jordi ribo i flos

“...Estos no se han enterado de que Carlos Marx está muerto y enterrado.

Joan Manuel Serrat - 1992, Utopía.

A finals dels 90 vam assistir a una mena d’orgia neo-liberal, per la qual, un cop anunciat el fi de la història, els grups multinacionals es van llençar sobre sectors, empreses i països i, amb el concurs de governs corromputs fins el moll de l’ós, privatitzaren i s’apoderaren de bens públics, sectors, recursos, serveis, indústries estratègiques, produccions agrícoles, i empreses financeres i de comunicacions. El gruix de pobresa generat amb aquestes polítiques i el grau de rebuig en sectors sindicalitzats i organitzats, tant a les societats industrials del Nord econòmic com a les societats del Sud empobrit, van forçar a adoptar uns compromisos.

D’una banda, les empreses tenien necessitat de mostrar un rostre “humà” i en aquest sentit varen llançar el concepte de Responsabilitat de les Corporacions, anomenada després Responsabilitat Social Corporativa (RSC) - a nosaltres ens agrada més el terme Responsabilitat Social de les Empreses (RSE) -. D’altra banda, els governs, pressionats per les seves societats i també amb una certa, diguem-ne mala consciència, cercaren possibles vies de consens social. Calia no mostrar certes vergonyes i, sobretot, recuperar una certa iniciativa humanista més enllà del socors humanitari.

I és així com, pels vols del 1999, el Sr. Koffi Annan proposà en el Fòrum de Davos un Pacte Mundial (Global Compact) entre les Nacions Unides i el món dels negocis, a fi i efecte de “compartir els beneficis de la globalització per part de tots els pobles del món”. Arran d’això, el juliol del 2000 els actors citats (empreses privades, organitzacions laborals i societat civil) es reuniren per posar fil a l’agulla als principis plantejats:

1. Les empreses han de donar suport i respectar la protecció dels Drets Humans Fonamentals, reconeguts internacionalment, dins de l’àmbit de la seva influencia.
2. Les empreses han d’evitar veure’s involucrades en abusos dels Drets Humans.
3. Les empreses han de respectar la llibertat d’associació i el reconeixement efectiu del dret a la negociació col•lectiva.
4. Les empreses han de donar suport a l’eliminació de tota forma de treball forçat o realitzat sota coacció.
5. Les empreses han de donar suport a l’eradicació del treball infantil.
6. Les empreses han de donar suport a l’abolició de les pràctiques de discriminació en l’ocupació.
7. Les empreses han de mantenir una política preventiva que afavoreixi el medi ambient.
8. Les empreses han d’afavorir les iniciatives que promoguin una major responsabilitat ambiental.
9. Les empreses han d’afavorir el desenvolupament i la difusió de les tecnologies que respecten el medi ambient.

Posteriorment, el 2004, s’afegeix un altre principi, relatiu a la governabilitat, orientat en la línia del Conveni contra la Corrupció adoptat per les Nacions Unides el 2003.

L’any 2000 es produeix també l’anomenada Cimera del Mil•leni, on 189 països adopten la Declaració dels 8 Objectius de Desenvolupament del Mil•lenni (ODM):

1. Eradicar la pobresa extrema i la fam.
2. Aconseguir l’educació primària universal.
3. Promoure la igualtat entre el gèneres i l’autonomia de la dona.
4. Reduir la mortalitat infantil.
5. Millorar la salut materna
6. Combatre la SIDA, la malària i altres malalties greus.
7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient.
8. Fomentar una associació mundial pel desenvolupament.

Volem recordar que aquests objectius van ser criticats en un principi per la seva poca ambició, tot i que per primera vegada es varen explicitar compromisos avaluables, com per exemple el de reduir en 2/3 parts la mortalitat infantil en menors de 5 anys per al 2015, o bé la reducció a la meitat del percentatge de persones que no tenen accés a l’aigua potable i a serveis de sanejament, també per al 2015. Efectivament, la novetat raïa en que, per primer cop, es fixaven objectius avaluables per poder fer-ne el seguiment, fora ja de declaracions d’intencions.

La crítica principal s’estableix d’una banda en la data del termini, fixada per al 2015, i de l’altra en el fet que, des del punt de vista dels objectius, no s’eradicaria la pobresa totalment. És a dir, encara que “largo me lo fiais”, com diuen els castellans, si més no hi havia un compromís mundial per reduir la pobresa. Algú li havia vist les orelles al llop, a Seattle i sobre tot a Porto Alegre: la gent començava a reaccionar i la fi de la història, o bé el paradigma que la política neo-lliberal era la única possible, començava a trontollar.

Hi ha una relació entre el Pacte Mundial i els Objectius del Mil•leni, que es pot establir, per exemple, en la connexió entre l’ objectiu 8 dels ODM i el punt 8 del Pacte Mundial. Això té lloc en aquest cas, en el si de les dues metes de l’objectiu 8, quan es parla de la cooperació amb empreses de farmàcia per a proporcionar medicaments a uns preus raonables, o de la recomanació de vetllar perquè es puguin aprofitat els beneficis de les noves tecnologies de la informació i comunicacions. Aquí, clarament es fa referència directa a les empreses, però si examinem atentament els 8 ODM i els 9 (o 10) principis del Global Compact, veurem que uns temes i d’altres s’interrelacionen: no es pot pensar en lluitar contra les discriminacions, per exemple i no adoptar compromisos per evitar abusos en Drets Humans, com tampoc no es pot garantir la sostenibilitat del medi ambient sense adoptar iniciatives sobre el medi ambient ni aplicar les millores preventives necessàries...

El món empresarial té també la seva part de Responsabilitat Social en l’assoliment dels ODM, a l’igual que els governs (els qui més) i les organitzacions laborals (els qui menys). En aquest cas no estem parlant de la RSC sinó d’un concepte de Responsabilitat Social que ha de fer que els millors mecanismes per a la seva posada al dia siguin tant el Conveni Col•lectiu com l’acord per fixar les condicions laborals amb els treballadors i els seus representants genuïns, els sindicats. No refusem per tant el concepte de RSE, el volem fer aplicable i controlable, i els mecanismes que tenim a l’abast són el compromís social, l’acord, i el Conveni.

En el context actual, hi ha grans dificultats per a poder avançar en la direcció correcta a l’hora de mirar d’assolir els ODM i fer que el món empresarial sigui més responsable. No voldríem fer ni tant sols una comparativa en les xifres de pobresa i misèria que, lluny de disminuir, estan augmentant, i diem això perquè considerem que passar de guanyar un dòlar al dia a guanyar-ne dos no disminueix la pobresa ni absoluta ni relativa. I aquest augment es produeix no només en els països empobrits, sinó també en els països de l’OCDE o del club G7/G8.

Però és que a més, algunes regulacions legals el que fan és situar la llibertat de mercat per damunt dels Drets Laborals. Per exemple, el Dret Comunitari considera el dret a l’exercici de mesures de conflicte col•lectiu com a “mer mitjà i instrument per a la protecció del treballador” i per tant, reconèixer el conflicte com un element jurisprudencial o de prevalència es converteix en un atemptat contra les llibertats fonamentals de les empreses, de manera que les mesures passen a ser incompatibles amb el propi Dret Comunitari. Per tant, els drets econòmics de les empreses estan per sobre dels drets individuals i col•lectius dels treballadors Moltes sentències estan actuant així, i per exemple, sota aquests principis la Carta Social Europea es converteix avui dia en paper mullat, i en el sí de la Unió Europea s’han et caure el contracte social, doncs atempta contra les “llibertats fonamentals”... de les empreses, és clar!

A més veiem com, d’un cantó, els immigrants a l’Europa suposadament civilitzada, la de la UE, són tractats com a delinqüents i confinats en camps de concentració (doncs això i no cap altra cosa és la directiva que nosaltres anomenem de la vergonya). També veiem com els treballadors, d’altra banda, sota el subterfugi de l’acord voluntari, allarguen la seva jornada laboral fins a les 65 hores setmanals, empitjorant les condicions de tothom i relegant el paper dels sindicats i la negociació col•lectiva a un no-res. Davant de aquestes qüestions, les preguntes que aleshores ens fem són les següents: És això responsabilitat social? Servirà això per a que en els llocs on hi ha misèria es millorin les condicions? Les empreses, renunciaran per humanisme a aplicar aquestes directives? Ho sentim, però s’ha acabat el contingent d’ingenuïtat, acumulada o sobrevinguda.

Prosseguim doncs, i anem a veure quina resposta estan donant els EUA a la crisi financera. Molt fàcil: privatització dels guanys i socialització de les pèrdues, es a dir, dels beneficis en fem sacrosanta propietat privada, i de les pèrdues en fen socialisme, com ara en aquell joc de baldufa en que surt l’opció “todos ponen menos usted”. I és que si no es fa així, d’on sortiran els milers i milers de milions de dòlars que calen per redreçar l’activitat dels bancs americans? Deixaran els EUA de destinar les monstruositats de diners que inverteixen en armament? Deixaran de seguir patrocinant econòmicament operacions militars com ara la Guerra d’Iraq o el Pla Colòmbia? I deixaran de finançar la nova edició de la Flota del Pacífic?... A més, seguiran els treballadors nord-americans sense Seguretat Social Pública? I continuaran minvant els magres programes socials als EUA?... El que segur que augmentarà és el nombre de persones que veuran com perden el seu apartament, la seva feina, o les dues coses alhora.

Però ja que hem parlat de Colòmbia, són molts els grups multinacionals americans, europeus o llatinoamericans embolicats en xarxes obscures amb l’objectiu d’eliminar sindicalistes en aquell país, ja sigui directament o per encàrrec. Quins esforços fan les empreses, sobretot l’oligarquia financera, a encobrir les xarxes d’economia criminal vinculades al tràfic de persones, armaments, drogues, etc.? On és la transparència bancària? O millor dit ¿no serà que per tal d’amagar aquestes xarxes, d’evadir impostos i de malbaratar recursos públics o privats (tots ells generats amb l’esforç de la classe treballadora) els secrets en els grans comptes dels paradisos fiscals continuen existint?

Parlem ara, però, d’algunes empreses espanyoles. Per exemple, ens ve a la memòria el cas d’Eroski, una empresa que signa acords de comerç just: Què bonic! Venen productes segellats per FAIRTRADE que, diuen, garanteix l’acompliment de les normatives internacionals de Comerç Just. I que fan a Espanya? Doncs entre d’altres coses, mantenir un percentatge de falsos autònoms molt gran, precaritzar les condicions contractuals dels treballadors, tenir en el seu si un gran nombre de convenis diferents - donat que és un grup d’empreses molt gran - i impedir que els representants dels treballadors es coordinin ni tan sols per a fer polítiques de salut laboral conjuntes, contràriament al que diu la llei... Es això Responsabilitat Social?

Un altre cas és Telefònica, la fundació de la qual té un projecte anomenat “PRO NIÑO”, segons el qual lluiten suposadament contra el treball infantil. Però el que Telefónica no diu és com es va apoderar de la empresa nacional peruana de telecomunicacions, i alhora oculta que el que primerament va fer, com la majoria d’empreses multinacionals espanyoles al Perú, va ser anul•lar la personalitat jurídica del sindicat, eliminar el conveni col•lectiu i intentar acomiadar a més de la meitat dels treballadors, entre ells tota la direcció del sindicat. Hi ha un informe de la Confederación General deTrabajadores Peruanos, on s’explica la gran i costosa lluita que els treballadors peruans es van veure obligats a realitzar per tal de conservar les seves conquestes... I diem de nou: És això Responsabilitat Social?

I parlem també de governs: només quatre països compleixen el compromís del 0,7%: Suècia, Luxemburg, Holanda i Dinamarca. El govern espanyol, per boca del seu president José Luis Rodríguez Zapatero, fa una cosa bona, que és explicar que la crisi no ha de ser obstacle a l’hora de complir els compromisos de desenvolupament. Diu, a més, que els països han de complir amb l’objectiu del 0,7% per a cooperació internacional, i que Espanya ho farà al final de la legislatura. Molt bé, desitgem que aquestes bones intencions siguin més sòlides que el compromís amb l’Estatut de Catalunya i el famós “Apoyaré...”, Però en canvi es nega les Comunitats Autònomes a administrar una part d’aquest 0,7% dels impostos estatals (IRPF) destinat a cooperació.

En canvi, veiem com el govern de Bolívia ha estat capaç de donar coneixements de lectura al 73% de la seva població, i que aviat aquest país es podrà considerar com a territori lliure d’analfabetisme. També veiem com aquest mateix país ha aconseguit que la mortalitat infantil baixi un 43% en els tres darrers anys, i com un altre país de la regió, el Brasil, amb el seu programa ONUSIDA, ha fet disminuir la mortalitat de la SIDA en un 73% gràcies a un servei universal de tractament. I finalment veiem com Veneçuela assegura el servei d’aigua potable i sanejament al 93% de la seva població... I es que quan hi ha voluntat política dels governs i pressió de la societat civil es poden aconseguir grans fites.

Avui estem lluny d’aconseguir els ODM i les empreses encara més lluny de ser socialment responsables: una cinquena part de la població mundial viu en extrema pobresa, i només unes 2000 empreses formen part de la xarxa d’empreses socialment responsables... I encara moltes d’aquestes empreses duen a terme auditories pagades per elles mateixes o com a mínim no contrastades.

Aquesta és una de les raons de la lluita del moviment sindical internacional i de la Confederació Sindical Internacional per al 7 d’octubre i, més enllà, de totes les persones i organitzacions que volem un altre món, que no només es possible, sinó que és també imprescindible.

JORDI RIBO I FLOS
President
Fundació Pau i Solidaritat
CCOO de Catalunya