jordi ribo i flos

He participat a l'assemblea d'EUiA i també a la de IU, he discutit i hem discutit de política...potser massa poc, i hem parlat de com gestionar la política, encara que a mi m'agrada més parlar de qui ha d'assumir les máximes responsabilitats de direcció (que vols, jo soc un clássic).

EUiA té bona salut, la qual cosa no vol dir que la descuidem, i sobre tot que no prestem atenció, que siguem acrítics amb la seva acció política. S'estan fent les coses bé, avui tenim més projecció, el discurs del nostre máxim dirigent es un discurs molt potent, engrescador i molt, molt clar. Ens cal creixer més, i per fer-ho hem de millorar molt la nostra relació amb els treballadors i les capes populars, i aixó ho aconseguirem amb plans de treball des de les localitats i els sectors, amb gran complicitat amb la direcció nacional. Volem veure aquests plans de treball concretats aviat per part de tots i cada ún dels responsables, si no es fa així, aviat començarem a parlar de nosaltres en lloc de parlar de qué fem. Vull alertar de que no seria gens bó que la nostra discussió es resumís només en l'acord electoral amb ICV sense aprofundir en una necessària relació, que d'altra banda em sembla que es dona d'una manera bastant natural en les localitats; de vegades tot depen del taranná d'uns i d'altres; el mateix en els sectors, de vegades tot depen del taranná de cada qual.

IU es una altra història. Ens cal un acord que passi per tothom a ser possible i contra ningú. Cal aillar el "hooliganisme" existent i les praxis negativistes que m'ha semblat detectar. Però sobre tot, cal aillar el "dosorillismo" i la personalització en les errades. En passades epoques, el PSOE amb un equip neolliberal i sociovergent va ser incapaç d'arribar a cap acord amb la seva esquerra, cosa que no va succeir en l'anterior govern de Rodríguez Zapatero, que va fer una política económica de gestió neollliberal en temps de guanys, però que en materia de drets i llibertats va fer una politica democràtica de reconeixement de drets, que va treure les tropes de l'Iraq. Aixó i la constant baralla interna (a veure si s'enteren alguns, que la gent no vota partits inestables!) es la causa principal de la davallada, i no li busquin mes històries.

Cal un acord d'estabilitat i de corresponsabilitat, i aixó passa perque tothom es senti comode en la política i en la direcció...cosa gens fácil ni senzilla avui. Pero IU es necessària i hem de portar optimisme i sentit positiu a la cosa, perque l'assemblea podia haver estat molt, molt, molt pitjor, sobre tot si l'anguitisme hagues guanyat.

Ara em quedem els congressos sindicals...Mare de Deu, encara! Avui encara ho tenim tot bastan verd, pero el millor escenari es un gran acord per fer front als problemes dels treballadors...i a l'estat espanyol necessitem un canvi que recuperi la relació confederal i que faci una altra praxis, lluny dels ANCs, dit així ras i curt.

Amb el que está caient fora, els treballadors no volen desunions ni baralles, volen projectes útils, en política, en sindicalisme, en la vida socio-económica...perque l'enemic son les politiques neolliberals, les oligarquies financeres i aquells que, com l'Aznar i la Botella es beneficien de paradisos fiscals...per aixó...NECESSITEM UN ACORD, NECESSITEM L'UNITAT DELS TREBALLADORS...L'UNITAT DE LES ESQUERRES...I MES COSES...

Us aseguro que "el menda" fará el que podrá.