jordi ribo i flos

Els salaris i la lluita per la plusvàlua

El mes passat, desde les pàgines d'Avant, reflexionàvem sobre els salaris i les condicions de treball. Volem seguir carregant d’arguments als sindicalistes, perquè la lluita per un millor salari no només és justa, sinó que també és possible. De calers, n’hi ha; el que passa és que són dins les butxaques dels rics
Vegem uns quants exemples d’aquesta afirmació i adrecem-los a tots aquells que ens vulguin convèncer de la “necessària i responsable moderació salarial com a condició per a la creació d’ocupació estable”. Es calcula que els preus dels aliments de consum, com el pollastre, la llet, el xai, la vedella, els ous i el porc, poden tenir pujades que poden arribar fins al 30%. Aquests augments de preus responsabilitzen els biocombustibles i l’especulació que es fa amb els cereals. Algunes organitzacions agràries denuncien que, mentre que el preu en origen de les carns ha caigut un 6,8%, en destí ha crescut un 2,6%. Això vol dir que el ramader ha de produir més per guanyar el mateix, i el consumidor en destí -les families treballadores- ha de pagar més per un mateix consum. El pa, per exemple, ha pujat un 25% en relació a l’any anterior. La pregunta del milió és: què poden menjar els treballadors amb aquests preus? La resposta és clara. Només dues ratlles sobre el tema de l’habitatge. Els lloguers segueixen disparats i les pujades de l’Euríbor fan que els préstecs hipotecaris hagin pujat una mitjana de 89 euros per mes, quan les famílies de l’Estat espanyol tenien un deute, el 2006, del 115% de la renda disponible. On són els beneficis? Dit en altres termes: la situació econòmica dels treballadors és molt precària, i no només perquè la temporalitat encara afecta més del 30% dels assalariats, sinó també perquè l’economia de la classe treballadora està en números vermells i les tendències apunten a un alça dels preus. Podem preguntar-nos on son els beneficis del que produïm. La resposta la podem obtenir a partir dels comptes de resultats de bancs, caixes, empreses privades de serveis públics... És a dir, BBVA, Banc Santander, Telefónica, ENDESA. No se n’amaguen. Fa algunes setmanes es feia públic que aquest any ENDESA ha incrementat els seus beneficis en més d’un 40%, però podem veure també què cobren els que més impediments posen als treballadors: els 19 membres del consell del Santander es van embutxacar 32,6 milions d’euros (augment del 25%). Francisco González, president del BBVA, 9,78 milions d’euros i el seu conseller delegat, José Ignacio Goiriglozarri, 8 milions. Si tornem al Santander, Emilio Botín va cobrar 3,5 milions d’euros i Ana Patricia Botín, 2,73. Si anem fora de l’Estat espanyol, ens podem trobar amb aquesta realitat, crua i vertiginosa: un president d’una companyia que cotitza a Wall Street guanya en un dia el que un treballador de la mateixa empresa guanya en un any. L’ingrés d’una família mitjana als Estats Units era, el 2006, de 48.200 dòlars, mentre que els vint gestors més ben pagats a Wall Street van guanyar una mitjana de 657,5 milions de dòlars. Hi ha 47 milions de ciutadans dels EUA que no tenen cap mena d’assegurança mèdica, un 5% més que fa un any. Segurament, aquests salaris són legals; el que no són és moralment acceptables ni socialment justos, i només justificables en una economia de capitalisme global i en una cultura del més, i més, i més... Adéu a la plusvàlua Els recursos no desapareixen, sinó que canvien de mans. La riquesa la crea el treball, manual o intel•lectual, i nosaltres venem el treball i el burgès se n’apropia, i ja mai més és nostre, per ben pagat que estigui. El que succeeix ara és que, a més d’apropiar-se de la plusvàla generada, el salari final que percep la gran majoria de treballadors és insuficient per arribar a final de mes. Avui, prestigiosos professors universitaris no es cansen d’afirmar amb convicció que un dels temes més decisius en aquesta qüestió és que la capacitat de l’Estat d’actuar com a locomotora econòmica ha minvat, perquè gran part dels seus recursos ha estat privatitzada; i que els salaris baixos en feines amb escassa qualificació són producte d’aquest reguitzell de privatitzacions encetades pel felipisme i agreujades en les llargues èpoques de govern de PP-CiU i PP en majoria absoluta. Quan l’expresident José M. Aznar parlava català en la intimitat, amb la connivència de CiU, es va dur a terme el més salvatge procés privatitzador de la història moderna de l’Estat espanyol, i la transnacionalització del capital financer espanyol dels BBVA, BSCH (Santander Central-Hispano)... I també de La Caixa, amb intervencions decisives privatitzadores de recursos i empreses, sobretot a l’Amèrica Llatina.

A la recerca dels instruments de lluita
El rearmament ideològic dels treballadors i de les seves organitzacions sindicals és, avui, molt necessari. No cal dir a la gent que guanya poc, perquè ja ho sabem; el que cal és tornar a posar de manifest les causes i revelar on són els recursos, visibilitzar-los, perquè la lluita sindical pot tenir èxit si la gent entén per què ha de lluitar i fins on pot arribar amb l’actual correlació de forces, sabent que no resoldrà aquest problema amb el proper conveni i la propera negociació. No serà fàcil, perquè els treballadors es troben amb el gran obstacle de la precarietat en els contractes de treball (més del 30% dels treballadors a l’Estat espanyol), que no permet una sindicalització massiva ni et salven de les lletres de final de mes. Però pensem en els nostres predecessors, investiguem com s’ho van fer. No pas per copiar-los, sinó per descobrir quins eren els mecanismes d’apropiació de la plusvàlua i quines eren les solucions organitzatives. Actualment, una de les claus de la lluita sindical la trobem en els mecanismes de lluita a utilitzar, partint de la certesa que la vaga és l’instrument amb més repercussió per pressionar, però assumint que té costos i que cal calcular bé les estratègies. Un dels arguments que crec que no s’ha d’agafar com a excusa (aquesta només la utilitzen els esquirols) és el que molts treballadors comuniquen al sindicalista quan aquest intenta promoure mobilitzacions: “Jo faria vaga, però no puc, perquè he de pagar el lloguer o la hipoteca, i més de dos dies no puc resistir”. La solució no és no mobilitzar-se. Potser una de les claus es la recuperació de valors solidaris, de suport mitjançant caixes de resistència, etc. El que volem posar damunt la taula és que cal canviar les tendències d’un cert conformisme instal•lat al si de la classe obrera, el fet de pensar que no es pot modificar res, sobretot si algú va dient que la moderació en els salaris assegura nivells d’ocupació superiors, afirmació que s’ha demostrat, per dalt i per baix, falsa. Estudis de Comissions Obreres de Catalunya així ho confirmen. Canviar les tendències vol dir també autocrítica de les organitzacions o, millor dit, d’alguns dirigents que han caigut en aquest parany. Però el més important de tot és donar arguments, raons i mecanismes a la gent per lluitar per millors salaris, que és una de les missions de les organitzacions sindicals i una de les raons per les quals els comunistes considerem que són les organitzacions socials més importants en la societat actual i que, per tant, tots aquells que prediquen com si fossin un cor desafinat és perquè hi tenen interessos als quals convé l’existència d’un proletariat desorganitzat i sense perspectiva ni alternativa econòmica.

Ernesto Guevara de la Serna, més conegut com el Che, ara fa quaranta anys va ser assasinat per ordres directes de la CIA.

El Che Guevara, més enllá del seu paper en el procés de Cuba, realment qui és? Com és que tots els moviments progressistes del mon utilitzen la seva icona?

Moltes més preguntes surten arran d'un personatge tan determinant en el segle XX, més enllá de l'utilització que determinats "merchandisings" en fan, i per suposat, engegant a aquell lloc tan desagradable i pudent a determinades joventuts, noves generacions i demés purria, que senzillament menteixen quan parlen del Che com una persona sense escrúpols, com un mestre de terroristes o com un assasí.

El Che es generositat, donar la vida per la lluita a favor dels oprimits es donar-ho tot, i donar la vida no només es morir, es renunciar a moltes coses en lo personal, a moltes comoditats, satisfaccions, renunciar a amors, amics i gent que no veuria més.

El Che es resistència: quan no hi ha res a fer, cal saber posar un punt i final. Es com la mort del nostre president mártir Companys, fidel al seus valors, en pau amb ell mateix. Aixó es el que fa infondre valor: "Solo vas a matar a un hombre", es comparable a la frase "si la sentencia me es adversa, como espero, sepan que lo que hice fue en razón de mi responsabilidad, y sin sombra de rencor". Dignitat fins el moment suprem.

El Che es lluita contra l'imperi: "No podemos confiar en el imperialismo ni tanto así" es una frase de terrible actualitat. Arribar en política internacional a acords amb el maxim enemic, no es incompatible amb no baixar mai la guardia.

El Che es tendressa: Qui hagi vist els "Diarios de motocicleta", pot veure el testimoni de la parella de xilens comunistes, l'impressió que fan en el jove "Fuser" (primer nom de guerra del Che), o bé l'impressió que li fa la visió del Machu Pichu i després la ciutat de Lima. O si no, pot llegir la carta de comiat als seus fills. Es l'amor per la gent el que li fa agafar un fusell. El meui avi, també per amor als seus, va agafar una pistola i la seva bicicleta per anar a pendre la caserna de les Dressanes de Barcelona, el 19 de juliol de 1936

Quan van donar la noticia per TVE (la única )de la seva mort, amb els meus 15 anys, vaig sentir un gran buit. Jo no sabia gaire cosa, però intuia, al veure a casa com els meus pares ho van explicar, que estava davant una pérdua d'algú imprescindible. Quan setmanes després es va publicar la versió a Espanya dels "Diarios de Bolivia", sense el próleg d'en Fidel i a dotza pessetes, de seguida el van comprar. Pocs dies després el van retirar, i ja ho havies de buscar fora de l'estat espanyol. Aquell llibre-testimoniatge potsetr no és el millor que va escriure el Che, però está ple de vivències i autenticitat.

Les vegades que he estat a "La Cabaña", a La Habana, m'ha envait una sensació especial. He sentit la seva ombra, la seva respiració entretallada, desde la vista sobre la ciutat que va alliberar amb el poble, sentint com que la veritable tasca començaba aleshores: administrar un poble, tirar endavant la Revolució i satisfer les necessitats de la gent. Aixó es lo difícil, però per arribar-hi cal lluitar molt. Aquesta es la darrera virtut: Confiança en la gent.

Aquest crec que es el Che, aquest es el Comandante.

Hasta la victoria siempre.

Dedicat als meus amics cubans, a Aleidita i a la Cel.lula Che Guevera del PCC

Ja som aqui, després d'un mes, on hi ha hagut molt repós, un viatget i més repós.

Qui diu que en Agost no passa res? Només ho diuen els euro-centristes que pensen que tothom está de vacances a la costa!!!!

Per començar, la gent no en té per marxar, només uns quants ho podem fer, aquells que no tenim ni fills per mentenir ni hipoteques per pagar. I aqui la primera: Però qui collonS son aquests de l'EURIBOR, que no fan més que USURA AMB ELS PRESTECS HIPOTECARIS? Jo tinc la intuició de que son els grans bancs que estan esquilmant a la gent que, amb molts sacrificis vol comprar un habitatge perque, per pagar lloguers de 1000 euros a Barcelona, s'estimen que al final, al menys el pis sigui seu, i no et puguin fotre al carrer després dels cinq anys.

I es que, de cop, al els mateixos ingressos, s'ha calculat que l'encariment del preu del diner, la gent pagará un mínim de 80 euros més al mes, es a dir, uns mil a l'any. Cal fer alguna cosa!!! Cal proposar a través de IU la derogació de la Llei Boyer, a més d'una nova llei pels lloguers.

Seguim amb el terratrèmol al Perú. El que coneixem una miqueta com viu la majoria de la gent a America Llatina, no ens extranyem gens quan ens diuen les xifres de morts, la destrucció de ciutats, etc... Habitatges fets de fang, de cartró i xapa, uralita, etc...son normals en els barris on viu la gent treballadora. Aixó es fruit d'alguna maledicció, o pel contrari, es la consequència de décades de governs corruptes, de les politiques econòmiques restrictives del FMI i el BM? Podem preguntarli al Sr.Rodrigo Rato quines van estar les polítiques impulsades desde el FMI durant el govern Fujimori, pero també podem preguntar a les empreses espanyoles multinacionals, que van fer quan van arribar a Perú: Quants treballadors de Telefonos del Perú va acomiadar Telefónica de España quan van comprar a preu de liquidació l'empresa peruana, o al BBVA quan es va quedar el Banc Nacional del Perú. Potser per rentar aquesta mala conciencia organitzen aquestes campanyes de recollida de diners, o a lo millor ho van fer perque van tallar el subministrament de telèfon a tot el pais, qui sap, jo com que soc un malpensat, crec que ja ho tenen tot previst.

Pels interessats, la Confederación General de Trabajadores del Perú-CGTP, ha obert linees d'ajut, només cal buscarles a la web. En definitiva, alló que s'anomena desastres naturals no afecta per igual a tothom, s'ensorren i s'inunden les cases de la gent humild i les dels rics no, aixó al Perú i a Nova Orleans.

El mateix amb els incendis a Grecia. Algú creu que els governs grecs de dretes han aplicat alguna politica de preservació dels recursos naturals? Al contrari, han aplicat totes les privatitzacions que desde la UE els hi han ordenat, han deixat sense recursos als municipis i als serveis publics, entre ells els bombers. Algun ministre grec deia fa temps que no calien grans inversions en prevenció d'incendis, doncs a penes hi ha bosc a Grecia!!! No us extranyi que la gent estigui tant rebotada i que el govern de Karamanlis parli de "conspiracions".

Parlem també de Navarra: Amb molta amargor veig l'espectacle d'un Zapatero acollonit davant l'aparell felipista que li ordena entregar Navarra al PP, desautoritzant els seus del PSN. El perill ara el tenim aqui, no dubteu que el felipisme presionará per trencar el Govern de Catalunya. Ara més que mai, el Govern de progrés ha de publicitar la seva activitat i el que está fent: es a dir, com s'esta encarant el tema de les apagades, com s'está actuant amb les infraestructures, i també que és el que s'ha fet. I no pot passar un minut més fins que els mitjans públics de comunicació (TV-3 i Catalunya Radio), no informin del que está fent el Govern!!!

Algú ha escrit sobre una "apagada informativa" del Govern de la Generalitat. Jo crec que aixó no és així, el que hi ha es una clara campanya de deslegitimar el govern i les forces que li donen suport. En aquest sentit, qui pensi aixó, que busqui la intervenció del diputat Jordi Miralles i que s'informi bé, intervenció magistral al meu entendre. Menys mal que algú fa política, a més de les grans empreses!

I mentres tant, a America Llatina, els botxins dels patrons i dels governs corruptes segueixen assasinant sindicalistes, a Colombia, a Panamá... Mes de deu han mort durant l'Agost. Com que aixó no és cap novetat, ni s'esmenta, però si que parlen, com no, d'en Chávez, d'en Fidel, d'en Evo Morales, no per lloar-los, per acusarlos de violadors dels drets humans!!!!

Quan els metges cubans actuen, ho fan per fer propaganda castrista, quan PDVSA arriba acors amb ajuntaments, com el de Londres, ho fan per exportar la revolució bolivariana... Quines falsetats!!! Només cal anar als llocs i comprovar per un mateix, fugint de determinades fonts "informatives" I de passada, que tots els imbecils de critica fácil, investiguin que han fet Telefónica, ENDESA, Unión Fenosa, Aigues de Barcelona, BBVA, La Caixa i d'altres multinacionals espanyoles pel món, o d'altres paisos. Sense anar més lluny, la Coca Cola a Colombia va pagar paramilitars per assasinar els dirigents sindicals de la planta, i ho van fer, i a sobre son una empresa"socialment responsable"... Amos anda, que diuen els andalussos!!!

I més coses han passat, però ja n'hi ha prou per avui. Bona rentré a tothom, aquest curs sera especialment dur pels sindicalistes, caldrá estar a l'alçada de les circunstàncies.

Avui es el darrer dia abans de vacances, per tant parlem d'un tema refrescant: El Barça!!!

Si, si, o potser algú pensava que no ho tocaria mai? Doncs no! Ahir va jugar el primer partit després de la desilusió de l'any passat i de la decepció de regalar una Lliga que ja estava guanyada.

Estava davant de la tele per veure aquest partit Dundee United FC - FC Barcelona, que va acabar 0-1, gol d'Henry.

Aprofito pel petit flash cultural: Com tots sabeu, al Regne Unit va esser dels primers llocs on els obrers tenien festa el dissabte per la tarda, la famosa setmana anglesa. Per la tarda (allá la tarda comença a les 13 h.), els obrers de les fabriques es juntaven per dinar i després jugar al foot-ball, i acavaben el dissabte fent reunió del seu sindicat, Es per aixó que molts equips es diuen "United" de cognom, que ve de "Union", es a dir, sindicat. D'aqui els noms de Manchester United, Sheffield United, Dundee United, Leeds United i molts d'altres. L'origen del futbol son els obrers de les mines, del textil, de les fabriques d'acer...i com que qui perd els origens, perd identitat... (Osti quina habilitat que tinc, semblo un polític al ús...)

No sé que en penseu la culerada roja, a mí em va agradar força el Touré Yaya, al fí algú al mig del camp amb poder intimidatori, així com l'Abidal, un lateral poderós, però sobre tot en Bojan, aquest nanet lleidatá-serbi. Aquest va prer crack, si no l'espatllen. Em va donar com un bon rotllo. Espero que jugant net i maco, i amb una miqueta de "pebrots", poguem tindre alegries aquest any. Una vegada més... Visca el Barça i visca el bon futbol, que no veiem desde els temps del gran Lazsli Kubala, el més gran.

Bon estiu

Aquest mes fa 33 anys que vaig demanar-li amb un company entranyable i inovidable per a mi, i per a molts, en Manuel Sousa, mort en 2001, l'entrada al Partit, aleshores al PSUC. Era en 1974, feia un més encara no, que havia entrat a treballar a Antenas Tagra.

En Sousa em va dir que sí, immediatament em va posar en contacte amb un altre company, aquest sí que el veig cada dia, i per molts anys, l'Adoni González, que treballaba anb tot el que tenia a veure amb solidaritat, represaliat politic que va tastar, i de quina manera, les presons de la dictadura!

I fins avui, amb petites victories i grans derrotes, la vaga del 76, on vam tindre 9 acomiadats que varem guanyar,la legalització, les eleccions del 77, l'onze de setembre, la trencadissa del 81, la creació del PCC... i fins ara.

Escric aixó, a punt de fer les maletes i marxar de vacances. Osti que vell que soc! 55 "tacos", 33 de militància comunista, ja porto més anys de roig organitzat que no-organitzat, encara que jo ja havia fet les meves "cosetes" a la Universitat de Barcelona, que em costar l'expulsió en el 73.Aixó cal cel.lebrar-ho! M'en vaig a dinar amb la meva companya i amiga la Mercé Civit, la Carmeta, i suposo que en Carles!! Encara no saben aixó, així els "pillaré" de sorpresa.

Pero no es penseu, no em penso jubilar!!! Com que no tinc rés de que empanadir-me, com que tot el que he fet ha estat lluitar, de la millor manera que he sabut i pogut, per aixó segueixo sent comunista. A més, la tasca sindical que porto de cooperació internacional, em fa reafermar-me cada dia en aquests principis, en la lluita contra la injusticia i la opressió, contra el capitalisme i per una societat sense explotadors ni explotats.

I així penso morir.

Dedicat a la memoria d'en Manuel Sousa i al Secretari General del PCC, el company Mariá Pere.

En mi ciudad acabamos de vivir una situación que no recordamos en años: Un apagón dejó sin energía eléctrica a 8 de los 10 distritos en que la ciudad se divide el pasado lunes. A efectos prácticos, estamos hablando de más de un millón de personas. Aunque la mayoría de la ciudad restableció el servicio, los efectos del apagón se prolongaron durante muchas horas y afectaron a mucha población, a cuatro centros hospitalarios importantes y a dia de hoy, miércoles 25 de Julio, más de 10.000 personas siguen sin energía eléctrica.

Recordaba los años de mi infancia, cuando en casa hablábamos de electricidad nos referíamos a "la luz", es decir, lo que nos sucedía era eso, nos quedabamos sin luz, y los efectos colaterales eran la radio y la plancha. Es decir, ni nevera, ni lavadora, ni ventilador, ni Televisión, ni aire acondicionado, ni reproductor de CDs, ni ordenador... Esta era nuestra vida, la de la mayoría del pueblo, no la de los patronos ni jerifaltes del régimen, que vivían muy, muy, muy por encima de los demás. Hoy es muy diferente la cosa en Barcelona, en Catalunya, pero en estos momentos no puedo dejar de olvidar los millones de personas que viven en la pobreza e indigencia, no sólo aquí, en todo el planeta, millones que no tienen acceso al agua potable, y que las grandes compañías, europeas o gringas quieren robarles, como han hecho con sus recursos naturales, con las empresas estatales, privatizándolas con la ayuda inestimable de las oligarquías locales... Pero de esto ya hablaremos en otra ocasión.

De lo que quiero hablar es de responsabilidades y de qué hacer: Los responsables únicos son los directivos de ENDESA, que nadie se equivoque, ni ayuntamiento de Barcelona ni Generalitat de Catalunya, ENDESA, con su presidente a la cabeza D.Rodolfo Martín Villa (¿os acordais de la biografía del personaje, verdad?) y su camarilla.

Aquellos que apoyaron la privatización de las empresas públicas de energía, por criterios de una supuesta eficiencia frente a la supuesta también incompetencia del Estado, hoy deben responder al conjunto de la población, porque afectados somos todos, y no cómo clientes sino como ciudadanos que tenemos derechos. Aquellos supuestos europeistas, que bajo un disfraz de derechos de ciudadania, que luego se tragan bonitamente toda la política neo-liberal que nos impone la Comisión Europea y su mandamás, Durao Barroso, ex-maoista reconvertido, deben entonar un mea culpa y volver al redil, del que nunca debieron salir de oponerse frontalmente a la Directiva Bolkestein. Es decir, aquellos que, o bien por acción, por omisión o por ignorancia han defendido privatizaciones de servicios públicos, deben entonar un mea culpa, obviamente no con la misma intensidad ni de la misma manera.

¿Qué hacer?

Pues el asunto es difícil, o fácil, según se mire: RENACIONALIZACION DE LAS EMPRESAS ESTRATÉGICAS, entre ellas las de energía. Restituir al estado el control de estas empresas, que las organizaciones sociales ejerzan el papel que les debiera corresponder, que los beneficios de las mismas redunden en un mejor servicio, en el mantenimiento necesario y en incrementar los recursos del estado y que los beneficios se pongan al servicio de la mayoría. Claro, esto es la ruptura de la lógica capitalista, pero hay que estar por ello. Entre tanto, cuanto más controles públicos y democráticos, mejor. Pero lo que está claro es que los responsables no se pueden ir de rositas, al contrario, hay que ponerles a los pies de los caballos; es decir, responsables de la empresa, accionistas, subcontratas, entre los cuales está Red Eléctrica Española son los culpables del desaguisado: A por ellos.

Dedicado a mis hermanos Julio y Eugenia.

Avui es un d'aquells dies en que no et surt res de bó. La noticia de l'assasinat d'un sindicalista salvadoreny anomenat Miguel Angel Vázquez m'ha deixat corprés, i submergit en un estat de pena, rauxa i tristor que m'impideix pensar. Potser aquestes ratlles em permetran reaccionar.

En Miguel Angel era el responsable de finances del "Sindicato de Trabajadores del Servicio de Electricidad de El Salvador-STSEL". Dimecres a la nit, sortia d'una reunió del sindicat a una localitat propera a la capital. La seva dona va veure que trigaba més del compte i va trucar al company Jaime, secretari general del sindicat, per saber si la reunió havia acabat. Al comprobar la desaparició del company, molts ja van pensar el pitjor, i efectivament, al lendemá trobáren al company Miguel Angel amb dos trets al cap, a una ciutat propera a la capital, anomenada Mejicanos, gobernada pel FMLN.

L'assasinat té tots els indicis d'esser un crim per encárrec, tema molt en boga en els temps posteriors a la guerra, i que ara s'havia limitat molt, aixó si, les amenaces son a la ordre del dia, pero aquest es el primer assasinat d'aquest carácter de fa temps.

En Miguel Angel era un home jove, baixet i rabassut, com molts centreamericans, jove, amb tres canalles i dona. Era un tio alegre i ben parit, un militant sindical i polític. Un company al que esperava veure amb d'altres a la reunió anual de la Plataforma Sindical Comú Centreamericana, planificant actuacions per defensar els seus companys, lluitant contra l'intent de privatitzar l'energia, contra els tractats de lliure comerç amb els EEUU i a favor de l'ALBA (Alternativa Bolivariana de las Americas).

L'han assasinat per amedrentar als companys, els assasins no saben però que, lluny d'oblidarlo, els hi farem costat a la familia i al sindicat. Us demano a tots els lectors i lectores la vostra solidaritat i suport. Escribiu al sindicat STSEL, al company Jaime Rivera, al e-mail jaimer23@hotmail.com o bé a whernandez@pscc-ca.org
i mostreu la vostra admiració pels sindicalistes de Centreamerica. Molts es juguen la vida per fer coses que aquí ens costen ben poc. Moltes gracies a tots i totes.

El passat 30 de Juny vaig estar a Srebrenica, localitat situada a Bòsnia-Herzegovina, administrada segons els acords de Dayton per la República Srpska (l'admnistració serbia de Bòsnia).

Se que tocaré un tema difícil de tractar objectivament. La visita responia a una promesa que li vaig fer a la Sra. Hajra Catic, presidenta de l'Associació de Dones de Srebrenica, que está lluitant pel dret al retorn de la gent que va haver de marxar de casa seva, i per treure de la pobresa a les dones que varen sobreviure a la massacre perpetrada pels Txetniks serbis: Més de 8000 morts, dels quals s'han recuperat gairebé 3000. La Sra. Catic va perdre el seu marit i el seu fill en aquella nit d'espant, d'assasinats i violacions. No ha recuperat el cadáver del seu fill encara. Cada fosa comuna que s'obre, hi va per fer-se els analisis d'ADN que puguin durla a recuperar les seves restes.

La Hajra es va alegrar molt de veure la gent de la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO. Em va dir "sou els unics que heu vingut a veurem a mi", i jo li vaig respondre que li vaig prometre visitarla a la primera ocasió, i que allá estava, amb la gent de CCOO, perque som persones que complim amb la paraula donada.

Toto seguit van entrar al memorial: més de 2000 tombes, un llistat de més de 8000 persones, tots els homes de la comarca, musulmans majoritariament, van ser assasinats per uns criminals, davant dels ulls dels cascos blaus es van endur els homes que estaven tancats en una nau i els van matar a tots, els van enterrar fins a tres vegades després de profanar els seus cadàvers (segons els musulmans, cal enterrar la gent sencera). Els assasins es van acarnissar amb les victimes innnocents, van humiliar les dones i algunes varen patir violacions... Tot l'horror de la guerra, tots els instints mes salvatges de l'humanitat es van fer realitat aquell 11 de Juliol a Srebrenica...I sempre les dones van arrosegar tots els patiments. Soles han tirat endavant, sense suports de ningú, aixó sí, tots els polítics han anat allá a fer-se la foto, però cap d'ells ajuda.

Aquestes dones s'han organitzat, han creat dues cooperatives,una de fer roba i una altra per fabricar pasta de sopa. Gràcies a dues organitzacions franceses, tenen les máquines per fer la pasta, i necessiten una furgoneta per repartir les comandes, així que ens hem compormés a atendre aquesta necessitat.

Varem visitar una fosa comuna, que van descobrir dos dies abans. La visió d'alló em va posar la carn de gallina, em vaig acostar a la Hajra i a la seva amiga, que ploraven en silenci i les vaig acompanyar, també en el plor. Un propòsit em faig d'ara en endavant: Lluitar contra la guerra i contra qui la justifiqui, lluitar contra el dolor i per la justicia, per la veritat, perque els criminals, siguin de la etnia, religió, grup social que sigui, responguin davant de la justicia pels seus crims. Mai més Srebrenica, solidaritat amb les dones. Les dones no han de ser repós de cap guerrer, ni consolar ningú que no siguin les propies dones, victimes de la violència.

Ajudeu a conseguir una furgoneta per les dones de Srebrenica, poseu-vos en contacte amb mi.

El 15 de Juny de 1977 vaig viure alló que anomenen alguns una jornada històrica. El meu pare i jo ens llevàvem a les set i a 3/4 de vuit anàvem al carrer Viladomat, a un col.legi privat a fer d'interventors del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Eren moltes les sensacions. El dia abans varem tindre una reunió d'interventors, al local de Muntaner 109, on els responsables electorals ens varen donar un mun d'instruccions, que ens era dificil recordar. Varem sortir però amb dues idees clares: no posar dificultats a la gent que volia votar i facilitar les coses i no deixar-nos intimidar per ningú.

Era d'una certa satisfacció veure el careto dels grissos quan entravem i els hi deiem "Somos representantes del PSUC, de los comunistas, por favor, no entren en el colegio con armas" Osti, quina disfrutada, tú!

Hi va haver dos moments molt graciosos. Un, quan el meu avi, que havia estat militant d'Estat Catalá a la República, va entrar al col.legi ensenyant la papereta del PSUC a l'interventor de una cosa que es deia "Alianza nacional del 18 de Julio", un tio que era comisari de policia a la Comisaria d'Enric Granados, va votar i va marxar aixecant el puny davant dels grissos...Inenarrable!!!!

L'altre eren els somriures de complicitat de molts veins i coneguts, que veien com el meu pare i jo feiem ostentació d'esser del PSUC, amb aquella enganxina blanca i vermella que deia "interventor", amb el logo del partit. Ells ja savien que erem comunistes, de fet d'abans de la legalització, quan el partit ens va ordenar la sortida a la llum, pero veurens a les meses electorals... amics, aixó ja eren paraules majors.

Varem fer el recompte, més de 40 vots a cada mesa, a l'eixample!!! Els tercers, per darrere del Pacte Democràtic per Catalunya i dels socialistes, el primer partit però, perque lo altre eren coalicions!

I al senat, Deu meu, només se sentia Benet, Candel, Cirici, l'Entesa dels Catalans, es a dir, l'Assemblea de Catalunya, la política d'aliances del Partit feta carn!

A les 12 de la nit anávem als jutjats, perque no ens refiavem de rés, i allá sentirem cridories. El PSUC guanya a Santa Coloma, a Sabadell, a Badalona, a ciutats del Baix... Al dia següent, el PSUC més de 550.000 vots, el primer partit a Catalunya, els psuqueros, els comunistes, els rojos... La cara del meu patró a l'empresa era un poema, els cinq comunistes reconeguts a l'empresa saltavem, els companys ens felicitàven...

Vull recordar aquestes sensacions, perque un cop més, TV·3-la teva, ahir va tornar a re-escriure la historia. No apareixen els comunistes en aquella història, no es parla de l'Entesa dels Catalans... Els hi haurem de reclamar a TV 3 la memòria històrica també? Tanta por els hi fem, que han de silenciar el paper del Partit a la clandestinitat, a la transició i en els primers anys de democràcia?

La meva indignació ja comença a desbordar-me. Potser es hora que els parlamentaris de les esquerres comencin a tractar sobre qué passa a TV3 i començar una operació de neteja, agafar el desinfectant i la gamusa i apa, a la feina. Ja estic tip de Cunis, d'Oms i de gentussa que, el que fá es ocultar l'història i falsejar les coses, i crec que no soc jo sol.

No sé si viure un altre 15 de Juny, hem de treballar fort per reconquerir l'influència i l'autoritat que teniem, i aixó es fa des de la política d'aliances i des de la participació social.

Avui comença la Festa d'Avant. Les dificultats d'aquests darrers temps es van superant i avui ens tornem a retrobar. Qué celebrem? Doncs que hi ha gent que creu en els valors de la solidaritat i l'internacionalisme. Celebrem que els pobles d'America Llatina estan empenyent, que la gent i les organitzacions progressistes estan fent front exitosament al neo-lliberalisme i al gegant del nord.

Per aixó es molt important sentir als companys i companyes d'America Llatina, al Jorge Schafick Handal, la Aurora Morales, l'Aleida Guevara i en Cuatemoc Amezcua, que ens portaran les visions dels seus països i la visió Llatinoamericana.

Conec personalment en Jorge Schafick, vaig també coneixer al seu pare, el llegendari Comandante Simón, candidat a la presidència de El Salvador, derrotat pel candidat dels EEUU Antonio Saca amb no poques sospites de frau electoral, que curiosament, cap dels diaris que ara s'escandalitzen amb Hugo Chávez i la suspensió de la licència de Radio Caracas Televisión, va tenir pebrots de demandar. A més, el partit de Saca (ARENA), va estar a punt de robar (si, si robar) les darreres eleccions a l'Ajuntament de San Salvador al FMLN, i si no ho van consumar va ser per la revolta popular que hi hagué, i que va costar un mort. Tot aixó passa davant el silenci (?) dels grans mitjans de comunicació. Només nosaltres, amb els nostres recursos podem combatre aquestes coses. En Jorge Schafick es un magnífic polític, un revolucionari i un lluitador infatigable pel seu poble, i una gran persona.

Finalment, vull rendre homenatge a la figura del Che Guevara, en la seva faceta de lluitador, capaç dels més grans sacrificis personals, exemple de revolucionari i d'humanitat, exponent de tots els pobles d'America Llatina i de la unitat llatinoamericana front els "gringos" o "yankis" o l'Imperi. Recordo la crida a crear molts Vietnams, feta en plena guerra en aquell país, i que allá van guanyar els bons (perque no es veritat que, de vegades no hi hagi bons i dolents), els petitets i groguets, front el mastodont imperialista. Si hi ha alguna figura amb la que no es pot trivialitzar es la del Che, pel que va ser l'Ernesto Guevara de la Serna, el "Fuser" en la seva época de viatger o, simplement el Che. Per aixó hem de respondre a qualsevol estupidesa que pretengui banalitzar-lo, comercialitzarlo, com també denunciar a tota la purria que considera al guerrillero heroico com un pistoler o assasí, com han fet els feixistes del Partit Popular o alguns imbécils de Convergència i Unió. Ja fa quaranta anys del seu assasinat, i el millor homenatge que li podem fer és seguir lluitant perque hi hagi molts Vietnams, es a dir, perque els pobles accedeixin a la seva llibertat política i econòmica, contra l'imperi i les multinacionals.

Benvinguda, festa d'Avant, avui ens retrobarem molts comunistes i moltes persones que, sense ser-ho, lluiten pel mateix, per un món millor.