Llatinoamerica, però perdre, encara que sigui per la mínima es una cosa que cal reflexionar...Però qui ho ha de fer son les organitzacions obreres i sindicals de Venezuela. Nosaltres hem d'acompanyarles, de manera crítica però alhora constructiva, perque pel que sabem, el socialisme es un sistema molt més just que el capitalisme global, que és on volen tornar a portar a Venezuela els enemics de la revolució bolivariana...

El company Mariá Pere ha inaugurat el seu bloc, o al menys l'ha tret de la clandestinitat!!!!

I aviat serem al 2008.

Arxiu | Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis