jordi ribo i flos

El proper 7 de Novembre fará 90 anys que es va produïr l'esdeveniment més important del passat segle: La Revolució a Russia.

Fa gairebé un segle que els obrers i els soldats de la ciutat de Petrograd, després anomenada Leningrad i ara rebateijada amb el seu nom tsarista, Sankt Petersburg, es van fer amb la majoria del soviet d'aquella ciutat, i aquella nova institució, la més democràtica que la història conegué desde la Comuna de París, va anul.lar les institucions burgeses i foragità el govern venut a la burgesia del primer ministre Kerensky.

Russia era un país assolat per la guerra, i les seves classes populars, els obrers i els camperols pobres, vivien en regim de semi-esclavatge, dominats pels governs del tsar, governs autocràtics que ni tans sols reconeixien les llibertats democràtiques mínimes. Era un país inmens que vivia prácticament en l'Edat Mitjana, amb els nobles i l'exercit exercint de parásits, amb fortunes inmenses i amb uns sectors burgesos molt minoritaris. La classe numèricament més important eren els camperols pobres.

El Partit de Lenin es va fer amb la majoria del soviet amb les consignes Pau, Pa i Terra, consignes democràtiques però alhora revolucionàries, perque gairebé ningú més gosava anar més enllà: La pau era poc més que una traició, perque volia dir negociar amb els prusians, el pa era arrabassar directament a qui tenia reserves d'aliments i la terra volia dir ficar cullerada a les grans propietats de la noblesa i dels militars. I així ho van fer, un cop agafat el poder i desplaçat el govern burgés de Kerensky, el partit bolxevic impulsá al soviet a la promulgació dels decrets sobre la Pau i la Terra, sortits ambdós de la pluma de Lenin. Aquests decrets podien avançar a combatre la fam, i per tant a accedir als aliments.

Vladimir Ilitx Ulianov, Lenin, fou la personalitat d'aquests deu dies, però els protagonistes van ser els milers d'obrers i de soldats, els que van pendre el palau d'Hivern sense cap victima mortal, els que exclamaren davant d'un testimoni d'excepció, el periodista nordamericá John Reed: "S'acabat, gràcies a Deu!", dirigits fonamentalment pel partit bolxevic, l'antiga fracció majoritària del POSDR, després PCR (b) i finalment PCUS, després de la fundació de la URSS.

No és la meva intenció fer d'historiador, malgrat les temptacions que un té; potser una de les frustacions més grans que tinc, no haver pogut fer la carrera d'història, però si en una data com aquesta, reclamar, reivindicar, i sobre tot, projectar en el futur a Lenin i el leninisme, com una praxi determinada en un país concret, en una época concreta i en aquelles condicions, sobre tot, quan un, "con la que está cayendo", s'identifica profundament com leninista.

En 1903, Lenin escriu, parafraseijant Aristoteles, alló de " Doneu-me un programa i un partit de revolucionaris i commourem a Russia dels seus ciments", en la seva obra "qué fer?" la qual recomanem la lectura. Entre moltes de les seves conclusions per la práxis, vull destacar-ne dues: la creació del que anomena "destacament de revolucionaris profesionals" i creació d'un orgue d'expresió, "encara que les masses no sapiguen llegir". Poc després, l'encert de tots els analisi espot comprovar en els fets de la revolta de 1905, que acaba en derrota perque les condicions no hi eren encara, però que Lenin considera com un assaig imprescindible. No oblidem que aquí, per primera vegada apareixen estructures plenament democràtiques de nova creació, que son els soviets. Avui podem comprobar com, una de les temátiques més interessants i que poden fer que la gent s'acosti a un projecte transformador es cercar mecanismes de participació democràtica directa, que no es contraposen als partits