jordi ribo i flos

Els salaris i la lluita per la plusvàlua

El mes passat, desde les pàgines d'Avant, reflexionàvem sobre els salaris i les condicions de treball. Volem seguir carregant d’arguments als sindicalistes, perquè la lluita per un millor salari no només és justa, sinó que també és possible. De calers, n’hi ha; el que passa és que són dins les butxaques dels rics
Vegem uns quants exemples d’aquesta afirmació i adrecem-los a tots aquells que ens vulguin convèncer de la “necessària i responsable moderació salarial com a condició per a la creació d’ocupació estable”. Es calcula que els preus dels aliments de consum, com el pollastre, la llet, el xai, la vedella, els ous i el porc, poden tenir pujades que poden arribar fins al 30%. Aquests augments de preus responsabilitzen els biocombustibles i l’especulació que es fa amb els cereals. Algunes organitzacions agràries denuncien que, mentre que el preu en origen de les carns ha caigut un 6,8%, en destí ha crescut un 2,6%. Això vol dir que el ramader ha de produir més per guanyar el mateix, i el consumidor en destí -les families treballadores- ha de pagar més per un mateix consum. El pa, per exemple, ha pujat un 25% en relació a l’any anterior. La pregunta del milió és: què poden menjar els treballadors amb aquests preus? La resposta és clara. Només dues ratlles sobre el tema de l’habitatge. Els lloguers segueixen disparats i les pujades de l’Euríbor fan que els préstecs hipotecaris hagin pujat una mitjana de 89 euros per mes, quan les famílies de l’Estat espanyol tenien un deute, el 2006, del 115% de la renda disponible. On són els beneficis? Dit en altres termes: la situació econòmica dels treballadors és molt precària, i no només perquè la temporalitat encara afecta més del 30% dels assalariats, sinó també perquè l’economia de la classe treballadora està en números vermells i les tendències apunten a un alça dels preus. Podem preguntar-nos on son els beneficis del que produïm. La resposta la podem obtenir a partir dels comptes de resultats de bancs, caixes, empreses privades de serveis públics... És a dir, BBVA, Banc Santander, Telefónica, ENDESA. No se n’amaguen. Fa algunes setmanes es feia públic que aquest any ENDESA ha incrementat els seus beneficis en més d’un 40%, però podem veure també què cobren els que més impediments posen als treballadors: els 19 membres del consell del Santander es van embutxacar 32,6 milions d’euros (augment del 25%). Francisco González, president del BBVA, 9,78 milions d’euros i el seu conseller delegat, José Ignacio Goiriglozarri, 8 milions. Si tornem al Santander, Emilio Botín va cobrar 3,5 milions d’euros i Ana Patricia Botín, 2,73. Si anem fora de l’Estat espanyol, ens podem trobar amb aquesta realitat, crua i vertiginosa: un president d’una companyia que cotitza a Wall Street guanya en un dia el que un treballador de la mateixa empresa guanya en un any. L’ingrés d’una família mitjana als Estats Units era, el 2006, de 48.200 dòlars, mentre que els vint gestors més ben pagats a Wall Street van guanyar una mitjana de 657,5 milions de dòlars. Hi ha 47 milions de ciutadans dels EUA que no tenen cap mena d’assegurança mèdica, un 5% més que fa un any. Segurament, aquests salaris són legals; el que no són és moralment acceptables ni socialment justos, i només justificables en una economia de capitalisme global i en una cultura del més, i més, i més... Adéu a la plusvàlua Els recursos no desapareixen, sinó que canvien de mans. La riquesa la crea el treball, manual o intel•lectual, i nosaltres venem el treball i el burgès se n’apropia, i ja mai més és nostre, per ben pagat que estigui. El que succeeix ara és que, a més d’apropiar-se de la plusvàla generada, el salari final que percep la gran majoria de treballadors és insuficient per arribar a final de mes. Avui, prestigiosos professors universitaris no es cansen d’afirmar amb convicció que un dels temes més decisius en aquesta qüestió és que la capacitat de l’Estat d’actuar com a locomotora econòmica ha minvat, perquè gran part dels seus recursos ha estat privatitzada; i que els salaris baixos en feines amb escassa qualificació són producte d’aquest reguitzell de privatitzacions encetades pel felipisme i agreujades en les llargues èpoques de govern de PP-CiU i PP en majoria absoluta. Quan l’expresident José M. Aznar parlava català en la intimitat, amb la connivència de CiU, es va dur a terme el més salvatge procés privatitzador de la història moderna de l’Estat espanyol, i la transnacionalització del capital financer espanyol dels BBVA, BSCH (Santander Central-Hispano)... I també de La Caixa, amb intervencions decisives privatitzadores de recursos i empreses, sobretot a l’Amèrica Llatina.

A la recerca dels instruments de lluita
El rearmament ideològic dels treballadors i de les seves organitzacions sindicals és, avui, molt necessari. No cal dir a la gent que guanya poc, perquè ja ho sabem; el que cal és tornar a posar de manifest les causes i revelar on són els recursos, visibilitzar-los, perquè la lluita sindical pot tenir èxit si la gent entén per què ha de lluitar i fins on pot arribar amb l’actual correlació de forces, sabent que no resoldrà aquest problema amb el proper conveni i la propera negociació. No serà fàcil, perquè els treballadors es troben amb el gran obstacle de la precarietat en els contractes de treball (més del 30% dels treballadors a l’Estat espanyol), que no permet una sindicalització massiva ni et salven de les lletres de final de mes. Però pensem en els nostres predecessors, investiguem com s’ho van fer. No pas per copiar-los, sinó per descobrir quins eren els mecanismes d’apropiació de la plusvàlua i quines eren les solucions organitzatives. Actualment, una de les claus de la lluita sindical la trobem en els mecanismes de lluita a utilitzar, partint de la certesa que la vaga és l’instrument amb més repercussió per pressionar, però assumint que té costos i que cal calcular bé les estratègies. Un dels arguments que crec que no s’ha d’agafar com a excusa (aquesta només la utilitzen els esquirols) és el que molts treballadors comuniquen al sindicalista quan aquest intenta promoure mobilitzacions: “Jo faria vaga, però no puc, perquè he de pagar el lloguer o la hipoteca, i més de dos dies no puc resistir”. La solució no és no mobilitzar-se. Potser una de les claus es la recuperació de valors solidaris, de suport mitjançant caixes de resistència, etc. El que volem posar damunt la taula és que cal canviar les tendències d’un cert conformisme instal•lat al si de la classe obrera, el fet de pensar que no es pot modificar res, sobretot si algú va dient que la moderació en els salaris assegura nivells d’ocupació superiors, afirmació que s’ha demostrat, per dalt i per baix, falsa. Estudis de Comissions Obreres de Catalunya així ho confirmen. Canviar les tendències vol dir també autocrítica de les organitzacions o, millor dit, d’alguns dirigents que han caigut en aquest parany. Però el més important de tot és donar arguments, raons i mecanismes a la gent per lluitar per millors salaris, que és una de les missions de les organitzacions sindicals i una de les raons per les quals els comunistes considerem que són les organitzacions socials més importants en la societat actual i que, per tant, tots aquells que prediquen com si fossin un cor desafinat és perquè hi tenen interessos als quals convé l’existència d’un proletariat desorganitzat i sense perspectiva ni alternativa econòmica.