jordi ribo i flos

Que la classe obrera té problemes més enllà del centre de treball és una evidència, perquè el mode de producció capitalista també es desenvolupa més enllà del centre de treball. Els problemes en les xarxes viàries no són de nacionalitat, ni d'altres naturaleses que alguns argumenten en benefici propi, sinó de classe

Un dels senyals d'identitat del sindicalisme de classe, no només a Catalunya, sinó també a la resta de l'Estat, és el seu caràcter sociopolític, és a dir, la preocupació pel que passa més enllà de les portes dels centres de treball. Fns i tot tradicions del moviment obrer llatinoamericanes s'estan plantejant la situació de la classe obrera no només a les empreses, sinó també als llocs on viuen i en relació als serveis que l'Estat ha d'assegurar. La classe obrera també té problemes més enllà del centre de treball, perquè el mode de producció capitalista també es de-senvolupa més enllà d'aquest. Les condicions de vida, la qualitat dels barris i de les seves estructures urbanístiques i de comunicacions, els nivells de salut i de contaminació de tot tipus, la neteja, tots són problemes que repercuteixen directament en les persones, en funció de la classe social a la qual pertanyen. Quan hi ha problemes a la xarxa de transport públic, els qui primer ho pateixen són els treballadors i les classes populars. Com pitjor és el transport public, més es degraden les condicions de vida i de treball, i si no hi ha un projecte públic clar, és molt fàcil colar privatitzacions. Així es va fer al Regne Unit en l'època de Margaret Tatcher i avui el país ja no té sector públic ferroviari, i els trens son més cars i estan en pitjor situació que quan eren públics. Per tant, els problemes en les xarxes són de classe, no pas de nacionalitat ni d'altres coses que la dreta nacionalista catalana vol aprofitar. És summament capciosa l'afirmació de Jordi Pujol quan diu que en els seus pactes amb el Partit Popular va obtenir més que ningú per a Catalunya. La pregunta no és quant, sinó per a qui? No pas per a les necessitats del poble i de la classe obrera, no per a les estructures que fan servir els treballadors. Aquestes raons havien de ser suficients perquè el sindicalisme de classe i nacional de casa nostra sortís al carrer, no al costat de la dreta nacionalista, no per fer la pinça al govern de Rodríguez Zapatero, sinó per manifestar la indignació dels treballadors pel tractament dispensat a Rodalies RENFE i per l'actitud de la ministra Magdalena Álvarez. Va ser una oportunitat perduda, sobretot després d'una magnífica campanya de sensibilització feta a moltes estacions de Rodalies durant tot l'any 2007. Però la intenció d'aquest article no és la critica al sindicalisme de classe i nacional, sinó posar de manifest el problema, i que els treballadors i les seves organitzacions recuperin la iniciativa social perduda. I que, sobretot, recuperem l'actitud i el discurs del sindicalisme sociopolític, aquell que tracta els problemes de la classe obrera amb independència del lloc geogràfic on es manifesten.