NO A LA GUERRA, perque l'imperi, lluny d'arreglar res amb la invasió encara ho ha espatllat tot més, resultats canten: A Irak no hi ha ara més democràcia que amb Saddam Hussein, al contrari, perque segueixen matant gent inocent.

NO A LA GUERRA: Ja sabem, el president d'Iran es un masclista.feixista-impresentable, però no per aixó es pot permetre ni tolerar que l'imperi contra-ataqui, perque qui rebrá son els de sempre.

NO A LA GUERRA: Els palestins segueixen sent perseguits i assasinats a casa seva pel monstre nazi-sionista, pel govern d'Israel, el Lìban estan sent amenaçat pels vaixells de guerra de l'imperi

NO A LA GUERRA: Es pot saber qué dimonis hi fan els soldats espanyols a l'Afganistán? Que tornin ja, d'una puta vegada!

NO A LA GUERRA: Cada un de nosaltres posará per la despesa de Defensa 422 euros aquest any, Espanya invertirá en temes militars 4.080 milions d'euros...Quantes pensions, hospitals, escoles es poden construir? No hi ha diners pel misèrrim 0,7% per cooperació internacional?

NO A LA GUERRA: Perque la classe obrera som gent de pau, que estima la vida i l'alegria, no pas la mort i el plor.

Necesiteu més raons?

Nota de l'autor: Suposo que tots sabem qui es l'imperi, veritat?

Comments

Recordar al Gregorio es recordar a totes les persones del PSUC que van lluitar des de el final de la guerra, i que van deixar llur vida: En Puig Pidemunt, en Numen Mestres i tants d'altres del PSUC, també en Joan Comorera, mort a la presó, en Julián Grimau del PCE...i no només del PSUC i del PCE, es recordar tots aquells que van esser vilment assasinats pel règim.

Recordar al Gregorio es recordar tots els represaliats del régim franquista, no només els del PSUC i del PCE, però sobretot, per que a més de esser els majoritaris en aixó, van ser els que mai van "desapareixer" per tronar a sortir com el Guadiana en 1977.

Recordar al Gregorio es recordar els liders de CCOO que van afrontar la lluita per millorar les condicions de vida dels treballadors, en aquella situació de dictadura feixista. Recordar als que no hi son, com el meu benvolgut i enyorat mestre, en Manuel Sousa i reconeixer als que hi son, d'entre ells al meu company de partit Luis Romero, el del cartell "Mis manos, mi capital".

Recordar al Gregorio es recordar la lluita unitària en el sí de l'Assemblea de Catalunya per la recuperació de les llibertats polítiques i nacionals, es recordar als 113 i reconeixer la seva aportació.

I finalment, recordar avui al Gregorio per mí es un acte de reafirmació comunista, per que per mí, mentre hi hagi capitalisme, mentre existeixi l'explotació de l'home per l'home (ho sento, soc un clássic), es necesari que ens organitzem de manera alternativa, no només per competir electoralment (molt important), sino també per construir un pensament alternatiu al capitalisme global d'avui. I per aixó soc comunista i estic al PCC...

Comments

Veiem el PP però:

Religió: Retorn al passat, la moral burgesa de sempre, tot molt bonic de portes a fora, matrimonis home-dona indissolubles, no al control de la natalitat, persecusió als diferents acompanyats pels prelats de sempre, els de la conversió dels infidels a cops de creu i fuetades de rosari...España cristiana frente e los infieles y al ateísmo.

Tema nacional: Unitat e indivisibilitat d'Espanya.

Temes socials: Reformes per permetre l'acomiadament, política de "cheques" per anular els drets socials universals, americanització i privatització de les pensions.

Immigració: El nou jurament de fidelitat...a los principios fundamentales pot ser? Clar, aquí el franquisme no té experiència, perque com que de la España de Franco tot deu fotia el camp...Recordeu l'acudit els més veterans? "España es una porque si hubiese otra, todos nos marchamos corriendo allá."

Estem vivint una posada al dia del feixisme que, sota fórmules suposadament democràtiques, nega drets humans a una part de la societat, que s'identifica dins la gent que fa que marxi la societat- la classe obrera.

Però clar, la dreta nacionalista catalana ha de buscar el seu lloc. I et trobes a l'aspirant-a-ministre-no-importa-amb-qui, el Sr. Durán i Lleida a un acte de la secta fonamentalista catòlica e-cristians (que diuen el mateix que el Sr.Rouco Varela, aixó sí, en català), o bé al metro retratat dient que a Catalunya no hi cap tothom, o bé et trobés al Sr.Guardans, de la noble familia Guardans-Cambó, que al segle XIX van fer la fortuna mitjantçant el tráfic d'essers humans, que van donar suport al cop d'estat del 36 (diguem ja d'una puta vegada la veritat, en Cambó era un colpista conspirador contra la Republica) i que avui fa costat al President de Colòmbia Sr.Uribe, vinculat al para-militarisme i al terrorisme d'estat, en contra de les negociacions amb l'insurgència colombiana.

Conclusió: No hi ha temps pel desencis, tothom a buscar la papereta ICV_EUiA, i a convencer a tothom, la cosa no está com per dubtes!!!

Comments

Un dels senyals d'identitat del sindicalisme de classe, no només a Catalunya, sinó també a la resta de l'Estat, és el seu caràcter sociopolític, és a dir, la preocupació pel que passa més enllà de les portes dels centres de treball. Fns i tot tradicions del moviment obrer llatinoamericanes s'estan plantejant la situació de la classe obrera no només a les empreses, sinó també als llocs on viuen i en relació als serveis que l'Estat ha d'assegurar. La classe obrera també té problemes més enllà del centre de treball, perquè el mode de producció capitalista també es de-senvolupa més enllà d'aquest. Les condicions de vida, la qualitat dels barris i de les seves estructures urbanístiques i de comunicacions, els nivells de salut i de contaminació de tot tipus, la neteja, tots són problemes que repercuteixen directament en les persones, en funció de la classe social a la qual pertanyen. Quan hi ha problemes a la xarxa de transport públic, els qui primer ho pateixen són els treballadors i les classes populars. Com pitjor és el transport public, més es degraden les condicions de vida i de treball, i si no hi ha un projecte públic clar, és molt fàcil colar privatitzacions. Així es va fer al Regne Unit en l'època de Margaret Tatcher i avui el país ja no té sector públic ferroviari, i els trens son més cars i estan en pitjor situació que quan eren públics. Per tant, els problemes en les xarxes són de classe, no pas de nacionalitat ni d'altres coses que la dreta nacionalista catalana vol aprofitar. És summament capciosa l'afirmació de Jordi Pujol quan diu que en els seus pactes amb el Partit Popular va obtenir més que ningú per a Catalunya. La pregunta no és quant, sinó per a qui? No pas per a les necessitats del poble i de la classe obrera, no per a les estructures que fan servir els treballadors. Aquestes raons havien de ser suficients perquè el sindicalisme de classe i nacional de casa nostra sortís al carrer, no al costat de la dreta nacionalista, no per fer la pinça al govern de Rodríguez Zapatero, sinó per manifestar la indignació dels treballadors pel tractament dispensat a Rodalies RENFE i per l'actitud de la ministra Magdalena Álvarez. Va ser una oportunitat perduda, sobretot després d'una magnífica campanya de sensibilització feta a moltes estacions de Rodalies durant tot l'any 2007. Però la intenció d'aquest article no és la critica al sindicalisme de classe i nacional, sinó posar de manifest el problema, i que els treballadors i les seves organitzacions recuperin la iniciativa social perduda. I que, sobretot, recuperem l'actitud i el discurs del sindicalisme sociopolític, aquell que tracta els problemes de la classe obrera amb independència del lloc geogràfic on es manifesten.

Comments

Aquest mes he estat a punt de no complir el meu compromís d'entregar un article a la redacció de l'Avant. Ja fora de tots els terminis, atacat dels nervis, avui, de bon matí, llegint el diari, he arribat a la conclusió que calia dir alguna cosa, de nou, sobre els preus i els salaris. Perquè, amics lectors, això és un escàndol.

Heus aquí unes quantes dades. El 2007, el preu de la llet va augmentar el 31%; el del pa, el 14%, el de la fruita, el 7,8%. Tothom recomana el consum de productes frescos i de qualitat; dietes equilibrades amb verdura i peix, evitant les grasses animals, la qual cosa fa que la despesa en alimentació de les famílies hagi de pujar considerablement, si no és que, com que el menjar és car, la gent decideix reduir la despesa i llançar-se als congelats, l'alimentació desequilibrada, etc., amb la qual cosa ja tenim els sectors populars sota riscos de contraure tota mena de malalties vasculars. Menjar sa i equilibrat passa a ser cosa de rics.

Els carburants i combustibles augmenten el 2007 el 14,4% i el transport, fins al 6,5% (la T-10 ha pujat un 4,35%). El transport públic a l'àrea metropolitana de Barcelona és el més car de tot l'Estat. No cal que parlem de la qualitat d'aquest servei, sobretot si parlem de rodalies RENFE: car i dolent.

El 15 de gener es va fer pública la compra d'un local al passeig de Gràcia de Barcelona a 25.000 euros el metre quadrat. Sense comentaris. Ja sé que nosaltres no vivim al passeig de Gràcia de Barcelona, però la pregunta és a quant fan pagar el metre quadrat per comprar un habitatge a Barcelona. I la segona és: ens ho podem permetre els treballadors? Respongueu vosaltres mateixos, perquè si parlem dels lloguers… En més d'una ocasió hem vist que, si en una casa entren dos sous, un de sencer s'ha de dedicar a pagar l'habitatge.

Comments

Emmanuel y la guerra en Colombia

¡Sentir vergüenza!

Carlos Alberto Ruiz S.

Comúnmente es tan fácil especular como lo es opinar desde fuera de unas circunstancias de ahogo. Pero a veces es punzante aventurar suertes en determinados sucesos como el que nos ocupa, con el martilleo de las horas en espera de los resultados de una prueba científica como el ADN (manipulable según qué corruptos estén cerca). No obstante hay que hacerlo, aparte de un cierto deber de aprendizaje, para expresar una personal consternación por algo grotesco que había podido evitarse. Porque creo que hay mejores formas de hacer ciertas cosas, modos superiores de obrar, que están al alcance, que hubieran podido conjurar esta escena sórdida, penosa y turbia a la que asistimos, por sí misma hiriente.

Igualmente, no es tan fácil hoy día, como puede pensarse, aseverar algo y sentir vergüenza, ni por actos propios, ni por acciones ajenas. Para que la vergüenza aflore se requiere piel en el alma, y lucidez. Los múltiples mecanismos de tergiversación, alienación y entumecimiento moral y espiritual de los individuos y de los colectivos, ya no sólo en un contexto de pugna de versiones, sino en general en la instrumentación actual del ser humano en la sociedad capitalista, nos ha convertido esa piel en un cuero duro, sin finas terminaciones nerviosas, casi en un plástico, tras capas densas de mezquindades, ceguedades y oprobios, y la pizca de lucidez en estupidez. Escribo esta opinión con algo de esto último, sin esperar confirmaciones contundentes, que llegarán en cuestión de horas, pensando que es mejor arriesgar este discernimiento sin acomodarlo en unos días, sin oportunismos indecentes. Lo expreso como lo siento, leyendo entre otras fuentes el buen escrito de Okrim Al Nasal en rebelión.org: “ADN: El invitado sorpresa” (4-01-08) y sus deducciones.

Reconstruyamos otra vez: Emmanuel, el niño de Clara Rojas, nacido él en cautiverio de su madre al estar ella privada de su libertad por las FARC, al alba del 2008 debía haber sido entregado al presidente Chávez (quien recordó el 26 de diciembre con justicia en un lapsus afortunado, que también niños de la esperanza, hijos de guerrilleras prisioneras, nacen en las cárceles). Junto a la criatura, Clara y Consuelo González, otrora parlamentaria, al parecer actualmente enferma, debían ser puestas en marcha para ser recogidas. Ese fue el compromiso público, ante el mundo, de aquella insurgencia, que lo proclamó en un comunicado con origen en La Habana. No puedo ocultar la asociación más o menos inconsciente tejida entre el hecho de que ese anuncio circulara desde allí y la quimera o el deseo de ver y probar una guerrilla caminando en el sendero ético de Ché Guevara, en el corazón de una Revolución que el pasado 1º de enero cumplió 49 años.

Se duda ahora. Se dice que es probable que las FARC no tengan en sus manos al niño que prometieron entregar. Uribe dice que la inteligencia del Estado sabe que Emmanuel fue dado al instituto público (ICBF) que se encarga de estos casos: de menores desprotegidos que son luego mantenidos en hogares de paso hasta dar con quienes los puedan acoger en mejores condiciones. Y que por ello las FARC no pueden cumplir lo ya comprometido. Para dar esa noticia abortiva, Uribe salió de su descanso en su hacienda en un conocido enclave paramilitar hasta Villavicencio, a donde llegó con su sombrero ranchero. Escogió con cálculo un momento crucial en la Operación política y logística coordinada por el Gobierno de Venezuela. Tal aborto no es de extrañar. Del régimen Uribe y su equipo de tunantes, no puede esperarse que ahorren energías cuando trazan objetivos determinantes. Uno de ellos podía ser, y fue, bombardear la empresa que concentró parte de la atención mediática del mundo al final del año 2007, entre muchos hechos de gran calado. Basta ver la prensa en diferentes latitudes. Era lógico entonces arruinar el propósito que convocó en pocos días a representantes de varias naciones, a organismos como el Comité Internacional de la Cruz Roja, y que resaltó la interlocución y planeación que el propio presidente Chávez elevó a la merecida categoría de verdadero asunto humanitario, con millones de ojos en todo el planeta puestos en esa puerta. Dinamitar eso es altamente rentable para Uribe, coherente con su tesis de que no hay conflicto armado, y que lo imperativo es la “mano dura” contra criminales sin altruismo alguno, sin sentimientos de consideración, que dice él, y muchos, es lo que caracteriza a los hombres y mujeres de las FARC, agregando que no hay opositor digno de tenerse como tal, ni motivo para dialogar, ni siquiera sobre la humanización de la guerra, y que por sustracción de materia el papel de la comunidad internacional no puede ser otro que apoyar su tarea antiterrorista. Buscó así el 31 de diciembre cerrar un año y abrir otro con el portazo de su razón. Denunciando otra vez que las FARC no son creíbles. Que pueden jugar con la verdad y con la vida de cualquiera.

Hay caravanas antagónicas. Uribe y su caravana, y por supuesto el Imperio, de Washington a Madrid, sabían de la cuestión puesta en pocos días en la mesa en la que Hugo Chávez hace una apuesta digna. Prominentes poderes en esas dos ciudades apostaban a su vez por el fiasco. El descalabro del fustigado Chávez sería útil a Bush, a Rodríguez Zapatero, a Aznar y al Borbón, para demostrar que no es posible otra diplomacia que la dominante. Sabían que si la caravana para recuperar a Emmanuel, Consuelo y Clara, tenía éxito, aparte del posicionamiento de Chávez, la progresiva o escalonada caravana de interlocución con las FARC podía ir derivando en el reconocimiento de elementos de beligerancia, expreso o implícito, hacia tal insurgencia, estando de por medio representantes de otros gobiernos y concitada una importante atención internacional.

Ya es un tópico afirmar que la primera víctima de las guerras es la verdad (no sólo de aquellas, ciertamente, sino del mismo sistema de dominación económico y cultural). Mas una cosa es la verdad sospechada, y otra la verdad debida, cuando sobre ésta se empeña la palabra, dada además por rebeldes que se postulan tales: seres dispuestos a aprender, indignados y combativos ante la opresión, de la que hace parte la mentira. Rebelión que no puede ser posible entonces sin aprendizaje y sin indignación. Y por esos mismos valores y estas dos demandas insitas, puede sentirse vergüenza: por esa señal objetivamente frustrada; por ese pacto de una organización consigo misma, incumplido por ahora; por un importante gesto, justo y unilateral, eclipsado o decaído, para el que no se tuvo capacidad, ya ofrecido el paso, no nacido de la negociación sino de la voluntad y la claridad políticas vinculadas al hacer de Chávez, quien confió en ello. Sentir vergüenza, además mirando hacia delante, con una migaja de justicia elemental, no es fácil. Pero tendrá que producirse. Esa vergüenza habrá de generarse, y regenerarse.

Sin esa vergüenza propia o ajena, no será posible superar la infamia de una realidad compleja, en la que se patenta con este hecho, como mínimo, que planes militares de liquidación han sido aplicados ferozmente para no dar siquiera una corta oportunidad a las liberaciones con un carácter humanitario, y menos tampoco al intercambio de personas privadas de la libertad en razón del conflicto. Confirman esos planes y su intensidad, que Uribe busca y quiere guerra. Y se corrobora con ese cuadro, además, una desconcertante precariedad material en medio del conflicto armado convencional e irregular, que agrava la desigualdad de medios, la asimetría, donde al parecer ya no puede tenerse por la guerrilla en las más básicas condiciones a un niño, en selvas y campos de un inmenso país donde se supone hay o debe haber desde hospitales de campaña para los combatientes hasta los últimos campamentos madre, donde se presume puede accederse no sólo a Internet sino a medios para surtir dignamente la vida. Supongamos que tal escasez es así de drástica, y que la misma penuria de la vida guerrillera obligó a evacuar por su seguridad e integridad física y psicológica al pequeño Emmanuel. Pero no excusa la falta de previsión, iniciativa o creatividad para hallar opciones más adecuadas.

Y no justifica la posible precariedad ética y política, deducida ésta, en mi modesta y externa opinión, de dos comprobaciones llegado el caso de ser demostrado el incumplimiento objetivo de las FARC (asumo el riesgo de observar por ahora, no de enjuiciar una intencionalidad que me creo claramente no es malévola, orientado por lo que dicen y callan medios de comunicación dominantes, guiado por el desconcierto que hemos experimentado miles de personas, que podemos albergar sentimientos y razones para la defensa del derecho a la rebelión como recurso contra la opresión, y que no hemos podido tener ante sí otras versiones, de la subversión, aclaraciones realmente sólidas. Quizá lleguen. Mejor más temprano que tarde, pues Uribe ya logró dilatar lo que con el paso de los días buscará liquidar por completo con la inercia: cualquier viso de solución con presencia internacional que le desautorice su política atroz de “seguridad democrática”).

La primera comprobación eventual: que no se contó la verdad a un Presidente que en ese extremo sí se la merecía plenamente y que debía conocerla para la complicada labor asumida. Me refiero al legítimo interlocutor en esta batalla, Hugo Chávez, en tanto las FARC le dijeron, y con él al mundo entero, que se le entregaría a Emmanuel. Uno no entrega lo que no tiene. Esto no sería un desliz operativo; sería un costoso error político que desdice tanto en el terreno de la correspondencia entre proyectos revolucionarios, como en el plano mismo de la elemental credibilidad que debe ser ganada para que una organización sea tenida al menos parcialmente como fuerza beligerante por ámbitos progresistas. Ese camino ha quedado cañoneado por ahora. No sólo por Uribe, como era de esperarse, sino por la irreflexión de las propias FARC sobre las diversas variables. Esta guerrilla sabía lo que podía suceder y en su comunicado del 9 de diciembre lo previó anunciando la liberación: “en circunstancias tales que se evite bajezas uribistas como las sucedidas con las ‘pruebas de vida’”. Luego no se explica uno cómo pueden facilitarle a Uribe tales bajezas, como las que urdió con su histrionismo el último día del 2007 escupiendo en la cara de miles de personas, entre ellas los familiares que esperaban después de tanto tiempo a sus seres queridos, por años en las selvas colombianas.

En caso de ser cierta la primera, una segunda dolorosa demostración se arraiga: que el hijo de Clara Rojas y de un guerrillero sí fue entregado, directa o indirectamente, al Estado. Por diligencia o por indisciplina de la guerrilla. Da igual. Si ello fue así, debe sentirse vergüenza. Vergüenza, porque en lugar de esa triste elección, podía haber sido entregado hace tiempo a la familia de Clara en la ciudad, o al Gobierno de la República Bolivariana de Venezuela, con todo lo que tal evento hubiera supuesto en el escenario político de un país como Colombia, envenenado con la pócima mediática de que la guerrilla es desalmada, que no tiene piel o es estúpida. O había podido el niño ser puesto al cuidado de familias muy cercanas o de confianza para la insurgencia, y no a cualquier aislado poblador, como sería el caso según las informaciones que llegan: que una vez enfermo el niño, alguien no formado para ello o consciente de su responsabilidad, lo debió llevar a esa institución benéfica. Y que eso pasó en julio de 2005 ¡Hace dos años y medio!

Pasaba hasta hace unos años, en el campo o en la ciudad, que familias del entorno insurgente podían recibir hijos de combatientes ¿A tal punto ha llegado la inclemencia de la guerra que esto ya no es posible? Vergüenza habrá de sentirse, si fue entregado a un instituto de un Estado de un país, donde sus autoridades públicas dejan morir de hambre y enfermedades a miles de niñas y niños, donde los hay deambulando sin futuro, medio creciendo para morir, en las calles pegados a la barata droga del pegante, expuestos al maltrato, a la violación, a la explotación, al comercio de órganos. Paul Martin, de UNICEF, afirmó que 21.000 niños mueren en Colombia por causas prevenibles como la desnutrición (El Tiempo, 2-01-08) ¿A ese Estado entregó la guerrilla revolucionaria de las FARC, o dejó que se entregara, a un niño que tenía el derecho de estar con su madre, y ella el derecho de estar con él, incluso temporalmente en el medio más inhóspito? Es verdad que las condiciones de la guerra son terribles, y que los campamentos de las FARC no son una guardería. Pero ¿no había otra alternativa?

Quisiera estar equivocado. No por fundamentalismo alguno, sino por higiene mental, y por algún asomo de coherencia de lo que uno cree que se mantiene despierto en el espíritu insurgente. No creer entonces que un niño puede ser dado por la guerrilla rebelde al cuidado del Estado infanticida (mírense las estadísticas, las calles y los campos: ¡un país con dos millones de niños desplazados¡ donde abundan recursos para brindarles una vida digna), y menos que aquel niño, Emmanuel, especialmente él, cuya entrega se prometió a los cuatro vientos por las FARC, no haya estado en sus manos en el momento de tal decisión de esa guerrilla, sino a buen recaudo del gobierno de Uribe, y su instituto ICBF, que ha anunciado que apenas 15.853 menores viven bajo esa tutela. No quiero pensar que es Emmanuel, aunque allí le vaya mejor al niño que sea, si cuando fue entregado en 2005, como dice la directora del hospital de recepción, tenía “un brazo fracturado e inmensa falta de amor”. A lo que hay que agregar el vil relato de Uribe, posando él con indignación ante la desnutrición severa, las enfermedades y los signos de abandono del niño, diciendo que Emmanuel fue torturado por las FARC, lo cual es de tajo una mentira. Me resisto a creer tal indolencia, desamparo u orfandad de las FARC respecto de Emmanuel y de cualquier otro niño o niña. Y no puedo creer que Uribe Vélez, un neoliberal y guerrerista consumado, tenga sustancia humana para miramientos con los niños, menos con los niños pobres de Colombia. Él, que ha dejado en su historial político y criminal a miles de víctimas, de su modelo económico depredador, de sus grupos paramilitares, de su impunidad. Miles de niños sin padre o madre por la guerra sucia, podrán algún día saber qué papel cumplió en ella Álvaro Uribe.

La página de Emmanuel marcará el texto de un país descuadernado moralmente, del que Uribe y su séquito han dado las mayores pruebas de perversión, pues habían podido dejar hacer a la misión internacional y esperar a ver con qué cara salía la guerrilla al entregar a las dos mujeres y no al niño. Incluso desde su posición, hubiera sido inteligente aguardar. Y no impedir que se pasara a la fase en la que ellas recobraran su libertad. Pero eso significaría contar ya con un resultado, con gente liberada, y esa eventualidad por sí misma es inadmisible: la libertad basada en la solución dialogada es desestabilizadora del modelo autoritario que Uribe ha entronizado. Si esto hace Uribe para impedir la libertad de dos mujeres, además cercanas a su misma clase social, ¿puede esperarse de él algún día un compromiso con la paz? Queda mucho por andar, para que una casta inconmovible en el poder ceda algo serio a favor de la justicia.

Pasaremos, como estamos acostumbrados con más cuero que piel, a otros capítulos de ese cuaderno desvencijado, haya sido cierto o no que este niño fue dejado por la guerrilla y que inasistido llegó a manos del Estado, o sea que aquella cascabeleó cuando comprometió su entrega, sin tenerlo. O sabremos que no mintió, y que puede comenzar a levantar la cabeza cuando otros le requieran obligaciones como correlato para que se le observe, al menos parcialmente, su condición de fuerza beligerante responsable, por al menos un gobierno, como el venezolano. Es eso lo que Uribe reventó por ahora con la ayuda que brinda la probable torpeza de su oponente. Desenlaces como la muerte de los diputados del Valle le sirven a él más que a nadie. Cierra las puertas internas y las ventanas internacionales para encender la casa. Luego hay que derribar unas y otras, para que problemas como el intercambio humanitario puedan tener solución, y si no el canje, entonces liberaciones unilaterales, habilitando los canales internacionales que hacen temblar a Uribe y los suyos.

El año que terminó se cerró con hechos funestos, que se siguen sumando al desgarro de las auténticas farsas que protagonizó el régimen de Uribe. Y se abre otro con las expectativas enrevesadas y con la confusión insana que aumenta una factible improvisación grave de la guerrilla, poniendo sal en una herida. No todas las imposturas pueden asimilarse. Aunque las FARC demuestren luego que Uribe ha vuelto a mentir sin pudor, y eso pueda remontarlas en sus propósitos, no es marginal, sino central y apremiante, un debate que deben encarar ya, a partir de su capacidad de aprendizaje e indignación, en la base de la rebelión a la que dicen no renunciar.

Debería abordarse con el rigor de la seriedad de la que deben renovarse pruebas, con criterios propios y diversos, escuchando a otros que así mismo escuchen a esta insurgencia (Gobiernos, agencias y redes internacionales, intelectuales, iglesias, organismos de derechos humanos y derecho humanitario, y sobre todo pueblos), en un método probo y eficaz, para que la regulación de la guerra sea realidad al menos por una parte, indignados/as ante la injusticia, con menos palabras y con más hechos diáfanos. Es lo que debe urgentemente comprenderse de este acontecimiento triste que debe avergonzar. Con la transparencia de una controversia que corresponde a la ética y a la política de las fuerzas que luchan por la transformación. De un lado fundamentando con la coherencia del ejemplo la necesidad del alegado derecho a la rebelión ante la injusticia. Y de otro lado la necesidad de los límites de ese derecho a rebelarse, creciendo moralmente en la autocrítica. La guerra contra lo injusto, no puede ser más de cualquier manera. Esta fue y es la ética de los medios que no apabulló sino que le dio sentido a gestas revolucionarias o rebeldes casi imposibles en sus respectivas épocas, de Ché Guevara o Bolívar, aun en la derrota material, pero no moral ni política. Uribe, su ministro Santos, Restrepo, su comisionado de guerra, y el Imperio, no tienen por qué tomar en cuenta esas lecciones. No son sus destinatarios. No son para ellos. No es para su dura costra. No tienen por qué sentir vergüenza, ni por Emmanuel, ni por el sufrimiento en la guerra. Que si ha de terminar algún día, debe acabar dignamente, no entregando el futuro, simbolizado en los hijos de la esperanza, ni nada que haya significado tanto dolor, como lo es el parto de una Colombia con justicia.

Carlos Alberto Ruiz fue Asesor de la Comisión Gubernamental para la Humanización de la Guerra en Colombia.

Comments

Comments

- La mort del company Gregorio López Raimundo:

Ha mort un dels darrers referents del PSUC històric que jo conegué. En Gregori era el Secretari General quan jo vaig entrar al PSUC en 1974. No el vaig coneixer personalment fins quan el van detindre i el varen deixar anar en Desembre de 1976. Posteriorment, fins i tot el recordo quan em va signar el llibre del PSUC, que guardo a casa meva, i molts records.

Quan la trencadissa, després de les baralles internes, era una persona que sempre recordava com un home bó, la canço d'en Raimon i el seu taranná eran sempre una llum que m'indicava que s'havia de produïr algún retrobament...que fins avui encara no ha arribat.

En Gregorio simbolitza tantes coses...La lluita en la clandestinitat, la lleialtat a uns principis, la mostra que és catalá tot aquell que viu i treballa a Catalunya, malgrat que mai goses en parlar-lo, el combinar la lluita nacional i la lluita social... I ara ja no hi és.

No hi es, com no hi son en Pere Ardiaca, en Román i tants d'altres... L'exemple d'aquella generació, amb les seves errades i els seus encerts és el que queda. Sense ells, la Catalunya d'avui no existiria, sense els comunistes del PSUC històric, ni estatut, ni conquestes socials a la Constitució de 1979, ni reconstrucció social, ni rés. No permetrem que ens esborrin de la història oficial. Ni en Gregorio ni en Pere s'ho mereixen...i ens abroncarien força!

- IU Llamazares candidat:

El referèndum es produí a IU i Llamazares, sortosament ha guanyat. Potser per massa diferència, no sigui cosa que algú qued pensa que els comunistes som totalment prescindibles s'ho acabi creient. La IU plural ha guanyat sobre alguns que pensen en una IU reduïda. Ara IU som tots, i es molt gratificant veure com la marga Sanz es posa al servei del projecte comú. A veure si alguns hi posen una miqueta de seny, i tots hi posem més bona voluntat al projecte de Izquierda Unida.

Comments

I mira que han passat coses!!! Comentaré algunes, amb el risc d'oblit d'algun tema important:

- Problema de les infraestructures, RENFE Rodalies i AVE:

Tothom sap que l'estat no inverteix en RENFE desde fa 30 anys en xarxa. No han construit ni un puto metre de via!!! Les estacions de Regional tanquen, estan en runa moltes. Que van fer en 23 anys els de CiU? On era ERC que en el primer govern asumiren responsabilitats? Que van fer el PSOE i el PP al capdavant del govern central?

Que jo sapiga, només el PSUC i els seus hereus (ICV-EUiA)estan nets i poden llençar la primera pedra...Calia la mobilització, que ha arribat tard i malament, perque els sindicats no hi eren, i aixó ho ha acabat liderant una plataforma que al final acabará convocant el 1 de maig si ens descuidem. Francament, els sindicats importants han tingut una manca d'agilitat preocupant, que caldrá redreçar. No es pot estar absent en una de les convocatòries més grans a Barcelona, després de les manifestacions contra la guerra d'Iraq.

- 90 Aniversari de la Revolució Rusa:

El 7 de Novembre (26 d'Octubre en el calendari Juliá) de 1917, els obrers i els soldats de Petrograd van disoldre el govern provisional de Kerenski i van entregar el poder al Soviet de Petrograd, que es va constituir en el nou poder de l'estat obrer i camperol que va neixer, sota les consignes de Pau, Pa i Terra, consignes democràtiques que només el proletariat va ser capaç de tirar endavant, amb el Partit ja rebateijat com Comunista de Rusia. Aquells deu dies commocionàren el món definitivament, perque rés ja no va ser el mateix, per lo bó i per lo dolent. El balanç de la URSS, fins la seva caiguda, amb errors i encerts va ser netament positiu:

- Es va mostrar que els treballadors podien dirigir un estat.
- Les conquestes socials avançaren a velocitats molt rápides: Constitució de la OIT, impensable abans de la revolució, jornada de vuit hores, sanitat i educació gratuita...
- Els oprimits varen trobar aixopluc en un estat que generosament obria les seves portes.
- La capçalera de la lluita contra el feixisme varen ser els Partits Comunistes arreu, els valors de la lluita internacionalista, les Brigades Internacionals a la guerra d'Espanya, per exemple, varen ser valors que, fins avui tota persona progressista ha d'asumir.

Els mals, per ja sabuts, no els esmento, només referirme a les encertades paraules de l'amic Josep Fontana, quan parla dels fracassos, no ja de la URSS, sino de tots nosaltres.

-Homenatge a Marcelino Camacho:

Merescudissim, que CCOO li faci un homenatge a la persona d'en Marcelino va ser un acte de dignitat encomiable, on el que va sobrar va ser els tons d'algunes intervencions, especialment d'aquells que, en un homenatge a un dels lluitadors antifranquistes i obrers més carísmátics i honestos d'Espanya, es dedicaren a esbroncar al personal, alguns amb una cara de vinagre que feia por...Quan el que corresponia era emocionar-se, riure i plorar però d'alegria, perque els bons homenatges es fan en vida i en plenitut de facultats mentals al menys, que es el que va passar. Indubtablement els que es varen lluir, segons la meva opnió foren en Gaspar Llamazares i el president del Govern, a més de la impagable Pilar Bardem.

-Reunió de sindicalistes el 1 de desembre:

Més de 200 quadres sindicals ens reunirem per parlar sobre les propostes a fer en el procés dels Congressos de CCOO, que podem resumir en una lluita decidida per millorar els salaris i les condicions de treball, no admetre reduccions en les pensions i colocar el sindicalisme de classe i nacional netament en el sí de les polítiques d'esquerres.

-Derrota de la consulta a Venezuela sobre els canvis constitucionals:

Efectivament, parlo d'una derrota de les posicions pregressistes front les conservadores. Alguna cosa ha fallat, i es possible que la pressió de l'Imperi, els milions de dólars abocats a una oposició que probablement no hagués acceptat un resultat contrari, en fí, que no es pot menysprear l'activitat de gent acostumada a impulsar cops d'estat a Llatinoamerica, però perdre, encara que sigui per la mínima es una cosa que cal reflexionar...Però qui ho ha de fer son les organitzacions obreres i sindicals de Venezuela. Nosaltres hem d'acompanyarles, de manera crítica però alhora constructiva, perque pel que sabem, el socialisme es un sistema molt més just que el capitalisme global, que és on volen tornar a portar a Venezuela els enemics de la revolució bolivariana...

El company Mariá Pere ha inaugurat el seu bloc, o al menys l'ha tret de la clandestinitat!!!!

I aviat serem al 2008.

Comments

El mes passat, desde les pàgines d'Avant, reflexionàvem sobre els salaris i les condicions de treball. Volem seguir carregant d’arguments als sindicalistes, perquè la lluita per un millor salari no només és justa, sinó que també és possible. De calers, n’hi ha; el que passa és que són dins les butxaques dels rics
Vegem uns quants exemples d’aquesta afirmació i adrecem-los a tots aquells que ens vulguin convèncer de la “necessària i responsable moderació salarial com a condició per a la creació d’ocupació estable”. Es calcula que els preus dels aliments de consum, com el pollastre, la llet, el xai, la vedella, els ous i el porc, poden tenir pujades que poden arribar fins al 30%. Aquests augments de preus responsabilitzen els biocombustibles i l’especulació que es fa amb els cereals. Algunes organitzacions agràries denuncien que, mentre que el preu en origen de les carns ha caigut un 6,8%, en destí ha crescut un 2,6%. Això vol dir que el ramader ha de produir més per guanyar el mateix, i el consumidor en destí -les families treballadores- ha de pagar més per un mateix consum. El pa, per exemple, ha pujat un 25% en relació a l’any anterior. La pregunta del milió és: què poden menjar els treballadors amb aquests preus? La resposta és clara. Només dues ratlles sobre el tema de l’habitatge. Els lloguers segueixen disparats i les pujades de l’Euríbor fan que els préstecs hipotecaris hagin pujat una mitjana de 89 euros per mes, quan les famílies de l’Estat espanyol tenien un deute, el 2006, del 115% de la renda disponible. On són els beneficis? Dit en altres termes: la situació econòmica dels treballadors és molt precària, i no només perquè la temporalitat encara afecta més del 30% dels assalariats, sinó també perquè l’economia de la classe treballadora està en números vermells i les tendències apunten a un alça dels preus. Podem preguntar-nos on son els beneficis del que produïm. La resposta la podem obtenir a partir dels comptes de resultats de bancs, caixes, empreses privades de serveis públics... És a dir, BBVA, Banc Santander, Telefónica, ENDESA. No se n’amaguen. Fa algunes setmanes es feia públic que aquest any ENDESA ha incrementat els seus beneficis en més d’un 40%, però podem veure també què cobren els que més impediments posen als treballadors: els 19 membres del consell del Santander es van embutxacar 32,6 milions d’euros (augment del 25%). Francisco González, president del BBVA, 9,78 milions d’euros i el seu conseller delegat, José Ignacio Goiriglozarri, 8 milions. Si tornem al Santander, Emilio Botín va cobrar 3,5 milions d’euros i Ana Patricia Botín, 2,73. Si anem fora de l’Estat espanyol, ens podem trobar amb aquesta realitat, crua i vertiginosa: un president d’una companyia que cotitza a Wall Street guanya en un dia el que un treballador de la mateixa empresa guanya en un any. L’ingrés d’una família mitjana als Estats Units era, el 2006, de 48.200 dòlars, mentre que els vint gestors més ben pagats a Wall Street van guanyar una mitjana de 657,5 milions de dòlars. Hi ha 47 milions de ciutadans dels EUA que no tenen cap mena d’assegurança mèdica, un 5% més que fa un any. Segurament, aquests salaris són legals; el que no són és moralment acceptables ni socialment justos, i només justificables en una economia de capitalisme global i en una cultura del més, i més, i més... Adéu a la plusvàlua Els recursos no desapareixen, sinó que canvien de mans. La riquesa la crea el treball, manual o intel•lectual, i nosaltres venem el treball i el burgès se n’apropia, i ja mai més és nostre, per ben pagat que estigui. El que succeeix ara és que, a més d’apropiar-se de la plusvàla generada, el salari final que percep la gran majoria de treballadors és insuficient per arribar a final de mes. Avui, prestigiosos professors universitaris no es cansen d’afirmar amb convicció que un dels temes més decisius en aquesta qüestió és que la capacitat de l’Estat d’actuar com a locomotora econòmica ha minvat, perquè gran part dels seus recursos ha estat privatitzada; i que els salaris baixos en feines amb escassa qualificació són producte d’aquest reguitzell de privatitzacions encetades pel felipisme i agreujades en les llargues èpoques de govern de PP-CiU i PP en majoria absoluta. Quan l’expresident José M. Aznar parlava català en la intimitat, amb la connivència de CiU, es va dur a terme el més salvatge procés privatitzador de la història moderna de l’Estat espanyol, i la transnacionalització del capital financer espanyol dels BBVA, BSCH (Santander Central-Hispano)... I també de La Caixa, amb intervencions decisives privatitzadores de recursos i empreses, sobretot a l’Amèrica Llatina.

A la recerca dels instruments de lluita
El rearmament ideològic dels treballadors i de les seves organitzacions sindicals és, avui, molt necessari. No cal dir a la gent que guanya poc, perquè ja ho sabem; el que cal és tornar a posar de manifest les causes i revelar on són els recursos, visibilitzar-los, perquè la lluita sindical pot tenir èxit si la gent entén per què ha de lluitar i fins on pot arribar amb l’actual correlació de forces, sabent que no resoldrà aquest problema amb el proper conveni i la propera negociació. No serà fàcil, perquè els treballadors es troben amb el gran obstacle de la precarietat en els contractes de treball (més del 30% dels treballadors a l’Estat espanyol), que no permet una sindicalització massiva ni et salven de les lletres de final de mes. Però pensem en els nostres predecessors, investiguem com s’ho van fer. No pas per copiar-los, sinó per descobrir quins eren els mecanismes d’apropiació de la plusvàlua i quines eren les solucions organitzatives. Actualment, una de les claus de la lluita sindical la trobem en els mecanismes de lluita a utilitzar, partint de la certesa que la vaga és l’instrument amb més repercussió per pressionar, però assumint que té costos i que cal calcular bé les estratègies. Un dels arguments que crec que no s’ha d’agafar com a excusa (aquesta només la utilitzen els esquirols) és el que molts treballadors comuniquen al sindicalista quan aquest intenta promoure mobilitzacions: “Jo faria vaga, però no puc, perquè he de pagar el lloguer o la hipoteca, i més de dos dies no puc resistir”. La solució no és no mobilitzar-se. Potser una de les claus es la recuperació de valors solidaris, de suport mitjançant caixes de resistència, etc. El que volem posar damunt la taula és que cal canviar les tendències d’un cert conformisme instal•lat al si de la classe obrera, el fet de pensar que no es pot modificar res, sobretot si algú va dient que la moderació en els salaris assegura nivells d’ocupació superiors, afirmació que s’ha demostrat, per dalt i per baix, falsa. Estudis de Comissions Obreres de Catalunya així ho confirmen. Canviar les tendències vol dir també autocrítica de les organitzacions o, millor dit, d’alguns dirigents que han caigut en aquest parany. Però el més important de tot és donar arguments, raons i mecanismes a la gent per lluitar per millors salaris, que és una de les missions de les organitzacions sindicals i una de les raons per les quals els comunistes considerem que són les organitzacions socials més importants en la societat actual i que, per tant, tots aquells que prediquen com si fossin un cor desafinat és perquè hi tenen interessos als quals convé l’existència d’un proletariat desorganitzat i sense perspectiva ni alternativa econòmica.

Comments

El Che Guevara, més enllá del seu paper en el procés de Cuba, realment qui és? Com és que tots els moviments progressistes del mon utilitzen la seva icona?

Moltes més preguntes surten arran d'un personatge tan determinant en el segle XX, més enllá de l'utilització que determinats "merchandisings" en fan, i per suposat, engegant a aquell lloc tan desagradable i pudent a determinades joventuts, noves generacions i demés purria, que senzillament menteixen quan parlen del Che com una persona sense escrúpols, com un mestre de terroristes o com un assasí.

El Che es generositat, donar la vida per la lluita a favor dels oprimits es donar-ho tot, i donar la vida no només es morir, es renunciar a moltes coses en lo personal, a moltes comoditats, satisfaccions, renunciar a amors, amics i gent que no veuria més.

El Che es resistència: quan no hi ha res a fer, cal saber posar un punt i final. Es com la mort del nostre president mártir Companys, fidel al seus valors, en pau amb ell mateix. Aixó es el que fa infondre valor: "Solo vas a matar a un hombre", es comparable a la frase "si la sentencia me es adversa, como espero, sepan que lo que hice fue en razón de mi responsabilidad, y sin sombra de rencor". Dignitat fins el moment suprem.

El Che es lluita contra l'imperi: "No podemos confiar en el imperialismo ni tanto así" es una frase de terrible actualitat. Arribar en política internacional a acords amb el maxim enemic, no es incompatible amb no baixar mai la guardia.

El Che es tendressa: Qui hagi vist els "Diarios de motocicleta", pot veure el testimoni de la parella de xilens comunistes, l'impressió que fan en el jove "Fuser" (primer nom de guerra del Che), o bé l'impressió que li fa la visió del Machu Pichu i després la ciutat de Lima. O si no, pot llegir la carta de comiat als seus fills. Es l'amor per la gent el que li fa agafar un fusell. El meui avi, també per amor als seus, va agafar una pistola i la seva bicicleta per anar a pendre la caserna de les Dressanes de Barcelona, el 19 de juliol de 1936

Quan van donar la noticia per TVE (la única )de la seva mort, amb els meus 15 anys, vaig sentir un gran buit. Jo no sabia gaire cosa, però intuia, al veure a casa com els meus pares ho van explicar, que estava davant una pérdua d'algú imprescindible. Quan setmanes després es va publicar la versió a Espanya dels "Diarios de Bolivia", sense el próleg d'en Fidel i a dotza pessetes, de seguida el van comprar. Pocs dies després el van retirar, i ja ho havies de buscar fora de l'estat espanyol. Aquell llibre-testimoniatge potsetr no és el millor que va escriure el Che, però está ple de vivències i autenticitat.

Les vegades que he estat a "La Cabaña", a La Habana, m'ha envait una sensació especial. He sentit la seva ombra, la seva respiració entretallada, desde la vista sobre la ciutat que va alliberar amb el poble, sentint com que la veritable tasca començaba aleshores: administrar un poble, tirar endavant la Revolució i satisfer les necessitats de la gent. Aixó es lo difícil, però per arribar-hi cal lluitar molt. Aquesta es la darrera virtut: Confiança en la gent.

Aquest crec que es el Che, aquest es el Comandante.

Hasta la victoria siempre.

Dedicat als meus amics cubans, a Aleidita i a la Cel.lula Che Guevera del PCC

Comments

Qui diu que en Agost no passa res? Només ho diuen els euro-centristes que pensen que tothom está de vacances a la costa!!!!

Per començar, la gent no en té per marxar, només uns quants ho podem fer, aquells que no tenim ni fills per mentenir ni hipoteques per pagar. I aqui la primera: Però qui collonS son aquests de l'EURIBOR, que no fan més que USURA AMB ELS PRESTECS HIPOTECARIS? Jo tinc la intuició de que son els grans bancs que estan esquilmant a la gent que, amb molts sacrificis vol comprar un habitatge perque, per pagar lloguers de 1000 euros a Barcelona, s'estimen que al final, al menys el pis sigui seu, i no et puguin fotre al carrer després dels cinq anys.

I es que, de cop, al els mateixos ingressos, s'ha calculat que l'encariment del preu del diner, la gent pagará un mínim de 80 euros més al mes, es a dir, uns mil a l'any. Cal fer alguna cosa!!! Cal proposar a través de IU la derogació de la Llei Boyer, a més d'una nova llei pels lloguers.

Seguim amb el terratrèmol al Perú. El que coneixem una miqueta com viu la majoria de la gent a America Llatina, no ens extranyem gens quan ens diuen les xifres de morts, la destrucció de ciutats, etc... Habitatges fets de fang, de cartró i xapa, uralita, etc...son normals en els barris on viu la gent treballadora. Aixó es fruit d'alguna maledicció, o pel contrari, es la consequència de décades de governs corruptes, de les politiques econòmiques restrictives del FMI i el BM? Podem preguntarli al Sr.Rodrigo Rato quines van estar les polítiques impulsades desde el FMI durant el govern Fujimori, pero també podem preguntar a les empreses espanyoles multinacionals, que van fer quan van arribar a Perú: Quants treballadors de Telefonos del Perú va acomiadar Telefónica de España quan van comprar a preu de liquidació l'empresa peruana, o al BBVA quan es va quedar el Banc Nacional del Perú. Potser per rentar aquesta mala conciencia organitzen aquestes campanyes de recollida de diners, o a lo millor ho van fer perque van tallar el subministrament de telèfon a tot el pais, qui sap, jo com que soc un malpensat, crec que ja ho tenen tot previst.

Pels interessats, la Confederación General de Trabajadores del Perú-CGTP, ha obert linees d'ajut, només cal buscarles a la web. En definitiva, alló que s'anomena desastres naturals no afecta per igual a tothom, s'ensorren i s'inunden les cases de la gent humild i les dels rics no, aixó al Perú i a Nova Orleans.

El mateix amb els incendis a Grecia. Algú creu que els governs grecs de dretes han aplicat alguna politica de preservació dels recursos naturals? Al contrari, han aplicat totes les privatitzacions que desde la UE els hi han ordenat, han deixat sense recursos als municipis i als serveis publics, entre ells els bombers. Algun ministre grec deia fa temps que no calien grans inversions en prevenció d'incendis, doncs a penes hi ha bosc a Grecia!!! No us extranyi que la gent estigui tant rebotada i que el govern de Karamanlis parli de "conspiracions".

Parlem també de Navarra: Amb molta amargor veig l'espectacle d'un Zapatero acollonit davant l'aparell felipista que li ordena entregar Navarra al PP, desautoritzant els seus del PSN. El perill ara el tenim aqui, no dubteu que el felipisme presionará per trencar el Govern de Catalunya. Ara més que mai, el Govern de progrés ha de publicitar la seva activitat i el que está fent: es a dir, com s'esta encarant el tema de les apagades, com s'está actuant amb les infraestructures, i també que és el que s'ha fet. I no pot passar un minut més fins que els mitjans públics de comunicació (TV-3 i Catalunya Radio), no informin del que está fent el Govern!!!

Algú ha escrit sobre una "apagada informativa" del Govern de la Generalitat. Jo crec que aixó no és així, el que hi ha es una clara campanya de deslegitimar el govern i les forces que li donen suport. En aquest sentit, qui pensi aixó, que busqui la intervenció del diputat Jordi Miralles i que s'informi bé, intervenció magistral al meu entendre. Menys mal que algú fa política, a més de les grans empreses!

I mentres tant, a America Llatina, els botxins dels patrons i dels governs corruptes segueixen assasinant sindicalistes, a Colombia, a Panamá... Mes de deu han mort durant l'Agost. Com que aixó no és cap novetat, ni s'esmenta, però si que parlen, com no, d'en Chávez, d'en Fidel, d'en Evo Morales, no per lloar-los, per acusarlos de violadors dels drets humans!!!!

Quan els metges cubans actuen, ho fan per fer propaganda castrista, quan PDVSA arriba acors amb ajuntaments, com el de Londres, ho fan per exportar la revolució bolivariana... Quines falsetats!!! Només cal anar als llocs i comprovar per un mateix, fugint de determinades fonts "informatives" I de passada, que tots els imbecils de critica fácil, investiguin que han fet Telefónica, ENDESA, Unión Fenosa, Aigues de Barcelona, BBVA, La Caixa i d'altres multinacionals espanyoles pel món, o d'altres paisos. Sense anar més lluny, la Coca Cola a Colombia va pagar paramilitars per assasinar els dirigents sindicals de la planta, i ho van fer, i a sobre son una empresa"socialment responsable"... Amos anda, que diuen els andalussos!!!

I més coses han passat, però ja n'hi ha prou per avui. Bona rentré a tothom, aquest curs sera especialment dur pels sindicalistes, caldrá estar a l'alçada de les circunstàncies.

Comments

Si, si, o potser algú pensava que no ho tocaria mai? Doncs no! Ahir va jugar el primer partit després de la desilusió de l'any passat i de la decepció de regalar una Lliga que ja estava guanyada.

Estava davant de la tele per veure aquest partit Dundee United FC - FC Barcelona, que va acabar 0-1, gol d'Henry.

Aprofito pel petit flash cultural: Com tots sabeu, al Regne Unit va esser dels primers llocs on els obrers tenien festa el dissabte per la tarda, la famosa setmana anglesa. Per la tarda (allá la tarda comença a les 13 h.), els obrers de les fabriques es juntaven per dinar i després jugar al foot-ball, i acavaben el dissabte fent reunió del seu sindicat, Es per aixó que molts equips es diuen "United" de cognom, que ve de "Union", es a dir, sindicat. D'aqui els noms de Manchester United, Sheffield United, Dundee United, Leeds United i molts d'altres. L'origen del futbol son els obrers de les mines, del textil, de les fabriques d'acer...i com que qui perd els origens, perd identitat... (Osti quina habilitat que tinc, semblo un polític al ús...)

No sé que en penseu la culerada roja, a mí em va agradar força el Touré Yaya, al fí algú al mig del camp amb poder intimidatori, així com l'Abidal, un lateral poderós, però sobre tot en Bojan, aquest nanet lleidatá-serbi. Aquest va prer crack, si no l'espatllen. Em va donar com un bon rotllo. Espero que jugant net i maco, i amb una miqueta de "pebrots", poguem tindre alegries aquest any. Una vegada més... Visca el Barça i visca el bon futbol, que no veiem desde els temps del gran Lazsli Kubala, el més gran.

Bon estiu

Comments

En Sousa em va dir que sí, immediatament em va posar en contacte amb un altre company, aquest sí que el veig cada dia, i per molts anys, l'Adoni González, que treballaba anb tot el que tenia a veure amb solidaritat, represaliat politic que va tastar, i de quina manera, les presons de la dictadura!

I fins avui, amb petites victories i grans derrotes, la vaga del 76, on vam tindre 9 acomiadats que varem guanyar,la legalització, les eleccions del 77, l'onze de setembre, la trencadissa del 81, la creació del PCC... i fins ara.

Escric aixó, a punt de fer les maletes i marxar de vacances. Osti que vell que soc! 55 "tacos", 33 de militància comunista, ja porto més anys de roig organitzat que no-organitzat, encara que jo ja havia fet les meves "cosetes" a la Universitat de Barcelona, que em costar l'expulsió en el 73.Aixó cal cel.lebrar-ho! M'en vaig a dinar amb la meva companya i amiga la Mercé Civit, la Carmeta, i suposo que en Carles!! Encara no saben aixó, així els "pillaré" de sorpresa.

Pero no es penseu, no em penso jubilar!!! Com que no tinc rés de que empanadir-me, com que tot el que he fet ha estat lluitar, de la millor manera que he sabut i pogut, per aixó segueixo sent comunista. A més, la tasca sindical que porto de cooperació internacional, em fa reafermar-me cada dia en aquests principis, en la lluita contra la injusticia i la opressió, contra el capitalisme i per una societat sense explotadors ni explotats.

I així penso morir.

Dedicat a la memoria d'en Manuel Sousa i al Secretari General del PCC, el company Mariá Pere.

Comments

Recordaba los años de mi infancia, cuando en casa hablábamos de electricidad nos referíamos a "la luz", es decir, lo que nos sucedía era eso, nos quedabamos sin luz, y los efectos colaterales eran la radio y la plancha. Es decir, ni nevera, ni lavadora, ni ventilador, ni Televisión, ni aire acondicionado, ni reproductor de CDs, ni ordenador... Esta era nuestra vida, la de la mayoría del pueblo, no la de los patronos ni jerifaltes del régimen, que vivían muy, muy, muy por encima de los demás. Hoy es muy diferente la cosa en Barcelona, en Catalunya, pero en estos momentos no puedo dejar de olvidar los millones de personas que viven en la pobreza e indigencia, no sólo aquí, en todo el planeta, millones que no tienen acceso al agua potable, y que las grandes compañías, europeas o gringas quieren robarles, como han hecho con sus recursos naturales, con las empresas estatales, privatizándolas con la ayuda inestimable de las oligarquías locales... Pero de esto ya hablaremos en otra ocasión.

De lo que quiero hablar es de responsabilidades y de qué hacer: Los responsables únicos son los directivos de ENDESA, que nadie se equivoque, ni ayuntamiento de Barcelona ni Generalitat de Catalunya, ENDESA, con su presidente a la cabeza D.Rodolfo Martín Villa (¿os acordais de la biografía del personaje, verdad?) y su camarilla.

Aquellos que apoyaron la privatización de las empresas públicas de energía, por criterios de una supuesta eficiencia frente a la supuesta también incompetencia del Estado, hoy deben responder al conjunto de la población, porque afectados somos todos, y no cómo clientes sino como ciudadanos que tenemos derechos. Aquellos supuestos europeistas, que bajo un disfraz de derechos de ciudadania, que luego se tragan bonitamente toda la política neo-liberal que nos impone la Comisión Europea y su mandamás, Durao Barroso, ex-maoista reconvertido, deben entonar un mea culpa y volver al redil, del que nunca debieron salir de oponerse frontalmente a la Directiva Bolkestein. Es decir, aquellos que, o bien por acción, por omisión o por ignorancia han defendido privatizaciones de servicios públicos, deben entonar un mea culpa, obviamente no con la misma intensidad ni de la misma manera.

¿Qué hacer?

Pues el asunto es difícil, o fácil, según se mire: RENACIONALIZACION DE LAS EMPRESAS ESTRATÉGICAS, entre ellas las de energía. Restituir al estado el control de estas empresas, que las organizaciones sociales ejerzan el papel que les debiera corresponder, que los beneficios de las mismas redunden en un mejor servicio, en el mantenimiento necesario y en incrementar los recursos del estado y que los beneficios se pongan al servicio de la mayoría. Claro, esto es la ruptura de la lógica capitalista, pero hay que estar por ello. Entre tanto, cuanto más controles públicos y democráticos, mejor. Pero lo que está claro es que los responsables no se pueden ir de rositas, al contrario, hay que ponerles a los pies de los caballos; es decir, responsables de la empresa, accionistas, subcontratas, entre los cuales está Red Eléctrica Española son los culpables del desaguisado: A por ellos.

Dedicado a mis hermanos Julio y Eugenia.

Comments

En Miguel Angel era el responsable de finances del "Sindicato de Trabajadores del Servicio de Electricidad de El Salvador-STSEL". Dimecres a la nit, sortia d'una reunió del sindicat a una localitat propera a la capital. La seva dona va veure que trigaba més del compte i va trucar al company Jaime, secretari general del sindicat, per saber si la reunió havia acabat. Al comprobar la desaparició del company, molts ja van pensar el pitjor, i efectivament, al lendemá trobáren al company Miguel Angel amb dos trets al cap, a una ciutat propera a la capital, anomenada Mejicanos, gobernada pel FMLN.

L'assasinat té tots els indicis d'esser un crim per encárrec, tema molt en boga en els temps posteriors a la guerra, i que ara s'havia limitat molt, aixó si, les amenaces son a la ordre del dia, pero aquest es el primer assasinat d'aquest carácter de fa temps.

En Miguel Angel era un home jove, baixet i rabassut, com molts centreamericans, jove, amb tres canalles i dona. Era un tio alegre i ben parit, un militant sindical i polític. Un company al que esperava veure amb d'altres a la reunió anual de la Plataforma Sindical Comú Centreamericana, planificant actuacions per defensar els seus companys, lluitant contra l'intent de privatitzar l'energia, contra els tractats de lliure comerç amb els EEUU i a favor de l'ALBA (Alternativa Bolivariana de las Americas).

L'han assasinat per amedrentar als companys, els assasins no saben però que, lluny d'oblidarlo, els hi farem costat a la familia i al sindicat. Us demano a tots els lectors i lectores la vostra solidaritat i suport. Escribiu al sindicat STSEL, al company Jaime Rivera, al e-mail jaimer23@hotmail.com o bé a whernandez@pscc-ca.org
i mostreu la vostra admiració pels sindicalistes de Centreamerica. Molts es juguen la vida per fer coses que aquí ens costen ben poc. Moltes gracies a tots i totes.

Comments

Se que tocaré un tema difícil de tractar objectivament. La visita responia a una promesa que li vaig fer a la Sra. Hajra Catic, presidenta de l'Associació de Dones de Srebrenica, que está lluitant pel dret al retorn de la gent que va haver de marxar de casa seva, i per treure de la pobresa a les dones que varen sobreviure a la massacre perpetrada pels Txetniks serbis: Més de 8000 morts, dels quals s'han recuperat gairebé 3000. La Sra. Catic va perdre el seu marit i el seu fill en aquella nit d'espant, d'assasinats i violacions. No ha recuperat el cadáver del seu fill encara. Cada fosa comuna que s'obre, hi va per fer-se els analisis d'ADN que puguin durla a recuperar les seves restes.

La Hajra es va alegrar molt de veure la gent de la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO. Em va dir "sou els unics que heu vingut a veurem a mi", i jo li vaig respondre que li vaig prometre visitarla a la primera ocasió, i que allá estava, amb la gent de CCOO, perque som persones que complim amb la paraula donada.

Toto seguit van entrar al memorial: més de 2000 tombes, un llistat de més de 8000 persones, tots els homes de la comarca, musulmans majoritariament, van ser assasinats per uns criminals, davant dels ulls dels cascos blaus es van endur els homes que estaven tancats en una nau i els van matar a tots, els van enterrar fins a tres vegades després de profanar els seus cadàvers (segons els musulmans, cal enterrar la gent sencera). Els assasins es van acarnissar amb les victimes innnocents, van humiliar les dones i algunes varen patir violacions... Tot l'horror de la guerra, tots els instints mes salvatges de l'humanitat es van fer realitat aquell 11 de Juliol a Srebrenica...I sempre les dones van arrosegar tots els patiments. Soles han tirat endavant, sense suports de ningú, aixó sí, tots els polítics han anat allá a fer-se la foto, però cap d'ells ajuda.

Aquestes dones s'han organitzat, han creat dues cooperatives,una de fer roba i una altra per fabricar pasta de sopa. Gràcies a dues organitzacions franceses, tenen les máquines per fer la pasta, i necessiten una furgoneta per repartir les comandes, així que ens hem compormés a atendre aquesta necessitat.

Varem visitar una fosa comuna, que van descobrir dos dies abans. La visió d'alló em va posar la carn de gallina, em vaig acostar a la Hajra i a la seva amiga, que ploraven en silenci i les vaig acompanyar, també en el plor. Un propòsit em faig d'ara en endavant: Lluitar contra la guerra i contra qui la justifiqui, lluitar contra el dolor i per la justicia, per la veritat, perque els criminals, siguin de la etnia, religió, grup social que sigui, responguin davant de la justicia pels seus crims. Mai més Srebrenica, solidaritat amb les dones. Les dones no han de ser repós de cap guerrer, ni consolar ningú que no siguin les propies dones, victimes de la violència.

Ajudeu a conseguir una furgoneta per les dones de Srebrenica, poseu-vos en contacte amb mi.

Comments

Era d'una certa satisfacció veure el careto dels grissos quan entravem i els hi deiem "Somos representantes del PSUC, de los comunistas, por favor, no entren en el colegio con armas" Osti, quina disfrutada, tú!

Hi va haver dos moments molt graciosos. Un, quan el meu avi, que havia estat militant d'Estat Catalá a la República, va entrar al col.legi ensenyant la papereta del PSUC a l'interventor de una cosa que es deia "Alianza nacional del 18 de Julio", un tio que era comisari de policia a la Comisaria d'Enric Granados, va votar i va marxar aixecant el puny davant dels grissos...Inenarrable!!!!

L'altre eren els somriures de complicitat de molts veins i coneguts, que veien com el meu pare i jo feiem ostentació d'esser del PSUC, amb aquella enganxina blanca i vermella que deia "interventor", amb el logo del partit. Ells ja savien que erem comunistes, de fet d'abans de la legalització, quan el partit ens va ordenar la sortida a la llum, pero veurens a les meses electorals... amics, aixó ja eren paraules majors.

Varem fer el recompte, més de 40 vots a cada mesa, a l'eixample!!! Els tercers, per darrere del Pacte Democràtic per Catalunya i dels socialistes, el primer partit però, perque lo altre eren coalicions!

I al senat, Deu meu, només se sentia Benet, Candel, Cirici, l'Entesa dels Catalans, es a dir, l'Assemblea de Catalunya, la política d'aliances del Partit feta carn!

A les 12 de la nit anávem als jutjats, perque no ens refiavem de rés, i allá sentirem cridories. El PSUC guanya a Santa Coloma, a Sabadell, a Badalona, a ciutats del Baix... Al dia següent, el PSUC més de 550.000 vots, el primer partit a Catalunya, els psuqueros, els comunistes, els rojos... La cara del meu patró a l'empresa era un poema, els cinq comunistes reconeguts a l'empresa saltavem, els companys ens felicitàven...

Vull recordar aquestes sensacions, perque un cop més, TV·3-la teva, ahir va tornar a re-escriure la historia. No apareixen els comunistes en aquella història, no es parla de l'Entesa dels Catalans... Els hi haurem de reclamar a TV 3 la memòria històrica també? Tanta por els hi fem, que han de silenciar el paper del Partit a la clandestinitat, a la transició i en els primers anys de democràcia?

La meva indignació ja comença a desbordar-me. Potser es hora que els parlamentaris de les esquerres comencin a tractar sobre qué passa a TV3 i començar una operació de neteja, agafar el desinfectant i la gamusa i apa, a la feina. Ja estic tip de Cunis, d'Oms i de gentussa que, el que fá es ocultar l'història i falsejar les coses, i crec que no soc jo sol.

No sé si viure un altre 15 de Juny, hem de treballar fort per reconquerir l'influència i l'autoritat que teniem, i aixó es fa des de la política d'aliances i des de la participació social.

Comments

Per aixó es molt important sentir als companys i companyes d'America Llatina, al Jorge Schafick Handal, la Aurora Morales, l'Aleida Guevara i en Cuatemoc Amezcua, que ens portaran les visions dels seus països i la visió Llatinoamericana.

Conec personalment en Jorge Schafick, vaig també coneixer al seu pare, el llegendari Comandante Simón, candidat a la presidència de El Salvador, derrotat pel candidat dels EEUU Antonio Saca amb no poques sospites de frau electoral, que curiosament, cap dels diaris que ara s'escandalitzen amb Hugo Chávez i la suspensió de la licència de Radio Caracas Televisión, va tenir pebrots de demandar. A més, el partit de Saca (ARENA), va estar a punt de robar (si, si robar) les darreres eleccions a l'Ajuntament de San Salvador al FMLN, i si no ho van consumar va ser per la revolta popular que hi hagué, i que va costar un mort. Tot aixó passa davant el silenci (?) dels grans mitjans de comunicació. Només nosaltres, amb els nostres recursos podem combatre aquestes coses. En Jorge Schafick es un magnífic polític, un revolucionari i un lluitador infatigable pel seu poble, i una gran persona.

Finalment, vull rendre homenatge a la figura del Che Guevara, en la seva faceta de lluitador, capaç dels més grans sacrificis personals, exemple de revolucionari i d'humanitat, exponent de tots els pobles d'America Llatina i de la unitat llatinoamericana front els "gringos" o "yankis" o l'Imperi. Recordo la crida a crear molts Vietnams, feta en plena guerra en aquell país, i que allá van guanyar els bons (perque no es veritat que, de vegades no hi hagi bons i dolents), els petitets i groguets, front el mastodont imperialista. Si hi ha alguna figura amb la que no es pot trivialitzar es la del Che, pel que va ser l'Ernesto Guevara de la Serna, el "Fuser" en la seva época de viatger o, simplement el Che. Per aixó hem de respondre a qualsevol estupidesa que pretengui banalitzar-lo, comercialitzarlo, com també denunciar a tota la purria que considera al guerrillero heroico com un pistoler o assasí, com han fet els feixistes del Partit Popular o alguns imbécils de Convergència i Unió. Ja fa quaranta anys del seu assasinat, i el millor homenatge que li podem fer és seguir lluitant perque hi hagi molts Vietnams, es a dir, perque els pobles accedeixin a la seva llibertat política i econòmica, contra l'imperi i les multinacionals.

Benvinguda, festa d'Avant, avui ens retrobarem molts comunistes i moltes persones que, sense ser-ho, lluiten pel mateix, per un món millor.

Comments

Ja estic veient en Rajoy i l'Acebes: "La claudicación ante ETA-Batasuna ha llevado a esta situación, recuperemos el pacto antiterrorista" ens diran. I agafem-nos sobre qué pot dir Aznar, que avui acompanyat dels eximis George Bush i Vaclac Havel, parlaran de la disidència democrática a la ciutat de Praga, capital de la República Txeca QUE FA POC VA ILEGALITZAR LES JOVENTUTS COMUNISTES. Ondia, quin trio, gairebé el de les Açores!

Segurament, el govern del PSOE ha avançat poc. Però carregar al PSOE les responsabilitats com fa ETA en el seu comunicat, acusar Zapatero de feixiste, francament no cola. Dir que Zapatero es un feixiste es desconeixer qué és el feixisme, perque aquests se suposa saben quí es Zapatero.

ETA no té cap legitimitat de rés, i aixó desde fa temps. Si Batasuna encara dubta sobre qué fer, si no es desmarca definitivament dels atemptats i si no recupera l'autonomia política, no li queden espais de credibilitat democràtica. I si ETA vol fer un favor a la societat basca, no lo queda altre cami que la disolució, perque tots els altres trens els ha perdut.

Comments