jordi ribo i flos

Un pot tenir un cert sentiment de que, en dies com aquest cal complir un cert ritual, i com que toca, doncs cal anar, o en el pitjor dels casos, pensar que, total per una vegada que no hi sigui, no passarà res...Doncs no!

Tant per motius històrics, com de present, i sobre tot de futur, el 1 de Maig es la data. Es la nostra data, encara que faci festa tothom (això a casa nostra, a Xicago es dia de treball, com a la resta dels EEUU, país on es van produir els esdeveniments d’on va néixer la commemoració), encara que els nostres “amos” actuals hagin inculcat al conjunt de la gent treballadora la necessitat de l’oci, de passar-se hores fent llargues cues als peatges, encara que alguns aprofitin per marxar a les seves segones residències. Es la data a la qual no es pot mancar.

El primer de Maig representa tantes coses...La lluita sindical per unes millors condicions, però també l’orgull de pertanyença a la classe que, quan estigui organitzada i disciplinada, com Gramsci somniava, està cridada no només a ser alternativa econòmica. A més, un encara recorda els temps en els quals, o bé el 30 d’Abril o el mateix 1 de Maig, en plena dictadura corríem, mes que manifestar-nos, cridant contra la dictadura i per uns salaris millors...i a favor de CCOO, per l’amnistia i la llibertat per Marcelino i els del 1001.

I ja em veus a mi: em llevo a les 9, dutxa i esmorzar, lectura del diari...i la Internacional al CD (allò com per anar fent ambient) i com que aquest any no em toca representar res de particular, doncs carregat amb la meva bandera vermella amb la falç i el martell, amb les pegatines sindicals corresponents i amb la camisa de la Unión Sindical Obrera de la Industria del Petróleo de Colombia, un dels sindicats més castigats pel paramilitarisme i pel govern colombià, en homenatge a tos els sindicalistes assassinats pels “paracos” i reprimits pel Sr. Uribe Vélez.

Perquè vejam, què reclamen els sindicats? Doncs treball digne, arreu i per tothom! Que denuncien? Doncs els resultats d’una nefasta política neolliberal. Quines mesures? Doncs un canvi en la política econòmica, ampliació en la protecció social, polítiques d’igualtat, atenció a les persones dependents...amb quins recursos? Doncs amb una reforma fiscal seria, on pagui més qui més té...ah! i a la patronal, millors salaris i condicions de treball, que caldrà lluitar•les en els convenis col•lectius...

I això no només aquí, arreu, es a dir, a tot el món, fixant-nos especialment en els llocs on més es vulneren els drets laborals, fins i tot el dret a la vida dels sindicalistes, es a dir, dels defensors del drets humans laborals, a Colòmbia i a Guatemala, on la militància sindical massa sovint es paga amb la vida.

I és per aquestes raons per les quals, novament, he manifestat aquest primer de maig pels carrers de Barcelona. Perquè a més val la pena!