jordi ribo i flos

En dos dels seus articles a L’ordine
nuovo, el revolucionari italià parlava
dels consells de fàbrica i de la seva
funció. Avui ho reproduïm, perquè
Gramsci en donava les claus de
l’organització del partit i de la classe
per constituir-se en alternativa
“I diem que el període actual és
revolucionari precisament perquè
comprovem que la classe obrera
tendeix a crear, en totes les nacions i
amb totes les seves energies -encara
que sigui entre errors, dubtes,
timideses pròpies d’una classe
oprimida, que no té experiència
històrica, que ho ha de fer tot de
manera original- a engendrar del seu
si institucions noves en el camp
obrer, institucions de base
representativa, construïdes segons
un esquema industrial”.
Us sona que algú hagi parlat
d’organitzar-nos nosaltres segons
l’activitat humana? ¿Per qué ens està
costant tant fer-ho? Jo crec que el
Comitè Central del nostre partit ha
parlat en aquests termes i,
naturalment, no podem pensar que
les coses les hem de fer de qualsevol
manera, però estem interpretant bé el
que cal fer, com ho va fer Gramsci
l’any 1920, data d’aquest article.
Deixem que segueixi parlant.
“En la fase imperialista del procés
històric de la classe burgesa, el poder
industrial de cada fàbrica es desprèn
de la fàbrica i es concentra en un
trust, en un monopoli, en un banc, en
la burocràcia estatal”. Avui hi podem
afegir que, amb l’actual procés de
mundialització capitalista, en l’època
del capitalisme global, aquests
centres de poder estan cada vegada
més lluny i són més foscos, però que
concentren més poder que molts
Estats.
Gramsci ja s’avança i teoritza com
s’organitza el consell de fàbrica i quin
rol juga, amb els obrers ja deslliurats i
constituïts com a classe: “En realitat,
en construir aquest aparell
representatiu, la classe obrera
realitza l’expropiació de la primera
màquina, de l’instrument de
producció més important: la classe
obrera mateixa, que ha tornat a
retrobar-se, que ha aconseguit
consciència de la seva unitat
orgànica i que es contraposa
unitàriament al capitalisme”.
Aquí ens trobem davant d’una
afirmació importantíssima: és la
classe obrera la que cal organitzar,
constituir-la com a classe
revolucionària, i arribarà a aquesta
fita elevant la seva consciència, i per
això caldrà primer organitzar-la en
funció dels seus interessos més
concrets, i la cosa no va a l’inrevés,
que és l’equivocació d’alguna gent,
que pensa que elevant només el to
de veu del llistó de la reivindicació,
s’arriba a l’alternativa. Doncs no, no
va per aquí l’assumpte.
I què pinta el sindicat en tot això?
Vegem què ens explica Gramsci: “El
sindicat no és aquesta o aquella
definició; arriba a ser una
determinada definició i assumeix una
determinada figura històrica quan les
forces i la voluntat obrera que el
constitueixen hi imposen una direcció
i atorguen a la seva acció els
objectius que s’afirmen en la
definició”.
“El desenvolupament de
l’organització sindical està
caracteritzat per aquests dos fets: en
primer lloc, el sindicat engloba una
creixent quantitat d’efectius obrers,
incorpora a la disciplina de la seva
forma una quantitat cada cop més
gran d’efectius obrers. En segon lloc,
concentra i generalitza la seva
estructura fins a col·locar en una
organització central el poder de la
disciplina i del moviment;
s’independitza de les masses que ha
disciplinat, es col·loca fora de l’abast
dels seus capricis i vel·leïtats, de les
volubilitats de les grans masses
tumultuoses. D’aquesta manera, el
sindicat esdevé capaç de concertar
acords, d’assumir responsabilitats:
d’aquesta manera, s’obliga
l’empresari a acceptar una legalitat
en les seves relacions amb l’obrer”.
El sindicat interlocuta i interpreta les
necessitats, i, ben dirigit, se situa fora
dels mecanismes de la democràcia
burgesa. I alhora ha de conviure en
aquesta realitat, que genera moltes
contradiccions i construeix una
relació alternativa. D’aquí que allò
realment important és la política a
desenvolupar; els mecanismes a l’ús
no serveixen de res si no es
construeix la classe, si no se la dota
d’un element polític en què cada
estament juga un paper diferent, el
sindicat, els comunistes organitzats i
els mecanismes de poder polític. Per
tant, el geni italià tenia tota la raó.