jordi ribo i flos

Baixa el fitxer adjunt original
LA LLUITA DE CLASSES EN EL MÓN I LA NOVA CONFEDERACIO SINDICAL INTERNACIONAL.

Desde la decada dels 90, amb l’esfondrament del camp socialista a Europa, els ideòlegs del capitalisme intenten convencer a la resta que la història ha acabat, donat que la lluita de classes a nivell internacional ha finalitzat amb la derrota del camp socialista, i per tant, no només les teories, també els valors de tot el que té a veure amb socialisme han periclitat (internacionalisme, solidaritat, fraternitat, igualtat...).

Aquest esfondrament es fa encara més evident desde Europa, on una part d’organitzacions socials celebren la caiguda del mur, i sense rendres compte es posen objectivament al costat dels capitalistes, que aquests el que celebren es la caiguda de tot, no d’una determinada manera de gestionar el socialisme, i per tant a més celebren la caiguda de l’estat social de la democràcia.

Quan al cap dels anys, alguns es donen compte de l’abast del que ha succeit, quan l’actual procés de mundialització es produeix sota el domini del capital financer, i per tant sota les seves regles (es fals que la mundialització no tingui regles), quan están en perill determinades conquestes a un grapat de països rics, el que fan les organitzacions socials més importants és intentar tancar rengleres perque la pujada de la marea no els arrosegui.

Críticament cal veure per que, quan entrada la decada dels 80, quan les polítiques neo-lliberals arrasen continents com l’africá i com Amèrica Llatina, quan les empreses multinacionals ataquen sindicats, moviments socials i indígenes, amb la complicitat de governs com el de Cardoso a Brasil, Fujimori al Perú, o les oligarquies a Venezuela i especialment a Colòmbia, on assasinen tots els quadres que formen l’estructura de la Unión Patriótica, l’intent més seriós de superar el conflicte armat en aquell país, tots els esforços es centren a Europa en com fer caure el socialisme real, que amb tots els seus defectes, operava com un cert contrapés.

Em demanaran que qu´hi té a veure el sindicalisme amb tot aixó: aparentmentment poca cosa, políticament molt, i m’explicaré.

El sindicalisme mundial, com gairebé tot, després de la II Guerra Mundial també es víctima de la guerra freda. L’aliança entre el capital industrial, preponderant aleshores sobre el capital financer encara, i una part del moviment sindical produeix la divisió del moviment obrer internacional en bosses d’influencia cristiana, una part de la socialdemocràcia i alló que anomenariem sindicalisme “classista”, fruit d’influencies socialistes, comunistes i cristianes d’esquerra. Internacionalment, cap els anys 50 trobem per tant la CMT, la CIOSL i la FSM, que pot respondre a aquestes fraccions.

No es la intenció de parlar de tota la història sindical del segle XX, aixó correspón als historiadors, però sí que cal dir que l’estancament i la posterior crisi al camp socialista produeix crisis d’identitat succesives en la FSM que la porten gairebé a la seva desparició, i que paralelament, sindicats que abans havien estat combatuts i exclosos ferotgement per la CIOSL, es veuen en el seu interior gairebé sense saber-ho o sense discutir-ho. Després de decades de relacions diplomátiques sindicals, de repen el moviment sindical organitzat es done compte de la realitat, que actua gairebé “d’oïdes” front les multinacionals i els governs. Es passa d’una realitat de conquestes, reflectides en els Convenis i Racomanacions de la OIT, al desert, o en el pitjor dels cassos a Directives Bolkestein, Acords Multilaterals d’Inversions, condicionns del FMI per invertir o del BM per a fer prestecs...Conclusió: el moviment sindical les reb de tots cantons, i reacciona parcialment encara, para cops en alguns països i cedeix posicions lamentablement en ámbits internacionals com la UE o a la OIT, en funció que la correlació de forces és adversa i s’opta pel mal menor (s’accepta la lògica de la Comissió Europea, no s’avança en l’ambit de la OIT i es retrocedeix culturalment, es torna a polítiques colonials i s’intenta imposar criteris i tradicions dels països rics, al marge de les opinions de moltes organitzacions.

Malgrat tot, la necessitat de construïr la més ampla unitat possible en el sindicalisme mundial, per defensarse de les polítiques rapinyaires de les multinacionals i del capitalsime global, dona un gran pas, quan es senyala la necesitat de confluir tots els sindicats en una organització mundial. Lamentablement, desde alguns sectors es preten construír aquesta organització desde velles práctiques que intituiexen vetos injustificables i injustificats, perque vejam, qui té la legitimitat de dir o de jutjar qui és més democràtic i quí depen veritablement dels poders polítics? O és que les subvencions no finalistes i indiscriminades no generen també dependències polítiques? Qui pot negar legitimitat als sindicats cubans, venezolans, xinesos, indis...? Aquells que donaven diners als governs dels EEUU per la guerra del Viet Nam, no fa tant pèr exemple? Aquestes velles práctiques no haurien de posar al moviment sindical internacional en divisions de guerra freda, i en tot cas, desde el respecte al pluralisme, quan millor li va als treballadors es quan actúen units.

Ara está a punt de constutuirse la nova Central Sindical a les Amériques, amb un plantejament polític ofensiu com es la “Plataforma Laboral de las Américas”, on planteja temes laborals importantísims lligats a estratègies econòmiques progressistes, que bastants governs de la regió volen impulsar, desde Venezuela, Uruguay, Bolivia fins Brasil, sense subordinacions ni externes ni dels propis governs a América Llatina, per molt “progres” que siguin, i reclamant la sobirania de les organitzacions americanes front els Tractats de Lliure Comerç (que no son lliures, son imposicions i son de comerç, però injust i en desigualtat de condicions) i front els anomenants “Acords d’Associació amb la Unió Europea”, on el rol dels sindicats americans és primordial, sobre tot perque en termes de movilització social están uns graons més que els europeus.

Aquest panorama dibuixa una CSI, amb contradiccions però que incorpora la majoria d’organitzacions que té plantejada una jornada mundial pel treball digne i de lluita contra la pobreça pel proper 7 d’Octubre. Aquesta jornada cal impulsarla sense cap dubte, perque cal donar un pas, encara que sigui petit i lleuger en la direcció de la movilització mundial. Está clar que jo voldria que es parlés de les causes de la pobreça, de les polítiques neo-lliberals, dels estralls d’aquest capitalisme global i de l’inmens poder de la oligarquia financera...es clar! Però cal començar des de algun lloc, i sobre tot cal sumar. I a més, que i qui ens impediex que, en aquest contexte parlem de com veiem la situació mundial? Es una bona cosa que la CSI hagi fet aquesta convocatòria, que ara cal omplir de continguts. Quedar-se a la defensiva i amb les limitacions es restar al marge de un inici de canvi.

JORDI RIBO I FLOS