- Es posa damunt la taula les formes de fer històriques de CCOO, amb un sindicat fortament arrelat a les empreses i un discurs que recupera la terminologia de sempre (classe obrera, som part i no mediadors...)

- Es recupera la relació amb les Federacons i territoris, cada organització amb la seva sobirania i amb corresponsabilitat de sindicat general.

- Es fan unes propostes sindicals gairebé unánims (entre el 85 i 95% de vots favorables)

- Es trenca amb l'apoliticisme i es distingueix entre dretes i esquerres, des de l'autonomia sindical.

- S'acaba amb les exclusions i s'inaugura una nova etapa de participació en la gestió del projecte sindical.

Aquestes raons han mogut a gran part de la delegació catalana al congrés a votar la llista encapçalada per Ignacio Fernández Toxo, a un servidor en incorporarse al projecte COM A PART I NO PAS COM AFEGITÓ i en mostrar la plena disposició a asumir responsabilitats dins aquesta nova majoria que s'esta construïnt. Per aixó estava el número 14 i així farem.

Per tant, uns quants sindicalistes catalans i catalanes hem jugat fortament a començar a construïs aquesta nova majoria, de la qual formem part...Desitjeu-me sort!

Comments

EUiA té bona salut, la qual cosa no vol dir que la descuidem, i sobre tot que no prestem atenció, que siguem acrítics amb la seva acció política. S'estan fent les coses bé, avui tenim més projecció, el discurs del nostre máxim dirigent es un discurs molt potent, engrescador i molt, molt clar. Ens cal creixer més, i per fer-ho hem de millorar molt la nostra relació amb els treballadors i les capes populars, i aixó ho aconseguirem amb plans de treball des de les localitats i els sectors, amb gran complicitat amb la direcció nacional. Volem veure aquests plans de treball concretats aviat per part de tots i cada ún dels responsables, si no es fa així, aviat començarem a parlar de nosaltres en lloc de parlar de qué fem. Vull alertar de que no seria gens bó que la nostra discussió es resumís només en l'acord electoral amb ICV sense aprofundir en una necessària relació, que d'altra banda em sembla que es dona d'una manera bastant natural en les localitats; de vegades tot depen del taranná d'uns i d'altres; el mateix en els sectors, de vegades tot depen del taranná de cada qual.

IU es una altra història. Ens cal un acord que passi per tothom a ser possible i contra ningú. Cal aillar el "hooliganisme" existent i les praxis negativistes que m'ha semblat detectar. Però sobre tot, cal aillar el "dosorillismo" i la personalització en les errades. En passades epoques, el PSOE amb un equip neolliberal i sociovergent va ser incapaç d'arribar a cap acord amb la seva esquerra, cosa que no va succeir en l'anterior govern de Rodríguez Zapatero, que va fer una política económica de gestió neollliberal en temps de guanys, però que en materia de drets i llibertats va fer una politica democràtica de reconeixement de drets, que va treure les tropes de l'Iraq. Aixó i la constant baralla interna (a veure si s'enteren alguns, que la gent no vota partits inestables!) es la causa principal de la davallada, i no li busquin mes històries.

Cal un acord d'estabilitat i de corresponsabilitat, i aixó passa perque tothom es senti comode en la política i en la direcció...cosa gens fácil ni senzilla avui. Pero IU es necessària i hem de portar optimisme i sentit positiu a la cosa, perque l'assemblea podia haver estat molt, molt, molt pitjor, sobre tot si l'anguitisme hagues guanyat.

Ara em quedem els congressos sindicals...Mare de Deu, encara! Avui encara ho tenim tot bastan verd, pero el millor escenari es un gran acord per fer front als problemes dels treballadors...i a l'estat espanyol necessitem un canvi que recuperi la relació confederal i que faci una altra praxis, lluny dels ANCs, dit així ras i curt.

Amb el que está caient fora, els treballadors no volen desunions ni baralles, volen projectes útils, en política, en sindicalisme, en la vida socio-económica...perque l'enemic son les politiques neolliberals, les oligarquies financeres i aquells que, com l'Aznar i la Botella es beneficien de paradisos fiscals...per aixó...NECESSITEM UN ACORD, NECESSITEM L'UNITAT DELS TREBALLADORS...L'UNITAT DE LES ESQUERRES...I MES COSES...

Us aseguro que "el menda" fará el que podrá.

Comments

Cal recordar aixó, perque qui ha conduït al conjunt de la humanitat fins aquí ha estat un sistema social injust basat en l'explotació de l'home per l'home (no he sabut trobar el llenguatge correcte per aquesta expresió).

Vull fixar-me en algunes característiques d'aquesta crisi, que no es sembla a cap de les que ha viscut la meva generació, ni la del 73, mal anomenada del petroli, ni la del 78, ni la del 81, ni la del 94. Aquesta té un carácter general, no es de producció que sobra, ni és de canvi de model industrial, en linees generals.

Si rellegim el llibre 3er de "El Capital", sobre tot el capitol XXIV trobem que..."la acumulación de capital presupone la plusvalía; la plusvalía, la producción capitalista, y ésta, la existencia en manos de los productores de mercancías de grandes masas de capital y fuerza de trabajo. Todo este proceso parece moverse dentro de un círculo vicioso, del que sólo podemos salir dando por supuesto una acumulación "originaria" anterior a la acumulación capitalista (previous accumulation,la denomina Adam Smith), una acumulación que no es fruto del régimen capitalista de producción, sino punto de partida de él."

Més endevant, Karl Marx ens defineix aquesta acumulació originaria com..."el proceso histórico de disociación entre el productor y los medios de producción. Se la llama "originaria" porque forma la prehistoria del capital y del modo capitalista de producción."

Lenin ens alerta en la seva obra "El imperialismo, fase superior de capitalismo" del sorgiment de l'oligarquia financera, com un sector que volia encapçalar la clase explotadora, en la fase de consolidació dels monopolis capitalistes: es a dir, el capital financer es el capital que está a disposició dels bancs, i és l'augment de la concentració de la producció i del capital que condueix al monopoli. Qui condueix aquests processos es l'oligarquia financera, que com classe dirigent avui ja ha substituit a la gran burgesia industrial. Aixó que s'anunciava a principis del segle XX, 100 anys després ha agafat cos...clar, l'historia de les lluites socials i polítiques del segle XX, l'organització de les masses treballadores, el triomf de la Revolució Bolxevic segurament van dur el procés històric per altres llocs no esperats ni desitjats pels gran poders econòmics. Avui, després de la derrota històrica del socialisme d'Europa, front els pobles i les economies emergents, els imperialistes tornen al manual (i mira que no m'agrada aquesta expresió, però no en conec cap altra) ja conegut i descrit per Marx i Lenin.

Volia parlar primer d'aixó, per enumerar les coses que estic percebent:

- Compendre que una de les causes del que está succeint es la movilitar de capitals, que ja desitjava la oligarquia financera de començaments del XX, pot ajudar a interpretar tot l'allau que sembla que no estigués anunciat amb senyals previs.

- Aquesta lliure circulació sense controls i l'existència dels mercats financers han ajudat a desencadenar tot aquestg procés.

- Es una crisi del sistema, una crisi del capitalisme global, del odel neoliberal que ja ha portat a la miseria, a la fam i a la mort a centenars de milions de persones, però que a més, aquest fenónem de nova acumulació originaria de capital, ha portat gairebé al colapse els sistemes financers tradicionals, alguns fruit i d'altres conquerits per aquest capitalisme global. No hi ha crisi de producció, avui es produeixen més aliments i més recursos que mai, i contrariament al que la lógica ens diria, mai ha mort tanta gent de fam i mai hi ha hagut una amenaça de fam com actualment.

- En els països industrialitzats, podriem pensar que, com que hi ha més recursos por la gent, la crisi es només cojuntural i no estructural: el nivell d'endeutament de les families ha estat superior a la seva capacitat de recuperar-se, i ara molts tenen deutes que mai podran pagar. Aquest fals nivell superior de vida fa que, quan l'ocupació remunerada s'extingueix, es a dirt, quan tanquen la barraqueta o en foten al carrer, no només et quedes sense ingressos, es queden amb deutes que no es poden resoldre i la resultant es l'empobriment meteóric de la gent, passar a nivells que es volen desconeixer...ser pobre no vesteix, passar·les putes no mola, no arribar a final de més es de subdesenvolupats...i clar la culpa la tenen aquests immigrants que treballen per quatre duros...A aquestes curioses conclusions arribaran alguns sectors de la classe treballadora que encara no son majoritaris, impulsats sense cap mena de dubtes per la dreta més reaccionaria, que no dubtará a instaurar un nou tipus de feixisme, adequat a les condicions actuals sense dubtes, feixisme al final de tot. Pero no oblidem que tampoc son majoritaris els sectors organitzats, amb formació socio-economica-politica-sindical... Aquests sectors avui, amb prou feines estan impulsar la movilització i la resistència davant la situació, però amb aixó no n'hi ha prou, estem per tant en un mar d'incertesa.

I es que la població ocupada ha crescut, ho ha fet a costa de reduïr les seves condicions contractuals, sal·larials i generals. I es que el camí triat pels capitalistes,en el moment de l'incorporació de les noves tecnologies fou el de augmentar els marges de benefici, amb sal·laris baixos, incrementant la jornada de treball i la intensitat en el treball i mantenir a la baixa els preus dels productes del tercer món. En condicions d'economia globalitzada, els amos del poder ecónomic i polític a escala planetaria han imposat aquesta alternativa.

Construir no és fácil ni senzill, però si que calen respostes senzilles abans d'endirsar-se en la complexitat i l'estudi, i per tant, m'atreviré a dir-ne unes quantes:

- Pensar que les solucions passen per la defensa del nostre "xiringuito" exclusivament es un error.
- Creure's el "cuento" de que ara cal "responsabilitat", i per tant, disminuir les prestacions socials, allargar la jornada laboral, congelar els salaris, introduir més "flexibilitat" o "flexiseguretat" (com els hi agrada als euroidiotes), es com creure que un lleó pot ser vegetariá.
- Creure que les perdues son reals, que s'han perdut recursos i que no hi son, es tant com pensar que Santa Klaus baixa de Rovaniemi amb carro de rens.

Per tant que fer? De forma general crec que cal lluitar per l'ocupació digne, baixar el temps de treball, augmentar els salaris i pensions, etc. Però aixó cal fer.ho amb la mirada cap una transformació radical del sistema, i que aquesta solució es colectiva i no individual.

Aquesta crisi quan pasi, donará l'impresió d'asistir a com quan passa un tsunami, perque avui no hi ha una sortida revolucionaria per moltes raons que aquí no m'allargaré, però si que la sortida pot anar millor o pitjor, en funció de com organitzem la classe i de quins resultats en aquests escenaris tan difícils donem a les lluites. Es a dir, cal anar a totes les movilitzacions, de Nissan, de Pirelli, de Frigo, de T Systems... a totes, com treballadors que som, expressant la solidaritat de la classe obrera com un motor amb moltes i molta marxa. Cal la rebelió, i així ens hem d'expressar, perque les solucions no es donarán als laboratoris, sino segons les correlacions de forces.

A per ells!!!!

Comments

Joan Manuel Serrat - 1992, Utopía.

A finals dels 90 vam assistir a una mena d’orgia neo-liberal, per la qual, un cop anunciat el fi de la història, els grups multinacionals es van llençar sobre sectors, empreses i països i, amb el concurs de governs corromputs fins el moll de l’ós, privatitzaren i s’apoderaren de bens públics, sectors, recursos, serveis, indústries estratègiques, produccions agrícoles, i empreses financeres i de comunicacions. El gruix de pobresa generat amb aquestes polítiques i el grau de rebuig en sectors sindicalitzats i organitzats, tant a les societats industrials del Nord econòmic com a les societats del Sud empobrit, van forçar a adoptar uns compromisos.

D’una banda, les empreses tenien necessitat de mostrar un rostre “humà” i en aquest sentit varen llançar el concepte de Responsabilitat de les Corporacions, anomenada després Responsabilitat Social Corporativa (RSC) - a nosaltres ens agrada més el terme Responsabilitat Social de les Empreses (RSE) -. D’altra banda, els governs, pressionats per les seves societats i també amb una certa, diguem-ne mala consciència, cercaren possibles vies de consens social. Calia no mostrar certes vergonyes i, sobretot, recuperar una certa iniciativa humanista més enllà del socors humanitari.

I és així com, pels vols del 1999, el Sr. Koffi Annan proposà en el Fòrum de Davos un Pacte Mundial (Global Compact) entre les Nacions Unides i el món dels negocis, a fi i efecte de “compartir els beneficis de la globalització per part de tots els pobles del món”. Arran d’això, el juliol del 2000 els actors citats (empreses privades, organitzacions laborals i societat civil) es reuniren per posar fil a l’agulla als principis plantejats:

1. Les empreses han de donar suport i respectar la protecció dels Drets Humans Fonamentals, reconeguts internacionalment, dins de l’àmbit de la seva influencia.
2. Les empreses han d’evitar veure’s involucrades en abusos dels Drets Humans.
3. Les empreses han de respectar la llibertat d’associació i el reconeixement efectiu del dret a la negociació col•lectiva.
4. Les empreses han de donar suport a l’eliminació de tota forma de treball forçat o realitzat sota coacció.
5. Les empreses han de donar suport a l’eradicació del treball infantil.
6. Les empreses han de donar suport a l’abolició de les pràctiques de discriminació en l’ocupació.
7. Les empreses han de mantenir una política preventiva que afavoreixi el medi ambient.
8. Les empreses han d’afavorir les iniciatives que promoguin una major responsabilitat ambiental.
9. Les empreses han d’afavorir el desenvolupament i la difusió de les tecnologies que respecten el medi ambient.

Posteriorment, el 2004, s’afegeix un altre principi, relatiu a la governabilitat, orientat en la línia del Conveni contra la Corrupció adoptat per les Nacions Unides el 2003.

L’any 2000 es produeix també l’anomenada Cimera del Mil•leni, on 189 països adopten la Declaració dels 8 Objectius de Desenvolupament del Mil•lenni (ODM):

1. Eradicar la pobresa extrema i la fam.
2. Aconseguir l’educació primària universal.
3. Promoure la igualtat entre el gèneres i l’autonomia de la dona.
4. Reduir la mortalitat infantil.
5. Millorar la salut materna
6. Combatre la SIDA, la malària i altres malalties greus.
7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient.
8. Fomentar una associació mundial pel desenvolupament.

Volem recordar que aquests objectius van ser criticats en un principi per la seva poca ambició, tot i que per primera vegada es varen explicitar compromisos avaluables, com per exemple el de reduir en 2/3 parts la mortalitat infantil en menors de 5 anys per al 2015, o bé la reducció a la meitat del percentatge de persones que no tenen accés a l’aigua potable i a serveis de sanejament, també per al 2015. Efectivament, la novetat raïa en que, per primer cop, es fixaven objectius avaluables per poder fer-ne el seguiment, fora ja de declaracions d’intencions.

La crítica principal s’estableix d’una banda en la data del termini, fixada per al 2015, i de l’altra en el fet que, des del punt de vista dels objectius, no s’eradicaria la pobresa totalment. És a dir, encara que “largo me lo fiais”, com diuen els castellans, si més no hi havia un compromís mundial per reduir la pobresa. Algú li havia vist les orelles al llop, a Seattle i sobre tot a Porto Alegre: la gent començava a reaccionar i la fi de la història, o bé el paradigma que la política neo-lliberal era la única possible, començava a trontollar.

Hi ha una relació entre el Pacte Mundial i els Objectius del Mil•leni, que es pot establir, per exemple, en la connexió entre l’ objectiu 8 dels ODM i el punt 8 del Pacte Mundial. Això té lloc en aquest cas, en el si de les dues metes de l’objectiu 8, quan es parla de la cooperació amb empreses de farmàcia per a proporcionar medicaments a uns preus raonables, o de la recomanació de vetllar perquè es puguin aprofitat els beneficis de les noves tecnologies de la informació i comunicacions. Aquí, clarament es fa referència directa a les empreses, però si examinem atentament els 8 ODM i els 9 (o 10) principis del Global Compact, veurem que uns temes i d’altres s’interrelacionen: no es pot pensar en lluitar contra les discriminacions, per exemple i no adoptar compromisos per evitar abusos en Drets Humans, com tampoc no es pot garantir la sostenibilitat del medi ambient sense adoptar iniciatives sobre el medi ambient ni aplicar les millores preventives necessàries...

El món empresarial té també la seva part de Responsabilitat Social en l’assoliment dels ODM, a l’igual que els governs (els qui més) i les organitzacions laborals (els qui menys). En aquest cas no estem parlant de la RSC sinó d’un concepte de Responsabilitat Social que ha de fer que els millors mecanismes per a la seva posada al dia siguin tant el Conveni Col•lectiu com l’acord per fixar les condicions laborals amb els treballadors i els seus representants genuïns, els sindicats. No refusem per tant el concepte de RSE, el volem fer aplicable i controlable, i els mecanismes que tenim a l’abast són el compromís social, l’acord, i el Conveni.

En el context actual, hi ha grans dificultats per a poder avançar en la direcció correcta a l’hora de mirar d’assolir els ODM i fer que el món empresarial sigui més responsable. No voldríem fer ni tant sols una comparativa en les xifres de pobresa i misèria que, lluny de disminuir, estan augmentant, i diem això perquè considerem que passar de guanyar un dòlar al dia a guanyar-ne dos no disminueix la pobresa ni absoluta ni relativa. I aquest augment es produeix no només en els països empobrits, sinó també en els països de l’OCDE o del club G7/G8.

Però és que a més, algunes regulacions legals el que fan és situar la llibertat de mercat per damunt dels Drets Laborals. Per exemple, el Dret Comunitari considera el dret a l’exercici de mesures de conflicte col•lectiu com a “mer mitjà i instrument per a la protecció del treballador” i per tant, reconèixer el conflicte com un element jurisprudencial o de prevalència es converteix en un atemptat contra les llibertats fonamentals de les empreses, de manera que les mesures passen a ser incompatibles amb el propi Dret Comunitari. Per tant, els drets econòmics de les empreses estan per sobre dels drets individuals i col•lectius dels treballadors Moltes sentències estan actuant així, i per exemple, sota aquests principis la Carta Social Europea es converteix avui dia en paper mullat, i en el sí de la Unió Europea s’han et caure el contracte social, doncs atempta contra les “llibertats fonamentals”... de les empreses, és clar!

A més veiem com, d’un cantó, els immigrants a l’Europa suposadament civilitzada, la de la UE, són tractats com a delinqüents i confinats en camps de concentració (doncs això i no cap altra cosa és la directiva que nosaltres anomenem de la vergonya). També veiem com els treballadors, d’altra banda, sota el subterfugi de l’acord voluntari, allarguen la seva jornada laboral fins a les 65 hores setmanals, empitjorant les condicions de tothom i relegant el paper dels sindicats i la negociació col•lectiva a un no-res. Davant de aquestes qüestions, les preguntes que aleshores ens fem són les següents: És això responsabilitat social? Servirà això per a que en els llocs on hi ha misèria es millorin les condicions? Les empreses, renunciaran per humanisme a aplicar aquestes directives? Ho sentim, però s’ha acabat el contingent d’ingenuïtat, acumulada o sobrevinguda.

Prosseguim doncs, i anem a veure quina resposta estan donant els EUA a la crisi financera. Molt fàcil: privatització dels guanys i socialització de les pèrdues, es a dir, dels beneficis en fem sacrosanta propietat privada, i de les pèrdues en fen socialisme, com ara en aquell joc de baldufa en que surt l’opció “todos ponen menos usted”. I és que si no es fa així, d’on sortiran els milers i milers de milions de dòlars que calen per redreçar l’activitat dels bancs americans? Deixaran els EUA de destinar les monstruositats de diners que inverteixen en armament? Deixaran de seguir patrocinant econòmicament operacions militars com ara la Guerra d’Iraq o el Pla Colòmbia? I deixaran de finançar la nova edició de la Flota del Pacífic?... A més, seguiran els treballadors nord-americans sense Seguretat Social Pública? I continuaran minvant els magres programes socials als EUA?... El que segur que augmentarà és el nombre de persones que veuran com perden el seu apartament, la seva feina, o les dues coses alhora.

Però ja que hem parlat de Colòmbia, són molts els grups multinacionals americans, europeus o llatinoamericans embolicats en xarxes obscures amb l’objectiu d’eliminar sindicalistes en aquell país, ja sigui directament o per encàrrec. Quins esforços fan les empreses, sobretot l’oligarquia financera, a encobrir les xarxes d’economia criminal vinculades al tràfic de persones, armaments, drogues, etc.? On és la transparència bancària? O millor dit ¿no serà que per tal d’amagar aquestes xarxes, d’evadir impostos i de malbaratar recursos públics o privats (tots ells generats amb l’esforç de la classe treballadora) els secrets en els grans comptes dels paradisos fiscals continuen existint?

Parlem ara, però, d’algunes empreses espanyoles. Per exemple, ens ve a la memòria el cas d’Eroski, una empresa que signa acords de comerç just: Què bonic! Venen productes segellats per FAIRTRADE que, diuen, garanteix l’acompliment de les normatives internacionals de Comerç Just. I que fan a Espanya? Doncs entre d’altres coses, mantenir un percentatge de falsos autònoms molt gran, precaritzar les condicions contractuals dels treballadors, tenir en el seu si un gran nombre de convenis diferents - donat que és un grup d’empreses molt gran - i impedir que els representants dels treballadors es coordinin ni tan sols per a fer polítiques de salut laboral conjuntes, contràriament al que diu la llei... Es això Responsabilitat Social?

Un altre cas és Telefònica, la fundació de la qual té un projecte anomenat “PRO NIÑO”, segons el qual lluiten suposadament contra el treball infantil. Però el que Telefónica no diu és com es va apoderar de la empresa nacional peruana de telecomunicacions, i alhora oculta que el que primerament va fer, com la majoria d’empreses multinacionals espanyoles al Perú, va ser anul•lar la personalitat jurídica del sindicat, eliminar el conveni col•lectiu i intentar acomiadar a més de la meitat dels treballadors, entre ells tota la direcció del sindicat. Hi ha un informe de la Confederación General deTrabajadores Peruanos, on s’explica la gran i costosa lluita que els treballadors peruans es van veure obligats a realitzar per tal de conservar les seves conquestes... I diem de nou: És això Responsabilitat Social?

I parlem també de governs: només quatre països compleixen el compromís del 0,7%: Suècia, Luxemburg, Holanda i Dinamarca. El govern espanyol, per boca del seu president José Luis Rodríguez Zapatero, fa una cosa bona, que és explicar que la crisi no ha de ser obstacle a l’hora de complir els compromisos de desenvolupament. Diu, a més, que els països han de complir amb l’objectiu del 0,7% per a cooperació internacional, i que Espanya ho farà al final de la legislatura. Molt bé, desitgem que aquestes bones intencions siguin més sòlides que el compromís amb l’Estatut de Catalunya i el famós “Apoyaré...”, Però en canvi es nega les Comunitats Autònomes a administrar una part d’aquest 0,7% dels impostos estatals (IRPF) destinat a cooperació.

En canvi, veiem com el govern de Bolívia ha estat capaç de donar coneixements de lectura al 73% de la seva població, i que aviat aquest país es podrà considerar com a territori lliure d’analfabetisme. També veiem com aquest mateix país ha aconseguit que la mortalitat infantil baixi un 43% en els tres darrers anys, i com un altre país de la regió, el Brasil, amb el seu programa ONUSIDA, ha fet disminuir la mortalitat de la SIDA en un 73% gràcies a un servei universal de tractament. I finalment veiem com Veneçuela assegura el servei d’aigua potable i sanejament al 93% de la seva població... I es que quan hi ha voluntat política dels governs i pressió de la societat civil es poden aconseguir grans fites.

Avui estem lluny d’aconseguir els ODM i les empreses encara més lluny de ser socialment responsables: una cinquena part de la població mundial viu en extrema pobresa, i només unes 2000 empreses formen part de la xarxa d’empreses socialment responsables... I encara moltes d’aquestes empreses duen a terme auditories pagades per elles mateixes o com a mínim no contrastades.

Aquesta és una de les raons de la lluita del moviment sindical internacional i de la Confederació Sindical Internacional per al 7 d’octubre i, més enllà, de totes les persones i organitzacions que volem un altre món, que no només es possible, sinó que és també imprescindible.

JORDI RIBO I FLOS
President
Fundació Pau i Solidaritat
CCOO de Catalunya

Comments

En Lluis Companys havia estat el primer en proclamar la República des de l'ajuntament de Barcelona, aixó va causar l'enuig d'en Francesc Maciá. Ambdós eren d'Esquerra Republicana però representgaven sectors diferents.

Companys va ser el President que més represió i situacions difícils va patir. Empresonat amb el seu govern pels fets d'Octubre del 34 fins la victoria del Front d'Esquerres a Catalunya i del Frente Popular a Espanya, retorna al seu lloc en febrer del 36. En Juliol hi ha l'aixecament feixista que fracassa a Barcelona per l'acció de les masses obreres, sobre tot de la CNT i dels cossos d'ordre públic (Mossos, Guardia d'Asalt i Guardia Civil). En 1939 ha de fugir i es entregat per la Gestapo a Franco. El tanquen a Montjuic, li fan un sumarissim i l'afusellen la matinada del 15 d'Octubre.

En Companys es patrimoni per tant de tots aquells que van defensar la República, catalans o no, de tots els antifranquistes, catalans o no i de tots els demòcrates, catalans o no. I era el nostre President, el de tots, els que el varen votar lliurement i fins i tot dels que no el votàren.

Companys era un home de profunda humanitat i rectitut. No sé si el millor polìtic del seu temps, però si la persona representativa del nostre poble. La seva mort fou una lliçó de dignitat i valor, ell va morir per una raó: el poble de Catalunya, la seva classe obrera, els camperols, els rabassaires, els comerciants...

Va salvar més d'una vida de mans dels incontrolats, va donar un sentit col.lectiu alk seu govern, plural i divers, va tenir en compte sempre als sindicats, en la pau i en la guerra, en les empreses col.lectivitzades i fins i tot en el govern de la Generalitat.

Per aixó ningú té el dret d'apropiarse ni de patrimonialitzar-lo, cap partit ni cap persona. En uns temps on la dignitat de les persones es ven molt cara, en Lluis Companys es exemple i referència.

Espero amb impaciència la nulitat del seu procés per la via que sigui, m'es igual. El que cal es restituir l'honor i el nom d'en Lluis Companys i Jover.

Ah! Algún dia espero també la rehabilitació del nom i de la trajectoria d'en Joan Comorera, una altre víctima de la dictadura franquists, el que fou Secretari de la USC i després del PSUC

Comments

Aquí teniu la opinió de Izquierda Unida, I QUI VULGUI POT CONSULTAR LES DECLARACIONS D'EN JORDI MIRALLES, així com la web del PCC.

I ara a mobilitzar, collons!!!!!!

Willy Meyer, Izquierda Unida. Diputado al Parlamento Europeo
1
NUEVA AGRESIÓN A LOS DERECHOS SOCIALES Y LABORALES:
LA DIRECTIVA DE ORDENACIÓN DEL TIEMPO DE TRABAJO.
Los impulsores de la Europa neoliberal han dado un paso más al aprobar el pasado 10 de
junio una revisión de la Directiva de ordenación del tiempo de trabajo que pretende
ampliar la jornada laboral hasta 60, 65, o 78 horas. Esta medida es la última de una serie
de decisiones e iniciativas que atacan el Estado Social y de Derecho desarrollado en
Europa. En esta primera década del siglo XXI Europa sufre ya la aplicación de una
política comunitaria de privatización de servicios y desmantelamiento del sector público:
transportes, servicios postales, portuarios, ferroviarios, etc.
Esta es la Europa que se está construyendo, una Europa que impulsa la flexiseguridad, y
desregulariza los derechos laborales conseguidos gracias a la lucha del movimiento
obrero, armonizándolos a la baja. Es en base a estos principios neoliberales, -que hacen
prevalecer el interés del libre mercado por encima del interés del trabajador- que el
Tribunal de Justicia de las Comunidades Europeas ha dictado sentencia en los casos
Viking, Vaxholm y Rüffert, legitimando el dumping social, basándose en la Directiva de
desplazamiento de trabajadores, y los artículos 49 y 43 del Tratado de la UE. En virtud
de los principios de libertad de establecimiento y de libertad de movimiento, recogidos
en los artículos mencionados, las empresas podrán contratar a trabajadores de terceros
países con salarios y condiciones laborales del país de origen, y aún cuando sean
inferiores a las del país del destino. Así, un trabajador podrá cobrar en Suecia un salario
inferior al mínimo interprofesional legalmente establecido en el país, cuando en su país
de origen éste sea menor.
Otro ejemplo de esta involución de los derechos lo constituye la Directiva de retorno de
las personas inmigrantes. La llamada directiva de la vergüenza conllevará la deportación
de 8 millones de personas, no documentadas, que se encuentran en territorio europeo, y
cuyo único "delito" es haber abandonado su país de origen en busca de una vida mejor.
Es una directiva que recupera el principio de detención administrativa, que instaura
periodos de internamiento de hasta 18 meses en unos centros que presentan condiciones
infrahumanas, que posibilita la deportación de menores, incluso no acompañados, y que
prohíbe la entra de estas personas expulsadas por un periodo de 5 años en cualquier país
de la Unión Europeo. A todas luces una directiva represiva, que criminaliza a la persona
inmigrantes y que crea una Europa fortaleza.
El colofón de esta orientación represiva y neoliberal, que antepone los intereses del
mercado a los intereses del ciudadano será el Tratado de Lisboa, que consagra el
principio de libre mercado (libertad de bienes, capitales, servicios y trabajo) sobre
cualquier principio. Según esto, cualquier Estado miembro lo tiene bien difícil para
mantener leyes que puedan ser consideradas como un obstáculo para el libre movimiento
de bienes. Un ejemplo de la importancia del mercado interior de la UE se encuentra en el
art. 297, según el cual el principio de libre mercado debe prevalecer incluso cuando
algún país miembro se encuentre en estado de guerra.
Preámbulo de la Constitución de la OIT: " existen condiciones de trabajo que entrañan tal grado de
injusticia, miseria y privaciones para un gran número de seres humanos, que el descontento causado
constituye una seria amenaza para la paz".

Comments

Tant per motius històrics, com de present, i sobre tot de futur, el 1 de Maig es la data. Es la nostra data, encara que faci festa tothom (això a casa nostra, a Xicago es dia de treball, com a la resta dels EEUU, país on es van produir els esdeveniments d’on va néixer la commemoració), encara que els nostres “amos” actuals hagin inculcat al conjunt de la gent treballadora la necessitat de l’oci, de passar-se hores fent llargues cues als peatges, encara que alguns aprofitin per marxar a les seves segones residències. Es la data a la qual no es pot mancar.

El primer de Maig representa tantes coses...La lluita sindical per unes millors condicions, però també l’orgull de pertanyença a la classe que, quan estigui organitzada i disciplinada, com Gramsci somniava, està cridada no només a ser alternativa econòmica. A més, un encara recorda els temps en els quals, o bé el 30 d’Abril o el mateix 1 de Maig, en plena dictadura corríem, mes que manifestar-nos, cridant contra la dictadura i per uns salaris millors...i a favor de CCOO, per l’amnistia i la llibertat per Marcelino i els del 1001.

I ja em veus a mi: em llevo a les 9, dutxa i esmorzar, lectura del diari...i la Internacional al CD (allò com per anar fent ambient) i com que aquest any no em toca representar res de particular, doncs carregat amb la meva bandera vermella amb la falç i el martell, amb les pegatines sindicals corresponents i amb la camisa de la Unión Sindical Obrera de la Industria del Petróleo de Colombia, un dels sindicats més castigats pel paramilitarisme i pel govern colombià, en homenatge a tos els sindicalistes assassinats pels “paracos” i reprimits pel Sr. Uribe Vélez.

Perquè vejam, què reclamen els sindicats? Doncs treball digne, arreu i per tothom! Que denuncien? Doncs els resultats d’una nefasta política neolliberal. Quines mesures? Doncs un canvi en la política econòmica, ampliació en la protecció social, polítiques d’igualtat, atenció a les persones dependents...amb quins recursos? Doncs amb una reforma fiscal seria, on pagui més qui més té...ah! i a la patronal, millors salaris i condicions de treball, que caldrà lluitar•les en els convenis col•lectius...

I això no només aquí, arreu, es a dir, a tot el món, fixant-nos especialment en els llocs on més es vulneren els drets laborals, fins i tot el dret a la vida dels sindicalistes, es a dir, dels defensors del drets humans laborals, a Colòmbia i a Guatemala, on la militància sindical massa sovint es paga amb la vida.

I és per aquestes raons per les quals, novament, he manifestat aquest primer de maig pels carrers de Barcelona. Perquè a més val la pena!

Comments

En uns moments on les politiques neolliberals fan estralls, cal que els i les sindicalistes tinguem les idees molt clares.

Temps de debat

Temps de Sindicalisme de Classe

TEMES PEL DEBAT SINDICAL DEL IX CONGRES DE LA CONC
1. Introducció

Els que presentem aquestes propostes i reflexions pel debat, som homes i dones que desenvolupem el nostre treball sindical a la Comissió Executiva de la CONC, a Federacions i Unions Territorials i seccions sindical d’empreses que tradicionalment i avui més que mai, defensem els principis fundacionals del sindicat de Comissions Obreres: Sindicat de masses reivindicatiu i de classe, nacional, democràtic, independent , internacionalista, multiètnic, i sociopolític. Som els que hem defensat i defensem la independència i autonomia sindical , que no la indiferència de la política, i així mateix defensem la pluralitat d’ idees al sindicat com una riquesa i més aportació a les decisions sindicals, no com una càrrega.

El Consell Nacional de la CONC del 20 de Desembre del 2006 va aprovar un nou model de Congressos. Nosaltres volem contribuir a aquest nou model, també amb un nou model de debat congressual. Amb aquest document volem contribuir a obrir la reflexió i el debat entorn dels que considerem eixos principals pel debat en el marc dels proper IXè Congrés de CCOO. de Catalunya.

1.1 Objectius del document

Vivim un moment de profundes mutacions productives, sectorials, socials i territorials, que te com a eix el canvi de paradigma econòmic en la fase de globalització i la reestructuració del capitalisme que en aquest marc s’està produint.

El moviment sindical hem de renovar les nostre formes de fer i d’organitzar els treballadors i les treballadores adequant-les a les noves formes d’organització del treball i la producció, ser mes útils en la lluita per la millora de les condicions de vida i treball, i elevar la consciència col•lectiva de la classe treballadora. Es en aquests sentit, que creiem que es necessari fer una reflexió en profunditat sobre l’ evolució que s’està produint al sí del moviment sindical i sobre el què caldria fer per enfortir el projecte de sindicalisme de classe i nacional que ens ha caracteritzat històricament i que d’alguna manera s’està desdibuixant. Necessitem un canvi en l’estratègia sindical dels darrers temps, així com una amplia majoria interna que li doni suport.

La utilitat del present document rau en ser capaços de connectar amb les preocupacions de la majoria de treballadors i treballadores, obrir el debat al si del sindicat i definir quines son les respostes necessàries per avançar en la conquesta de nous drets, alhora que exercim i fem complir els que ja tenim. Volem contribuir a aquest debat i a impulsar el reforçament del paper del sindicalisme de classe a l’empresa i a la societat en aquest nou segle.

2. Situació de la Classe Treballadora

En els darrers anys l’ofensiva neoliberal s’ha dirigit fortament contra els drets dels treballadors i treballadores. El procés de reestructuració capitalista, els processos d’internacionalització de l’economia i el parany de la globalització, que te molt de construcció ideològica dels poderosos, tenen com a objectiu l’atac directe a les condicions de vida i treball dels treballadors i treballadores i també, cal no oblidar-ho, a la nostra capacitat d’organització i de mobilització.

Hem vist, de forma directa al nostre país, que els processos de transformació en la producció i en l’organització del treball, han tingut efectes sobre l’increment de les taxes de beneficis de les empreses i corporacions transnacionals, a costa d’una precarització de l’ocupació en les seves diferents dimensions, salarial, de contractació i de desregulació de condicions de treball i de seguretat i salut; un atac constant als sistemes de protecció social, especialment amb el retall de les pensions i contra el caràcter progressiu i redistribuidor del sistema fiscal, un procés de fragmentació dels treballadors i d’intent de minimitzar la força de la cultura del treball. Totes elles tenen conseqüències directes sobre la capacitat d’organització i de lluita.

2.1 Situació internacional

La situació internacional es caracteritza per les profundes diferències entre el Nord i el Sud, en termes d’estabilitat democràtica, drets humans i socials, desenvolupament econòmic i de condicions de vida i treball, amb el que això comporta, de riquesa i de pobresa. Avui més de 2.700 milions de persones viuen amb 2 dòlars al dia; 100.000 persones moren de fam diàriament, mentre que el 20% de la població mundial consumeix el 80% dels recursos de tot el planeta.

Alguns dels conflictes bèl•lics poden convertir-se en endèmics, atesa la durada i la devastació econòmica que suposen pels països que els pateixen. S’ha confirmat el que ja sabíem de la Guerra d’ Iraq : el motiu ha estat l’apropiació de les reserves de petroli, amb la utilització de la mentida més descarnada al món sencer de “les armes de destrucció massiva” sense que hi hagi importat la destrucció material, social i econòmica causada i els milers de morts que ha patit el poble iraquià. Els responsables d’aquesta situació cal recordar-ho són el “trío de las Azores” : Bush, Blair i Aznar.

Al mateix temps cal destacar els canvis polítics haguts a països d’Amèrica Llatina, que susciten l’ esperança pels canvis socials i laborals necessaris en aquests països: Brasil, Veneçuela, Bolívia i d’altres.

Aquesta situació d’inseguretat econòmica, social i política a una part del món és la causa principal del flux creixent de milers de persones, d’Àsia, Àfrica i Sud- Amèrica cap Europa i l’Amèrica del Nord, cercant una vida millor. També cal assenyalar els èxodes massius entre els països del propi sud i del camp a la ciutat.

2.2 Com afecta la globalització, i què la causa

La globalització de l’economia està pensada exclusivament per facilitar el guany del gran capital, majoritàriament del capital especulatiu, però també de l’ industrial, a costa de les males condicions de treball i de la depredació del medi ambient en sentit ampli. Les decisions de les grans empreses multinacionals escapen al control democràtic dels països on s’instal•len i dels quals marxen quan volen. El dogma de la competitivitat passa per davant de qualsevol altra consideració de caire social o polític.

Estem davant de l’extensió del fenomen de les deslocalitzacions, (que no són sols un fenomen transnacional, atès que també es donen dins dels mateixos estats, a nivell de una mateixa CCAA i fins i tot a vegades del mateix municipi, amb l’ objectiu de canviar llocs de treball de qualitat per altres de precaris) que obeeixen sols al benefici immediat, propugnant el “dumping” social als països on s’instal•len i que abandonen quan pugen les condicions laborals del treballadors. Aquest és l’origen de la deslocalització industrial d’alguns sectors de la producció europeus, cap a altres llocs del planeta, per produir al tercer món, a preus més baixos, els articles que es consumeixen al primer món, sense parar en la consideració que la capacitat de consum generalitzada dels treballadors d’Europa la dóna en part el sistema social europeu.

2.3 Situació a Europa: Paper del Sindicalisme europeu

A Europa la política de moderació salarial sostinguda, en un llarg període d’ expansió econòmica ha fet perdre poder adquisitiu als treballadors europeus, davant dels importants guanys empresarials. Tant és així, que els responsables de la política econòmica europea s’han vist obligats a alertar sobre el perill que això representa per al model social europeu, perquè limitar el poder adquisitiu dels treballadors pot tenir conseqüències desastroses per la l’ economia europea. Cal no oblidar que el model social europeu va ser fruït del gran pacte social i polític que es va produir al finalitzar la 2ª Guerra Mundial.

La deriva neoliberal del procés de construcció europea, expressat en el projecte de constitució fracassat i en la signatura de l’actual tractat, que retalla encara més els continguts socials, formen part d’aquesta lògica i estan posant en crisi el projecte de construcció política d’ Europa. Iniciatives com la Directiva Bolkestein, que vol privatitzar els serveis públics, i el Llibre Verd, que inaugura el concepte de “flexiseguretat”, per justificar la reducció en Drets Laborals, i fins i tot el paper del Dret Laboral tenen el mateix objectiu.

Els Treballadors d’ Europa necessiten que la Confederació Europea de Sindicats (CES) recuperi les dinàmiques de mobilització de fa uns anys, cercant la unitat d’acció de totes les forces del sindicalisme. Alguns dels importants Sindicats que la conformen ja han reclamat el canvi d’estratègia al Congrés de la CES, de Sevilla, especialment pel que fa a la Política Salarial.

La nova Confederació Sindical Internacional (CSI), tot i els esforços fets i la incorporació d’algunes organitzacions sindicals importants en els darrers anys, encara no es la central sindical mundial que es proclama. Encara queden importants organitzacions sindicals al mon fora d’aquesta nova Confederació. Continua per tant sent necessari avançar en una veritable unitat sindical mundial, sense exclusions ni apriorismes, amb amplitud de mires i superant rèmores latents del període de guerra freda, atès que és molt urgent incidir des del sindicalisme en el procés de mundialització de l’economia.

2.4 Situació a Espanya i Catalunya

Els processos polítics de canvis de governs viscuts a l’Estat Espanyol i a Catalunya estan suposant alguns avenços en els Drets Democràtics i Socials de les persones. L’ aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya estableix un nou marc de relacions de Catalunya amb l’Estat aprofundint en els Drets Democràtics. L’aprovació de lleis contra la violència de gènere, la llei d’igualtat, la llei de regulació de la subcontractació pel sector de la construcció, el reconeixement legal de noves formes de convivència i parelles, la llei de la dependència, són avenços democràtics, i reconeixement de nous drets laborals, impensables amb l’anterior govern del PP, que ara cal portar a la pràctica.

En política exterior el canvi de l’estratègia d’alineació amb la política de guerra dels EEUU i una política interna de cerca d’un nou consens entre les nacions i pobles de l’Estat, ha estat notable, tot i que encara hi han temes com la presencia de tropes a Afganistan, que son contradictoris.

Hi hagut un important creixement econòmic, dels més alts (amb xifres records) de la U.E-15, una molt important baixada de l’atur i una important creació de llocs de treball. Això ha significat un record d’afiliació i un record de recaptació de la Seguretat Social, i un record als ingressos de l’ Estat. Però les polítiques neo lliberals del PP (dèficit zero als Pressupostos de l’ Estat, amb dèficits socials) i les també polítiques neo lliberals del PSOE (s’ha passat del dèficit zero al superàvit als pressupostos de l’ Estat), tot aquest creixement de la riquesa no s’ha repartit, s’ha acumulat (també amb xifres record) als beneficis empresarials sostinguts, que s’han sumat als beneficis de les dues reformes fiscals (una del P.P: i altra del PSOE), a més de la reforma de l’Impost de Societats del PSOE, que han suposat una important reducció dels recursos públics. Les baixades d’impostos beneficien les rendes més altes i minven els recursos que necessiten les polítiques socials i que també son necessaris per eliminar el dèficit en despesa social de España i Catalunya respecte a la UE-15.

Al mateix temps ens hem mantingut a la cua dels països de la UE-15 en baixos salaris, precarització de l’ ocupació, temporalitat, accidents de treball i malalties professionals i en despesa social. Aquesta situació empitjora encara més quan analitzen la situació de la dona treballadora.

L’acord confederal de Juny del 2006 no ha assolit l’objectiu sindical principal de baixar la taxa de temporalitat al nostre país tot i que la patronal sí que s’ha beneficiat de les subvencions per fer contractes indefinits que s’ haguessin hagut de fer des de l’inici, a més d’abundar en l’abaratiment del comiat d’aquests treballadors.

En definitiva, en política econòmica s’han aplicat les polítiques neolliberals que mantenen la situació de greuge de la classe treballadora, davant d’altres rendes, i que resumim en:

• Pèrdua continuada del poder adquisitiu dels salaris; millora insuficient de les pensions i les prestacions socials, i per tant un deteriorament en les condicions materials dels treballadors. Més del 50% dels treballadors espanyols no arriben als 16.000 euros bruts de salari anyal.
• Una economia basada en altíssims nivells de precarietat sostinguts en el temps i una altíssima taxa d’accidents laborals, que ens fan ésser un dels països europeus que pitjor situació tenen en aquests dos importants factors de les condicions de treball.
• Una continuada política de privatitzacions de serveis essencials, com transport, àrees de sanitat, educació, energia i serveis públics.
• Pèrdua de pes de la indústria, en el nostre teixit productiu, amb una manca de política per afrontar les reestructuracions de sectors importants.
• La darrera reforma de la Seguretat Social Pública, que augmenta els períodes de còmput per a la Pensió de jubilació, la més nombrosa del Sistema ; retalla de forma important la pensió d’ invalidesa –aplicant, per primer cop, el període de cotització, per reduir la pensió; i canvia la pensió de viduïtat de pensió contributiva a pensió substitutiva de rendes.
• La reforma fiscal que continua afavorint les grans rendes del capital, i penalitzen les rendes del treball assalariat.

3. Propostes pel debat

L’ objectiu principal del Sindicat és la millora de les condicions de vida i treball, la defensa dels drets conquerits i la conquesta de nous drets que facin possible aquesta millora. La tradició de CC.OO –davant altres- és que això s’ha de fer cercant el màxim de participació de l’afiliació en la presa de decisions importants i combinant la negociació i la mobilització en la solució dels conflictes. La força del Sindicat la dona la seva capacitat d’organitzar el conflicte, fins i tot a la mesa de negociació amb el Govern i la Patronal.

S’ha de cercar l’equilibri entre la Llei (que garanteix el dret universal) i el Conveni, que ha de servir per millorar el que la Llei garanteix (i que és responsabilitat del Sindicat i de la relació de forces a cada lloc).

La pèrdua de poder adquisitiu assenyalada més amunt es produeix al nostre país, fonamentalment per tres vies: per les reestructuracions salarials d’empreses amb l’espasa de Damocles de la deslocalització; per l’extensió de la precarietat laboral, que s’ acompanya de baixos salaris i per la via de la moderació salarial imposada pels diversos ANC. La successió dels diversos Acuerdos de Negociación Colectiva dels darrers anys, a la pràctica han estat pactes de rendes, que han marcat la política de moderació salarial i per tant han propiciat l’estancament del poder adquisitiu dels salaris i la pèrdua del pes dels salaris en la distribució de la renda general espanyola (PIB).

La contrapartida d’aquests acords, (i d’altres acords abans) també a la pràctica, ha estat el compromís –no complert en la totalitat- de que l’ empresariat compliria la Llei respecte de la contractació temporal, (fent contractes indefinits) amb incentius econòmics en termes de subvencions i rebaixa de quotes a la Seguretat Social, no ha significat la reducció de la taxa de temporalitat. A més aquests acords s’han pres sense la suficient participació, tensió i mobilització del nostre actiu sindical en les empreses i s’han concretat tard respecte al moment processal de negociació dels convenis.

El situar l’acció sindical quotidiana al voltant de l’organització del treball, flexibilitat, salut laboral, etc., tot i que no s’ han situat en el pla col•lectiu, com estratègia global de confrontació del sindicat, ha donat una mica d’ oxigen a l’acció sindical a l’empresa, però és preocupant constatar la manca de capacitat de confrontació davant de situacions de reorganització empresarial que han comportat el tancament d’empreses i sectors industrials importants.

No podem signar acords que a la pràctica imposen la moderació salarial a la negociació col•lectiva o que dificulten l’accés, o l’endureixen a les prestacions socials, entre elles de la Seguretat Social.

Les successives reformes que ha patit el sistema de Seguretat Social confirmen el risc de privatització del sistema de protecció social, lenta però estratègicament. El retall de pensions clau del Règim General es produeix paral•lelament a la reducció de costos empresarials relacionats amb la Seguretat Social, quan el Sistema contributiu, gràcies al Règim General, obté any rera any superàvit, malgrat que el % del PIB destinat a protecció social és a Espanya molt inferior al dels països de la U.E. del nostre entorn. El Sindicat ha de jugar un important paper institucional i en l’acció socio - política (concertació i mobilització) per la defensa del Sector Públic, per la millora de les pensions, per a la redistribució de la riquesa que creem entre tots.

Per tot això, creiem que l’actuació del Sindicat en el proper període ha de venir marcada pels següents objectius

3.1 La lluita contra la precarietat i les desigualtats

Lluitar per la reducció de les desigualtats i per un major igualitarisme, es la lluita per la
justícia social. El sindicalisme, de classe, nacional i socio- polític que expressem les
CCOO, a més a més de l’acció reivindicativa clàssica a l’empresa ó a nivell sectorial, es
també intervenir en el conjunt dels factors que determinen les condicions de vida i treball de la classe treballadora: salut, serveis socials, educació, serveis públics en general, etc. i als drets civils i polítics, igualtat de tracte, aprofundiment de la democràcia, de la participació i implicació de la societat en els afers públics, sense oblidar la perspectiva emancipadora.

Per desenvolupar-ho tenim dues eines bàsiques:

a) L’acció sindical, la negociació col•lectiva front a la patronal, per la millora de les condicions de treball concretes, i la negociació amb els governs (als diferents nivells) per la millora dels serveis públics que nosaltres entenem com salari diferit.

b) La capacitat d’organització, pressió i mobilització per impulsar i la coordinar les lluites, que ens cal recuperar. Part fonamental d’aquesta capacitat és la formació de quadres sindicals i l’establiment de vincles de solidaritat entre els treballadors i treballadores dels diferents sectors de la producció i els serveis.

3.1.1 Qualitat de l’ Ocupació

Urgeix en el proper període rebaixar les taxes de temporalitat fins a situar-les en torn a les mitjanes de la Unió Europea (12-13%).En el cas de Catalunya això significa baixar 10 punts en la nostra taxa de temporalitat. La utilització dels contractes temporals, sols s’han de poder formalitzar si hi ha causa per a realitzar-ho. En cas contrari, la norma ha d’ ésser el contracte indefinit. El Sindicat ha de tenir com a un dels eixos prioritàris la lluita contra les empreses de Multiserveis fins a la seva eradicació i contra la subcontractació fraudulenta, amb cessió il•legal inclosa, que sovint acompanya l’actuació d’aquestes empreses.

Subcontractació, s’ha d’assolir la subrogació de plantilles en el cas de canvi d’empresa subcontractista, tant al sector públic com al sector privat; s’ha de prohibir per llei la cadena de subcontractació per a tots els sectors i establir l’equiparació del salari i dels drets dels treballadors de la subcontracta amb els de l’empresa principal, via conveni col•lectiu i per reforma de la Llei, en un procés similar al de les Empreses de Treball Temporal fa uns anys.

En el cas de les empreses que treballen per l’ Administració Pública, hi ha d’haver l’obligatorietat d’ acreditar la qualitat de l’ ocupació dels seus treballadors i la subrogació dels mateixos en cas que canviï la subcontracta de serveis. S’ha d’establir la impossibilitat de contractar serveis públics per empreses que hagin estat sancionades en temes d’ocupació i salut laboral ( mateix tractament que existeix per les empreses deutores de la S.S.)

3.1.2 Millora del poder adquisitiu dels treballadors i treballadores

La Lluita contra els baixos salaris ha d´ ésser un dels eixos principals d’actuació del Sindicat pel proper període. Cal una ofensiva del conjunt del sindicat en aquest objectiu, per assolir-ho. És necessari una nova política salarial no basada exclusivament en el manteniment del poder adquisitiu, sinó destinada a la disputa d’una part dels beneficis empresarials. En aquest sentit s’imposa la necessitat de recuperar la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris dels darrers anys a Catalunya i Espanya. L’ índex de referència no pot ser únicament l’IPC, que segurament caldria reformar, sinó que s’han de manegar també altres valors que situïn el desenvolupament econòmic del període, com són els guanys empresarials i l’increment de les hipoteques (que afecta una part molt important de les economies de la classe treballadora) etc. No hi pot haver cap Salari al límit de la subsistència.

El Salari Mínim Inter professional, s’ha de situar tal com estableix la Carta Social Europea, en el 60% del Salari Mitjà, és a dir 1.000 Euros mensuals, en l’actualitat. Per als baixos salaris, proposem augments Salarials per sobre de l’ IPC, i dels altres valors explicitats. S’han d’assolir a tots els convenis clàusules de revisió completa i retroactiva. Cap Salari Conveni per sota dels 15.000 Euros anyals.

3.1.3 Accidents Laborals i Malalties Professionals

La lluita contra els accidents laborals s’ha de convertir en una de les prioritats del sindicalisme de classe. Malgrat els avenços legislatius enregistrats als darrers anys els índexs d'accidents laborals no són assumibles per una societat com la nostra. En aquest sentit el Sindicat ha d’impulsar:

 Pacte Nacional contra els accidents laborals.
 Que els ingressos per sancions que percebi la Generalitat de Catalunya, es destinin a mesures que persegueixen la precarietat fins a la seva eradicació.
 Que es publiquen les empreses amb major índex d’accidents laborals.
 Que les empreses que hagin tingut accidents Greus i mortals no puguin contractar serveis amb l’ Administració Pública.
 Pla de Prevenció de Riscos Laborals i el Pla de Riscos psicosocials a totes les empreses.

A l’ acció sindical hauríem de separar els conflictes de Salut Laboral d’altres de caràcter econòmic, per evitar que els temes de Salut i Seguretat quedin aparcats, o simplement siguin utilitzats per a exercir pressió al conflicte. Per a objectivar el conflicte a l’empresa, als organismes de mediació, a la Inspecció de Treball, i a la via judicial, és necessari impulsar una reforma de la Llei de Procediment Laboral que estableixi que els conflictes en Salut i Seguretat en el treball han de tenir substanciació pròpia i independent d’altres matèries.

Així mateix considerem que la cessió del control de les baixes a entitats privades, que a la pràctica es subordinen a la voluntat de l’empresa, és un fet molt greu que el sindicat no pot tolerar, i per tant s’ha de recuperar el control de les baixes pel Sistema de Sanitat Públic. Cal un canvi profund del paper de les Mútues d’ Accidents de Treball i assolir la co decisió en escollir la Mútua, de la representació legal dels treballadors, encaminada a la participació en igualtat de condicions de patrons i treballadors a la gestió de les mateixes.

3.1.4 Per la reducció de la jornada de treball

La lluita per la reducció de la jornada ha estat una reivindicació del moviment obrer històricament. La realitat actual ens diu que els darrers anys caminem en sentit contrari, atès que la jornada mitjana puja en comptes de baixar. Creiem necessari recuperar la reivindicació de les 35 hores per llei i per conveni. No s’assolirà conciliar la vida personal i la laboral sense reduir la jornada de treball i la flexibilització dels horaris.

3.2 Compliment de la Llei i els Convenis Col•lectius

El grau d’incompliment de la normativa laboral a Espanya és inaudit als països europeus del nostre entorn econòmic i social i genera un cert desencís en el sistema democràtic, per part dels treballadors i treballadores que pateixen aquest incompliment. Aquest incompliment és una de les causes de l’alta precarietat en sentit ampli. La Llei empara el Dret dels Treballadors, i l’Estat és responsable de fer-la complir, perseguint aquells que la incompleixen. S’ha d’acabar amb la sensació d’ impunitat dels que incompleixin la Llei. Certament la tendència d’aquest darrers anys d’abocar a la negociació col•lectiva part de la regulació reservada a la Llei, no ha enfortit el concepte de garantia universal de la mateixa. En aquest sentit proposem:

3.2.1 Modificació del codi penal i altres normes legals

Atès l’anterior cal ampliar els mecanismes dissuasoris de l’incompliment, i tal com existeix a altres països europeus cal tipificar com a delit aquells incompliments que atempten contra els drets dels treballadors i molt especialment els relacionats amb la salut i seguretat, estabilitat en l’ ocupació i cessió il•legal de treballadors, i incloure’ls al Codi penal, amb penes de presó.

En cas de comiat improcedent cal retornar la decisió de triar la incorporació o la indemnització al treballador o treballadora afectat.

3.2.2 Fiscalia

Creació d’una fiscalia especial per a la persecució del delit d’índole laboral, la reiterada no aplicació de les lleis de caràcter laboral i dels convenis col•lectius. Per assolir això s’han d’ampliar la plantilla de fiscals i millorar la coordinació de la Fiscalia i la Inspecció de Treball i Seguretat social per aquests temes.

3.2.3 Inspecció de Treball i Seguretat Social

S’ha de donar compliment a l’Estatut pel que fa a la transferència a la Generalitat de Catalunya de la Inspecció de Treball i Seguretat Social. S’ha de millorar l’eficàcia en l’actuació de la Inspecció, assolir terminis més curts en la solució dels assumptes plantejats, i millorar la unificació de criteris en l’actuació. És important que la Inspecció de Treball i Seguretat social doni a conèixer al conjunt de la societat, la seva funció social, i que es publiqui el nom de les empreses que incompleixin greument la normativa laboral.

És necessari reforçar amb més mitjans humans i tècnics el Sistema de la Inspecció de Treball i Seguretat Social, dotar-lo de les eines necessàries per atendre a les necessitat dels problemes actuals del mon del treball i de la nostra realitat empresarial, empreses majoritàriament pimes

3.3 Per un nou model de negociació col•lectiva. Recuperar la capacitat contractual

La negociació col•lectiva és per un sindicat de classe com el nostre, la base fonamental d’ésser sindicat. Ara bé l’estratègia d’abocar-ho tot a la Negociació Col•lectiva, s’ha demostrat un fracàs, perquè el conveni, per sí sol no pot assolir canvis importants que són necessaris que situï la Llei, que consolida i universalitza el dret.

El perfil dels darrers any de la negociació col•lectiva està molt baix i no assoleix donar resposta a les necessitats reals de l’actualitat. Tenim un model de negociació col•lectiva heretat de la Llei de convenis col•lectius dels anys 50, que ni la transició política ni l’ Estatut dels Treballadors, ni la nostra acció sindical han transformat de manera important. Ens trobem davant un model que necessita una gran transformació, perquè la realitat econòmica i financera dels sectors productius i l’organització del treball s’han modificat profundament, i nosaltres continuem tenint bàsicament la mateixa estructura negocial de fa més de 50 anys, basada en els convenis d’empresa i els convenis sectorials, siguin d’àmbit estatal, autonòmic –els menys- i provincial. Les antigues ordenances laborals en alguns aspectes encara continuen vigents per a amplis sectors productius.

La negociació col•lectiva que necessitem ha d’ abordar la realitat de la nova empresa, on conviuen diferents sectors i diferents convenis col•lectius. Hem d’assolir equiparar les condicions laborals de totes aquestes realitats de l’empresa, per trencar el “dumping social” que a vegades es dóna al seu sí amb el fenomen de la subcontractació. Hem d’abordar la negociació col•lectiva dels grups d’ empresa. És imprescindible que els convenis sectorials continguin annexes referits a les realitats diferents d’un mateix sector de la producció.

Per tant, necessitem un canvi radical de model i d’actitud. És imprescindible un gran pacte, primer intern al sí del sindicat, i després amb les contraparts per dignificar la negociació col•lectiva.

3.4 Per una Política Industrial

La absència de polítiques industrials actives ha estat una constant dels diferents governs d’España i Catalunya. El Sindicat, per la seva banda ha d’impulsar la solidaritat activa de les empreses del mateix sector i territori respectiu per a evitar l’aïllament i setge de les empreses en crisi. La globalització de les lluites no evitarà la crisi, però pot fer millorar la correlació de forces, tant davant de la patronal com davant l’Administració.

El nostre objectiu sindical prioritari és el manteniment de l’activitat productiva i de l’ocupació, no ens conformem en assolir les majors indemnitzacions possibles. És necessari que des dels governs hi hagi voluntat política, i el sindicat ha de pressionar per a que n’hi hagi; que l’Administració intervingui per evitar que les empreses que tenen producte, mercat i projecte industrial es tanquin. És necessari així mateix la inversió de recursos públics en infrastructures, formació, recerca i innovació tecnològica, que millorin les nostres capacitats industrials.

S’han d’ampliar els drets de la representació legal dels treballadors pel que fa a la informació de la gestió i de la reinversió obligatòria d’una part dels beneficis empresarials, per millorar els processos productius. Per tant, és necessari la presència de la representació legal dels treballadors als Consells d’Administració de les empreses, tal com existeix a d’altres països de la U.E.

3.5 La Llei d’ Igualtat

Aquesta Llei, que suposa una aposta molt important per eradicar la xacra social de la desigualtat al món del treball, per tot motiu, però especialment pel factor de gènere necessita des del seus inicis l’ implicació del conjunt de l’actiu sindical, per exigir – i acostumar- a les empreses al seu compliment. Això vol dir que haurem d’impulsar plans d’igualtat i mesures d’acció positiva, a totes les empreses on tenim representació en una primera etapa.

3.6 Cobertura Social

S’ha d’assolir al proper període un augment significatiu de la despesa social, en relació al PIB (%) fins a equiparar-la a la mitjana de la despesa dels països europeus. El govern espanyol i el de Catalunya tenen la responsabilitat de dissenyar polítiques social que millorin la cobertura social del nostre país.

3.6.1 Pensions

El Pacte de Toledo, pel que fa al sistema contributiu de la Seguretat Social, està al camí contrari dels interessos dels nostres afiliats i dels treballadors i treballadores en general. A partir del Pacte de Toledo es van retallar les pensions estructurals de jubilació i invalidesa, es crea un clima d’incertesa constant sobre el futur de la pensió de jubilació, i ara s’afegeix un element d’inquietud respecte del futur de la pensió de viduïtat.

A l’actualitat la responsabilitat de les pensions ja no és responsabilitat de l’Estat (com abans), sinó que aquesta responsabilitat recau en la capacitat d’ auto finançament del Sistema, el que suposa una pèrdua de seguretat. Aquestes importants modificacions es produeixen al mateix temps que s’atorguen importants reduccions als empresaris de les cotitzacions a la Seguretat social, en un període en que els beneficis empresarials han crescut de manera desproporcionada al creixement dels salaris com ja s’ha assenyalat a d’altres apartats, i que òbviament afecten la capacitat recaptadora del Sistema de la Seguretat Social.

Considerem molt positiu l’establert a la darrera modificació de la normativa per a la jubilació anticipada, l’eliminació de la condició de haver cotitzat abans de 1967, cosa que permetrà que un bon nombre de treballadors pugui accedir a la pensió amb menys de 65 anys.

En altres aspectes es preocupant l’horitzó que se’ns intenta dibuixar en quant als riscos pel futur del sistema, que varien segons el moment econòmic en què ens trobem. Per tant és imprescindible una re orientació estratègica de l’actuació del Sindicat que permeti:

 Generar confiança en el Sistema Públic de Pensions.
 Que la responsabilitat i la garantia de les prestacions sigui exclusivament pública, començant per les prestacions contributives.
 Millorar les pensions. Hi ha encara molt per fer, si ens fixem l’objectiu d’equipar el % del PIB que destinem a cobertura social al % del PIB que destinen la resta dels països europeus del nostre entorn.
 No acceptar mesures que signifiquin un retrocés o enduriment de les condicions per a la jubilació (Edat, període de còmput, període de cotització,...).
 Rectificar el greu error del darrer acord de pensions respecte del futur de la pensió de viduïtat.
 Tallar la descapitalització del sistema que s’està produint per la via de la reducció de les cotitzacions empresarials.
 No hi hagi beneficis fiscals pels plans privats de pensions, perquè aquesta és una forma de potenciar-los front al Sistema Públic.
 Cap pensió per sota del Salari Mínim.

3.6.2 Dependència

La Llei de suport a les persones amb dependència significarà un avenç molt important en la cobertura social del nostre País. La Llei ve a donar suport a un segment de la població molt necessitada d’aquesta cobertura, que en el cas de les persones amb menys recursos fins ara requeia en l’àmbit familiar.

Comissions Obreres ha estat un protagonista decisiu des de fer aparèixer la necessitat de la Llei, fins al seu articulat. És un motiu més d’ auto estima per a la nostra organització. Cal que el Sindicat capitalitzi aquest avenç en el grau que ens mereixem. Cal vigilar el seu desenvolupament per a evitar que els llocs de treball que la llei generi no quedin presoners de la precarització laboral. És necessari, així mateix que a mig termini la llei generi llocs de treball de la xarxa pública de cobertura social.

3.7 La sobirania de les organitzacions confederades

Ara ha fet 30 anys de la legalització del Sindicat. Durant tot aquest temps, hem anat construint el sindicat que avui tenim. La Confederació Sindical de Comissions Obreres de Catalunya, s’ha fet gran i amb ella totes les seves organitzacions. En el darrer període hem viscut moments de tensió i d’acord en les relacions d’algunes organitzacions amb la CONC i amb les federacions estatals. Creiem que ha arribat el moment d’adequar la relació vers la CONC atesa la majoria d’edat de les seves organitzacions i de la nova realitat dels processos productius ja descrits. En aquest sentit proposem per a les organitzacions federatives (les úniques que tenen doble vinculació en l’estructura organitzativa) :

3.7.1 La CONC és una realitat i una necessitat sindical per el projecte dels treballadors i treballadores de Catalunya, que hem de defensar i desenvolupar. Per això i amb independència d’altres propostes que realitzem en aquest apartat s’ha de mantenir el que estableixen els actuals estatuts en relació a la confederació de les federacions de Catalunya que ho fan mitjançant la Comissió Obrera Nacional de Catalunya.
3.7.2 Estatuts propis. En el debat sobre la consolidació comptable a efectes fiscals (que hem anomenat la Hoja de Ruta Confederal) s’ha donat un cert protagonisme a les Federacions de Nacionalitat o Regió a l’hora de decidir amb qui consoliden fiscalment, si amb els territoris (Confederacions de Nacionalitat i Unions Regionals) o amb les seves Federacions estatals. Totes Les Federacions de Catalunya, de forma encertada, ho fan amb la CONC, i creiem que han de continuar fent-ho, per ésser una veritable Confederació, tot i que s’ha de fer de forma diferent. Proposem que les Federacions de Catalunya tinguin estatuts propis i entitat jurídica pròpia, i que a efectes de consolidació comptable tinguin el tractament de grup d’empreses CONC.

3.7.3 Protocol de gestió d’ instruments propis i compartits en base a las noves necessitats federatives i del conjunt de l’ organització.

3.8 Reforçar el Sindicat a l' Empresa i al Territori

En el darrer període de desenvolupament del sindicat hi ha hagut una forta tendència a la centralització federativa, i en alguns casos, s’han deixat els àmbits inferiors com a meres delegacions, sense donar importància de tenir àmbits orgànics als diferents nivells de l’estructura del sindicat que faciliten la proximitat, l’ organització, l’organicitat i la incorporació de quadres sindicals a les tasques de fora del marc de l’empresa. Les fusions federatives acordades en aquest període i les que es puguin fer al futur no resolen el problema del necessari canvi de model d’organització i de formes de fer, que necessitem. L’ anàlisi que fem de la situació de la classe obrera i les noves realitats productives requereixen una organització interna més flexible i mes propera als problemes dels treballadores i treballadores. En aquest sentit proposem:

3.8.1 El Sindicat al Territori

El sindicat comarcal, i al seu cas l’intercomarcal, ha d’ ésser l’eix bàsic de l’organització de les seccions sindicals i el nexe comú entre el sindicat a l’empresa i el sindicat a la societat. Totes les organitzacions federatives hauran de constituir el sindicat al territori, excepte les organitzacions federatives que basen el seu model en els sectors. Aquestes hauran de veure de quina manera organitzen la seva intervenció sindical al territori i el seu nexe amb el mateix.

3.8.2 Seccions Sindicals de grups d’ empresa

Amb independència d l’adscripció federativa de cada empresa, es fa imprescindible dotar-nos d’ un instrument organitzatiu per aplicar la negociació col•lectiva, organitzar l’acció sindical i la defensa dels drets dels treballadors en un mateix grup d’empresa.

3.8.3 Seccions Sindicals d’ empreses d’ un mateix centre de treball

Cada cop és mes freqüent la coincidència en un mateix espai físic de treball de diverses empreses, atesa la generalització de la subcontractació, al sector industrial i també al de serveis. Les polítiques empresarials són les mateixes per totes les empreses subcontractades en un mateix centre de treball, i nosaltres hem de passar de l’autarquia en les diverses reivindicacions a debatre , proposar i harmonitzar una mateixa estratègia reivindicativa. Es fa necessari dotar-nos d’un marc organitzatiu a l’empresa que agrupi el conjunt dels treballadors i treballadores del centre de treball. Amb aquesta finalitat és necessari organitzar coordinadores de les seccions sindicals de CCOO al centre de treball.

3.8.4 Els sectors organitzats

Els sectors organitzats de les diferents federacions es tindran de dotar dels seus òrgans de direcció, per organitzar el seu funcionament regular. Hauran de realitzar les conferències i/o Congressos en el que es concretaran els mecanismes necessaris per la seva vinculació i aportació al sindicalisme al territori.

3.9 Reactivar el debat, impulsar la participació

És imprescindible un impuls valent a la participació en totes les instàncies del sindicalisme i del sindicat. Sense participació no es recuperarà la capacitat de mobilització i per tant la capacitat contractual per a concertar polítiques salarials fortes, invertir polítiques de concertació equivocades, activar processos solidaris front a les deslocalitzacions especulatives i activar posicions socio polítiques actives. En aquest sentit proposem:

 Reactivar la informació i la formació socio polítiques a les empreses.
 Impulsar la participació dels afiliats a les plataformes reivindicatives a l’empresa i a nivell sectorial, organitzant assemblees, enquestes, etc.
 Intensificar la informació i l’ acció sindical en els processos de negociació.
 Refrendar els possibles acords consultant els treballadors i treballadores en general, i com a mínim els nostres afiliats i afiliades.
 Escollir els delegats de la LOLS en votació dels afiliats i afiliades.
 Prioritzar l’ elecció amb votació de tots els afiliats per determinar els candidats a les eleccions.
 Davant de processos de negociació generals, de diversa índole, s’han d’establir processos d’ informació, consulta i decisió, sense descartar consultes més universals davant d’algunes reformes de calat. Activar les formes i els processos de mobilització davant d’aquests tipus d’acords.
 Planificar, coordinar i unificar els ritmes de la negociació dels convenis per a evitar l’aïllament dels sectors més febles.

3.10 Independència i Pluralitat

La preponderància del paper federatiu dins la nostra organització en el darrer període, amb l’exclusivitat a la pràctica de l’acció sindical sectorial i d’empresa per a les federacions, conjuntament amb una pèrdua de perfil de mobilització de la Confederació i de la mateixa CONC, ha suposat per aquesta darrera un gir cap a l’interiorització i un forta tendència vers l’acció institucional. Al mateix temps, des d’un sector de la Direcció de la CONC s’ha accentuat el perfil autosuficient i hegemonista, tant vers l’intern com en les relacions institucionals i amb altres organitzacions socials.

Pel que fa a l’intern de l’organització, aquestes actituds, a vegades prepotents, comporten tendències de concentració de poder en cercles cada cop més reduïts; l’ establiment de responsabilitats de gestió/direcció basades en la “confiança” personal i política, amb menyspreu a la riquesa que suposa la pluralitat interna, i una aposta per la tecnificació i despolitització del sindicat, que fa més fàcil la concentració de la capacitat de decisió en un petit grup dirigent.

L’ eficàcia política dels equips dirigents sindicals es mesura sobre tot per la capacitat de síntesi i d’integració de totes les pluralitats de pensament i tradició i per tant, és necessari la presència als òrgans de direcció i de gestió (secretariats i permanents que es puguin derivar d’aquests) de totes les pluralitats que s’hagin manifestat als òrgans de d’ elecció respectius (comissions executives i consells).

Des de la reafirmació de l’aposta per la independència i la autonomia sindical que estan en els nostres orígens, la recuperació de la identitat de Sindicat de classe requereix també de processos de re-politització, entesa aquesta com la recuperació del caràcter sociopolític, de visió global de les reivindicacions i de l’actuació del sindicat, en la perspectiva de la transformació de la societat.

L’actualització dels conceptes d’autonomia e independència, requereixen al mateix temps la recuperació de la organicitat interna, l’estructuració i desenvolupament organitzatiu descentralitzat, l’equilibri de poders entre les diferents estructures, i processos de presa de decisions més amplis, més democràtics i participatius. Sense aquests elements l’ autonomia i la independència del Sindicat es converteixen en paraules buides o en armes per atacar altres posicions en el debat.

En definitiva el Sindicat ha de tenir perspectiva de transformació social, en la recerca d’un món, el nostre, més equilibrat i més just.

“Ningún trabajador puede, moralmente, eludir la parte que le corresponde en la lucha de la clase obrera por su libertad y en la construcción de una nueva sociedad para todos”

Ante el futuro del sindicalismo. Declaració de CCOO, Madrid 31 de Març de 1966.

Comments

LA LLUITA DELS TREBALLADORS DES DE UNA PERSPECTIVA INTERNACIONAL.

Camaradas, amigas y amigos:

Dos cuestiones previas:

Tengo responsabilidades de dirección en CCOO, y hoy hablaré desde la experiencia que me otorga esta responsabilidad y también como militante comunista, como miembro de la dirección del PCC, es decir, desde la experiencia sindical de mi trabajo diario y desde mi subjetividad.

Hoy utilizaré la lengua castellana para expresarme, para poder debatir con los tres compañeros que me han precedido, para facilitarles también el trabajo.

Iniciaré mi exposición recordando lo siguiente, acerca de la fase superior del capitalismo en la cual nos ha tocado vivir, con cinco rasgos fundamentales:

1.- La concentración de la producción y del capital llega hasta un grado tan elevado de desarrollo que crea los monopolios, los cuales desempeñan un papel decisivo en la vida económica.

2.- La fusión del capital bancario con el industrial, y la creación, en el terreno de este capital financiero, de la oligarquía financiera.

3.- La exportación de capitales, a diferencia de la exportación de mercancías, adquiere una importancia particularmente grande.

4.- Se forman asociaciones internacionales monopolistas de capitalistas, las cuales se reparten el mundo.

5.- Ha terminado el reparto territorial del mundo entre las potencias capitalistas más importantes.

Estas 5 caracterizaciones fueron escritas en 1916, en el libro “El imperialismo, fase superior del capitalismo” por V.I. Lenin, y podemos observar que, en función de la coyuntura concreta, en plena I Guerra Mundial tienen un contexto muy claro, pero indudablemente, se va mucho más allá para describir un período de desarrollo del capitalismo que casi alcanza a nuestros días. La gran actualidad de las mismas es un hecho a constatar.

Podemos decir que, después de la caída del muro y el hundimiento del llamado socialismo real, el actual proceso de globalización está conducido por el capitalismo global, en función de sus intereses y contando con la utilización de las nuevas tecnologías de la información, que es la segunda caracterización del proceso de globalización, es decir, las nuevas tecnologías y la llamada abertura de los mercados, la caída del modelo del socialismo de la URSS han desbocado la globalización neoliberal a extremos tales que han arrasado con continentes, países, pueblos y culturas en nombre de la mal llamada apertura de los mercados. Se han privatizado sectores, aprovechando la coyuntura de la derrota en todos los países, en la UE, en América Latina, en Africa y Asia...Como contrapartida, la declaración de NNUU sobre los ODM pretendía poner un poco de coto a los excesos neoliberales. Hoy, años despues de esta declaración, las cifras de las propias NNUU indican que vamos en dirección contraria.

Cada año mueren más de un millón de personas por la malaria y más de 3 millones por el SIDA en el mundo.
350 millones de mujeres no tienen acceso a métodos seguros de contracepción.
Cada día mueren 30.000 niños y niñas de enfermedades curables.
840 millones de personas pasan hambre, 6 millones de niños mueren de malnutrición al año.
1000 millones de personas no disponen de agua potable y 2600 millones no tienen saneamiento.
La ayuda Oficial al Desarrollo de los países ricos ha descendido desde 1990 el 0,25%, entonces sólo se situaba en el 0,33%, por cierto, la reivindicación del 0,7% es de...1969.

Nosotros, el PCC hemos reflexionado en nuestro Comité Central y en nuestro Comité de Movimiento Obrero sobre los temas relacionados con la caracterización de la situación actual, que queremos compartir hoy con vosotros, pero también con más compañeros y compañeras, con amigos:

Estamos en la época del capitalismo global y hegemonía del capital financiero. La oligarquía financiera internacional emerge como nueva clase y lleva la dirección de los procesos económicos y políticos. Esto implica una recomposición según la relación de fuerzas que se establece entre las clases dominantes-dirigentes. Ya Lenin situaba en el siglo pasado algo parecido, en relación al reparto del mundo que condujo a la Gran Guerra. Hoy los conflictos armados se dan fuera de los centros capitalistas y se trasladan a lugares periféricos o directamente donde están los recursos naturales. Hay 37 conflictos armados abiertos en 2008 en el mundo, jamás había habido tanta inestabilidad e inseguridad, y ello se produce por las ansias de dominación de los recursos naturales y también para emplear de alguna manera las costosas inversiones armamentísticas del trust económico-militar norteamericano y europeo.

Este capitalismo global organiza internacionalmente la producción sobre la base de la explotación de la producción, de los mercados, los recursos naturales y el modo de vida.

La oligarquía financiera internacional está en la fase de acumulación originaria de capital financiero. El dinero es tratado como mercancía fundamental de reproducción del sistema por un lado, y por otro se acentúan sus características reaccionarias en términos de corrupción, especulación, depredación de la naturaleza, movimiento incontrolado de capitales, blanqueo de dinero y tráfico de personas.

Estos elementos se concretan en políticas económicas, cuyo objetivo es el beneficio a muy corto plazo, en la reducción de costes fijos, en no tomar ningún tipo de riesgo y en la precarización de las condiciones de vida y trabajo de la clase. Estamos ante un nuevo paradigma, porque el capitalismo no vuelve hacia el siglo XIX, sino que, con el surgimiento y el liderazgo actual de esta oligarquía financiera, lo que sucede es que el capital renuncia al riesgo y apuesta siempre a ganar, porque cuanto mayor es la situación de crisis industrial, alimentaria, etc, mayores son sus tasas de beneficio. No hay sobreproducción, hay destrucción de excedentes y especulación.

Todo ello trae como consecuencia un modo de vida de los trabajadores basado en la precariedad: Precariedad en los salarios (en cinco años el poder de compra ha descendido bruscamente), precariedad en el empleo (la flexibilización y la temporalidad crecen a escala planetaria), precariedad en las condiciones de trabajo (los accidentes laborales y los daños derivados del trabajo se mantienen a pesar de la lucha decidida de los sindicatos), precariedad en la vivienda (cuando bajan los precios de compra de los pisos, ascienden los alquileres), precariedad en los servicios públicos, intentos de privatización de los mismos, o externalizaciones puras y duras.

Amigas y amigos, no hay recetas mágicas ni de manual. Hemos de sumergirnos en la complejidad de las situaciones diferentes, identificar a la oligarquía financiera, intentar llevar transparencia al mundo cerradísimo de los consejos de administración de las empresas, de la Comisión Trilateral, del llamado Club de Bildenberg. Necesitamos conocer para influir e intervenir todo el ciclo productivo, todos los entresijos financieros para arrojar luces de transparencia primero y de intervención sindical después...es decir, el mundo del trabajo ya no es simple, es muy complejo, lo cual no quiere decir que las soluciones a ofrecer no deban ser sencillas, o por lo menos formuladas de forma entendible, clara y simple.

Debemos evitar una cosa que habitualmente nos ocurre a las izquierdas, y es que, como nos gusta ser muy rigurosos, para responder a una cuestión empleamos un tomo de argumentos y media hora de respuesta ante una pregunta de 15 segundos...por ejemplo ¿hay crisis? La respuesta es que para los trabajadores si, porque hoy nos gastamos en comida y cosas esenciales para vivir casi el doble que hace unos cuatro años, y que nuestro salario no llega a fin de mes. Fijaos, no he hablado ni de recesión, ni de desaceleración, ni de nada por el estilo.

Debemos afirmar que la lucha central que los trabajadores deben emprender sin más vacilaciones es contra la precariedad en sentido amplio, y por tanto por mejores salarios y condiciones de vida y trabajo, pero es indudable también que desde los poderes políticos se pueden resolver cosas que tienen que ver con las condiciones de vida:

Ejemplos:

Desde que Evo Morales es Presidente en Bolivia, se ha alfabetizado al 73% de las personas iletradas, en los últimos tres años ha disminuido la mortalidad infantil en un 43%. En Brasil, el gobierno ha conseguido disminuir la mortalidad del SIDA en un 73% gracias a un servicio universal de tratamiento de retrovirales. En Venezuela, el gobierno de Hugo Chávez ha aumentado los servicios de saneamiento y el acceso al agua potable a un 93% de la población.

¿Alguien puede pensar que todas estas medidas no se han emprendido si no es por la acción de la gente organizada, es decir, consecuencia de la lucha de los trabajadores?

Lo que quiero expresar es que la lucha sindical es una componente muy importante de la lucha de los trabajadores pero no la única, la lucha política, en definitiva es la expresión organizada que se concreta en regulaciones y leyes. La clase obrera debe rehuir el apoliticismo que a veces se instala en ciertas organizaciones, en nombre de una supuesta independencia, que no es tal, porque en la lucha de clases la única independencia que se debe salvaguardar es la de la clase. Esta supuesta independencia a la que me refería antes se suele transformar en indiferencia, incoherencia e indirectamente deviene en subordinación, seguramente no querida ni deseada, pero es que la situación conduce a subordinarse a los poderes económicos, que es lo peor que le puede ocurrir a una organización de carácter social.

Dicho esto, lo que corresponde es organizar la movilización en torno a objetivos concretos, voy a sugerir cuatro aspectos, que no son ni los únicos ni probablemente sean los principales desde Catalunya, pero para mí son estratégicos y sencillos, y valen de forma general:

- Estado de bienestar generalizado, global, de carácter público que permita que el estado garantice los derechos como salud, educación, pensiones y seguridad social. Estamos hablando de redistribución de la riqueza generada por el trabajo y de la responsabilidad también de los poderes públicos.
- Democratización de los organismos e instituciones internacionales, comenzando por NNUU y siguiendo por los organismos económicos (IFIS, FMI, BM y compañías transnacionales) para ir a parar también a la OIT, recuperando su carácter normativo e incluyendo carácter sancionador.
- Sindicatos fuertes que estén en condiciones de reclamar y conseguir trabajo digno y decente para todos. Es una necesidad perentoria tener a la clase obrera organizada y disciplinada en el sentido gramsciano del término. Tener unos buenos técnicos, unos buenos burócratas es indispensable para meterse a fondo en el ciclo productivo. Si hablamos de trabajo digno, o decente, o de buen trabajo, como nos decía el compañero Heinz Bierbaun, esto pasa en primer lugar por el respeto incondicionado e incondicional a los 8 convenios denominados como fundamentales por la OIT, y que no es necesaria su ratificación por parte de los estados para exigir su cumplimiento. Es decir, más y mejores trabajos para la clase obrera y el pleno respeto a los derechos básicos son la vía más importante de incrementar los ingresos y reducir la pobreza.
- Soberanía alimentaria: Catalunya es unos de los lugares donde se emplean más transgénicos. El modelo actual de agricultura industrial no es sostenible ni para los países ricos ni para los países empobrecidos. Se deben buscar alternativas que rehuyan el sometimiento a la bolsa de Chicago, que es donde se fijan los precios de los productos alimenticios como el arroz, que ha subido un 70% en los últimos 9 meses.

Nosotros, los comunistas del PCC tenemos las siguientes propuestas de trabajo, en cuanto al movimiento sindical se refiere, que son propuestas realizadas desde la perspectiva de defensa de la cultura del trabajo y del estado social:

1. Autonomía del sindicato: el sindicato es una organización que decide en función de los intereses que representa.
2. Sindicato de clase y nacional: El sindicalismo en Catalunya sigue siendo de clase y nacional: el desarrollo de las fuerzas productivas , los cambios en el seno de la clase tienen características propias también en el siglo XXI
3. Multilateralismo, diálogo social y movilización: Los sindicatos deben tener muy claro que la apuesta estratégica por el multilateralismo en las relaciones internacionales y la autonomía de criterios en las negociaciones son elementos básicos para el sindicalismo de clase.
4. Adecuación de las definiciones históricas: El sindicato es un instrumento en manos de los trabajadores, un sujeto de transformación social i una instancia organizativa donde se aprende a administrar los intereses de la clase,
5. Flexibilidad organizativa: La historia nos muestra que no existen modelos acabados, que la nueva característica organizativa pasa por criterios flexibles, permeabilidad que se requiere después de la ruptura del modelo fordista (grandes centros regulados centralmente), buscando los vínculos materiales de los diferentes sectores ahora descentralizados.
6. Autoorganización participativa y ejecutora de políticas, espacios de construcción de alternativas.
7. Sindicalismo sociopolítico.
8. Europa y el mundo: Ante la construcción de nuevos referentes sindicales, se debe adoptar una posición renovada de inclusión de la mejores tradiciones del movimiento obrero: la suma de las tradiciones anarcosindicalistas, autogestionarias, socialistas, comunistas y cristianas ha de ser inclusiva y no excluyente.
9. No podemos esperar a la venida del socialismo para obtener y gozar de unas mejores condiciones de vida, no podemos subordinar el movimiento sindical a posiciones subalternas o atentistas.

Este ramillete de actuaciones se inscriben lógicamente en la lucha generalizada por una sociedad alternativa y por organizar la producción de forma diferente y alternativa al capitalismo global, y además son temas a desarrollar desde nuestras propias responsabilidades pero íntimamente relacionados con los sujetos políticos, sindicales y sociales, dependiendo del ámbito.

No puedo dejar de referirme a dos temas, que vienen relacionados: La constitución de la nueva CSI y la acción mundial del 7 de Octubre a favor del trabajo digno.

La unificación de dos de las corrientes sindicales existentes es una buena noticia, debemos saludar todos los espacios que supongan reencuentros de tradiciones que han aportado cosas a la lucha internacional de los trabajadores, pero a la vez debemos conocer que no están todos todavía. Existen tradiciones de lucha, sindicatos importantes y representativos que, por una u otra razón no están presentes en esta nueva central. Hoy la unidad de los trabajadores es condición indispensable para afrontar con una cierta garantía de éxito los retos que plantea la lucha de clases y las amenazas del capitalismo global y de la oligarquía financiera. Cualquier tentación de exclusión o marginación que se realice con excusas y argumentos de la guerra fría, significará un empobrecimiento y un debilitamiento para la lucha de los trabajadores, y autoexcluirse significa también marginarse.

El movimiento sindical debe también aprender de los errores y de la tragedia que supone la división en estos momentos de preponderancia del capitalismo global y repensar tanto sus actividades como su estructura, recuperar capacidad de autonomía con relación a los organismos internacionales, así como capacidad de organización y propuesta.

La jornada mundial convocada por la CSI en defensa del trabajo digno y por el cumplimiento de los ODM puede parecer limitada en los objetivos y de corto alcance: no obstante, desde mi punto de vista es importantísima porque permitirá cuestionar las consecuencias de aplicar políticas neoliberales por un lado, y por otro obligará y denunciará a los gobiernos que incumplen sus compromisos. Deberemos preparar el 7 de Octubre y transformarlo en una denuncia contra las políticas regidas por los poderosos, a favor de los sindicatos y traducirlo en más organización.

Finalmente quisiera referirme a la expresión y definición del nuevo internacionalismo que se debe desarrollar desde los sindicatos:

• Un nuevo internacionalismo basado en la cooperación y solidaridad, desde los valores de “ayudar en los casos que se requieran” (a los amigos se los conoce en las dificultades) hasta la mutua colaboración en estrategias comunes frente a las transnacionales y los grupos de poder.
• Un nuevo internacionalismo que rehuya tanto de las relaciones diplomáticas sindicales como de las tentaciones de colonialidad, entendida ésta como un conjunto de prácticas heredadas desde el eurocentrismo, que practican desde las multinacionales hasta algunas organizaciones de carácter más o menos social.

Ha llegado el momento de negar la mayor siguiente: “No le demos un pez a un pobre, démosle una caña y enseñémosle a pescar”. Esto es una falacia, lo que se debe decir y acuñar es lo siguiente:

No se les debe dar un pez a los pueblos pobres, ni darles cañas ni enseñarles a pescar. Ellos ya sabían pescar, lo que hay que hacer es devolverles sus instrumentos de pesca, que les fueron arrebatados, devolverles la propiedad sobre sus aguas y sobre sus bancos pesqueros que les robaron las multinacionales.

Este es el concepto resumido de solidaridad internacionalista para el siglo XXI, como dice el lema de la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO, que es una cita de Paulo Freire:

“En el conflicto entre el poderoso y el desposeído, no intervenir no significa ser neutral, sino ponerse al lado del poderoso”

Jordi Ribó i Flos.

Dedicado a mi amiga Eugenia Insaurralde, a mis amigos de Germinal Carmiña, Sunia, Marcello, a mi amigo Julio del P-MAS y a toda la gente de Paraguay que ha propiciado el cambio en este país.

Comments

Fa gairebé un segle que els obrers i els soldats de la ciutat de Petrograd, després anomenada Leningrad i ara rebateijada amb el seu nom tsarista, Sankt Petersburg, es van fer amb la majoria del soviet d'aquella ciutat, i aquella nova institució, la més democràtica que la història conegué desde la Comuna de París, va anul.lar les institucions burgeses i foragità el govern venut a la burgesia del primer ministre Kerensky.

Russia era un país assolat per la guerra, i les seves classes populars, els obrers i els camperols pobres, vivien en regim de semi-esclavatge, dominats pels governs del tsar, governs autocràtics que ni tans sols reconeixien les llibertats democràtiques mínimes. Era un país inmens que vivia prácticament en l'Edat Mitjana, amb els nobles i l'exercit exercint de parásits, amb fortunes inmenses i amb uns sectors burgesos molt minoritaris. La classe numèricament més important eren els camperols pobres.

El Partit de Lenin es va fer amb la majoria del soviet amb les consignes Pau, Pa i Terra, consignes democràtiques però alhora revolucionàries, perque gairebé ningú més gosava anar més enllà: La pau era poc més que una traició, perque volia dir negociar amb els prusians, el pa era arrabassar directament a qui tenia reserves d'aliments i la terra volia dir ficar cullerada a les grans propietats de la noblesa i dels militars. I així ho van fer, un cop agafat el poder i desplaçat el govern burgés de Kerensky, el partit bolxevic impulsá al soviet a la promulgació dels decrets sobre la Pau i la Terra, sortits ambdós de la pluma de Lenin. Aquests decrets podien avançar a combatre la fam, i per tant a accedir als aliments.

Vladimir Ilitx Ulianov, Lenin, fou la personalitat d'aquests deu dies, però els protagonistes van ser els milers d'obrers i de soldats, els que van pendre el palau d'Hivern sense cap victima mortal, els que exclamaren davant d'un testimoni d'excepció, el periodista nordamericá John Reed: "S'acabat, gràcies a Deu!", dirigits fonamentalment pel partit bolxevic, l'antiga fracció majoritària del POSDR, després PCR (b) i finalment PCUS, després de la fundació de la URSS.

No és la meva intenció fer d'historiador, malgrat les temptacions que un té; potser una de les frustacions més grans que tinc, no haver pogut fer la carrera d'història, però si en una data com aquesta, reclamar, reivindicar, i sobre tot, projectar en el futur a Lenin i el leninisme, com una praxi determinada en un país concret, en una época concreta i en aquelles condicions, sobre tot, quan un, "con la que está cayendo", s'identifica profundament com leninista.

En 1903, Lenin escriu, parafraseijant Aristoteles, alló de " Doneu-me un programa i un partit de revolucionaris i commourem a Russia dels seus ciments", en la seva obra "qué fer?" la qual recomanem la lectura. Entre moltes de les seves conclusions per la práxis, vull destacar-ne dues: la creació del que anomena "destacament de revolucionaris profesionals" i creació d'un orgue d'expresió, "encara que les masses no sapiguen llegir". Poc després, l'encert de tots els analisi espot comprovar en els fets de la revolta de 1905, que acaba en derrota perque les condicions no hi eren encara, però que Lenin considera com un assaig imprescindible. No oblidem que aquí, per primera vegada apareixen estructures plenament democràtiques de nova creació, que son els soviets. Avui podem comprobar com, una de les temátiques més interessants i que poden fer que la gent s'acosti a un projecte transformador es cercar mecanismes de participació democràtica directa, que no es contraposen als partits

Comments

Desde la decada dels 90, amb l’esfondrament del camp socialista a Europa, els ideòlegs del capitalisme intenten convencer a la resta que la història ha acabat, donat que la lluita de classes a nivell internacional ha finalitzat amb la derrota del camp socialista, i per tant, no només les teories, també els valors de tot el que té a veure amb socialisme han periclitat (internacionalisme, solidaritat, fraternitat, igualtat...).

Aquest esfondrament es fa encara més evident desde Europa, on una part d’organitzacions socials celebren la caiguda del mur, i sense rendres compte es posen objectivament al costat dels capitalistes, que aquests el que celebren es la caiguda de tot, no d’una determinada manera de gestionar el socialisme, i per tant a més celebren la caiguda de l’estat social de la democràcia.

Quan al cap dels anys, alguns es donen compte de l’abast del que ha succeit, quan l’actual procés de mundialització es produeix sota el domini del capital financer, i per tant sota les seves regles (es fals que la mundialització no tingui regles), quan están en perill determinades conquestes a un grapat de països rics, el que fan les organitzacions socials més importants és intentar tancar rengleres perque la pujada de la marea no els arrosegui.

Críticament cal veure per que, quan entrada la decada dels 80, quan les polítiques neo-lliberals arrasen continents com l’africá i com Amèrica Llatina, quan les empreses multinacionals ataquen sindicats, moviments socials i indígenes, amb la complicitat de governs com el de Cardoso a Brasil, Fujimori al Perú, o les oligarquies a Venezuela i especialment a Colòmbia, on assasinen tots els quadres que formen l’estructura de la Unión Patriótica, l’intent més seriós de superar el conflicte armat en aquell país, tots els esforços es centren a Europa en com fer caure el socialisme real, que amb tots els seus defectes, operava com un cert contrapés.

Em demanaran que qu´hi té a veure el sindicalisme amb tot aixó: aparentmentment poca cosa, políticament molt, i m’explicaré.

El sindicalisme mundial, com gairebé tot, després de la II Guerra Mundial també es víctima de la guerra freda. L’aliança entre el capital industrial, preponderant aleshores sobre el capital financer encara, i una part del moviment sindical produeix la divisió del moviment obrer internacional en bosses d’influencia cristiana, una part de la socialdemocràcia i alló que anomenariem sindicalisme “classista”, fruit d’influencies socialistes, comunistes i cristianes d’esquerra. Internacionalment, cap els anys 50 trobem per tant la CMT, la CIOSL i la FSM, que pot respondre a aquestes fraccions.

No es la intenció de parlar de tota la història sindical del segle XX, aixó correspón als historiadors, però sí que cal dir que l’estancament i la posterior crisi al camp socialista produeix crisis d’identitat succesives en la FSM que la porten gairebé a la seva desparició, i que paralelament, sindicats que abans havien estat combatuts i exclosos ferotgement per la CIOSL, es veuen en el seu interior gairebé sense saber-ho o sense discutir-ho. Després de decades de relacions diplomátiques sindicals, de repen el moviment sindical organitzat es done compte de la realitat, que actua gairebé “d’oïdes” front les multinacionals i els governs. Es passa d’una realitat de conquestes, reflectides en els Convenis i Racomanacions de la OIT, al desert, o en el pitjor dels cassos a Directives Bolkestein, Acords Multilaterals d’Inversions, condicionns del FMI per invertir o del BM per a fer prestecs...Conclusió: el moviment sindical les reb de tots cantons, i reacciona parcialment encara, para cops en alguns països i cedeix posicions lamentablement en ámbits internacionals com la UE o a la OIT, en funció que la correlació de forces és adversa i s’opta pel mal menor (s’accepta la lògica de la Comissió Europea, no s’avança en l’ambit de la OIT i es retrocedeix culturalment, es torna a polítiques colonials i s’intenta imposar criteris i tradicions dels països rics, al marge de les opinions de moltes organitzacions.

Malgrat tot, la necessitat de construïr la més ampla unitat possible en el sindicalisme mundial, per defensarse de les polítiques rapinyaires de les multinacionals i del capitalsime global, dona un gran pas, quan es senyala la necesitat de confluir tots els sindicats en una organització mundial. Lamentablement, desde alguns sectors es preten construír aquesta organització desde velles práctiques que intituiexen vetos injustificables i injustificats, perque vejam, qui té la legitimitat de dir o de jutjar qui és més democràtic i quí depen veritablement dels poders polítics? O és que les subvencions no finalistes i indiscriminades no generen també dependències polítiques? Qui pot negar legitimitat als sindicats cubans, venezolans, xinesos, indis...? Aquells que donaven diners als governs dels EEUU per la guerra del Viet Nam, no fa tant pèr exemple? Aquestes velles práctiques no haurien de posar al moviment sindical internacional en divisions de guerra freda, i en tot cas, desde el respecte al pluralisme, quan millor li va als treballadors es quan actúen units.

Ara está a punt de constutuirse la nova Central Sindical a les Amériques, amb un plantejament polític ofensiu com es la “Plataforma Laboral de las Américas”, on planteja temes laborals importantísims lligats a estratègies econòmiques progressistes, que bastants governs de la regió volen impulsar, desde Venezuela, Uruguay, Bolivia fins Brasil, sense subordinacions ni externes ni dels propis governs a América Llatina, per molt “progres” que siguin, i reclamant la sobirania de les organitzacions americanes front els Tractats de Lliure Comerç (que no son lliures, son imposicions i son de comerç, però injust i en desigualtat de condicions) i front els anomenants “Acords d’Associació amb la Unió Europea”, on el rol dels sindicats americans és primordial, sobre tot perque en termes de movilització social están uns graons més que els europeus.

Aquest panorama dibuixa una CSI, amb contradiccions però que incorpora la majoria d’organitzacions que té plantejada una jornada mundial pel treball digne i de lluita contra la pobreça pel proper 7 d’Octubre. Aquesta jornada cal impulsarla sense cap dubte, perque cal donar un pas, encara que sigui petit i lleuger en la direcció de la movilització mundial. Está clar que jo voldria que es parlés de les causes de la pobreça, de les polítiques neo-lliberals, dels estralls d’aquest capitalisme global i de l’inmens poder de la oligarquia financera...es clar! Però cal començar des de algun lloc, i sobre tot cal sumar. I a més, que i qui ens impediex que, en aquest contexte parlem de com veiem la situació mundial? Es una bona cosa que la CSI hagi fet aquesta convocatòria, que ara cal omplir de continguts. Quedar-se a la defensiva i amb les limitacions es restar al marge de un inici de canvi.

JORDI RIBO I FLOS

Comments

NO A LA GUERRA, perque l'imperi, lluny d'arreglar res amb la invasió encara ho ha espatllat tot més, resultats canten: A Irak no hi ha ara més democràcia que amb Saddam Hussein, al contrari, perque segueixen matant gent inocent.

NO A LA GUERRA: Ja sabem, el president d'Iran es un masclista.feixista-impresentable, però no per aixó es pot permetre ni tolerar que l'imperi contra-ataqui, perque qui rebrá son els de sempre.

NO A LA GUERRA: Els palestins segueixen sent perseguits i assasinats a casa seva pel monstre nazi-sionista, pel govern d'Israel, el Lìban estan sent amenaçat pels vaixells de guerra de l'imperi

NO A LA GUERRA: Es pot saber qué dimonis hi fan els soldats espanyols a l'Afganistán? Que tornin ja, d'una puta vegada!

NO A LA GUERRA: Cada un de nosaltres posará per la despesa de Defensa 422 euros aquest any, Espanya invertirá en temes militars 4.080 milions d'euros...Quantes pensions, hospitals, escoles es poden construir? No hi ha diners pel misèrrim 0,7% per cooperació internacional?

NO A LA GUERRA: Perque la classe obrera som gent de pau, que estima la vida i l'alegria, no pas la mort i el plor.

Necesiteu més raons?

Nota de l'autor: Suposo que tots sabem qui es l'imperi, veritat?

Comments

Recordar al Gregorio es recordar a totes les persones del PSUC que van lluitar des de el final de la guerra, i que van deixar llur vida: En Puig Pidemunt, en Numen Mestres i tants d'altres del PSUC, també en Joan Comorera, mort a la presó, en Julián Grimau del PCE...i no només del PSUC i del PCE, es recordar tots aquells que van esser vilment assasinats pel règim.

Recordar al Gregorio es recordar tots els represaliats del régim franquista, no només els del PSUC i del PCE, però sobretot, per que a més de esser els majoritaris en aixó, van ser els que mai van "desapareixer" per tronar a sortir com el Guadiana en 1977.

Recordar al Gregorio es recordar els liders de CCOO que van afrontar la lluita per millorar les condicions de vida dels treballadors, en aquella situació de dictadura feixista. Recordar als que no hi son, com el meu benvolgut i enyorat mestre, en Manuel Sousa i reconeixer als que hi son, d'entre ells al meu company de partit Luis Romero, el del cartell "Mis manos, mi capital".

Recordar al Gregorio es recordar la lluita unitària en el sí de l'Assemblea de Catalunya per la recuperació de les llibertats polítiques i nacionals, es recordar als 113 i reconeixer la seva aportació.

I finalment, recordar avui al Gregorio per mí es un acte de reafirmació comunista, per que per mí, mentre hi hagi capitalisme, mentre existeixi l'explotació de l'home per l'home (ho sento, soc un clássic), es necesari que ens organitzem de manera alternativa, no només per competir electoralment (molt important), sino també per construir un pensament alternatiu al capitalisme global d'avui. I per aixó soc comunista i estic al PCC...

Comments

Veiem el PP però:

Religió: Retorn al passat, la moral burgesa de sempre, tot molt bonic de portes a fora, matrimonis home-dona indissolubles, no al control de la natalitat, persecusió als diferents acompanyats pels prelats de sempre, els de la conversió dels infidels a cops de creu i fuetades de rosari...España cristiana frente e los infieles y al ateísmo.

Tema nacional: Unitat e indivisibilitat d'Espanya.

Temes socials: Reformes per permetre l'acomiadament, política de "cheques" per anular els drets socials universals, americanització i privatització de les pensions.

Immigració: El nou jurament de fidelitat...a los principios fundamentales pot ser? Clar, aquí el franquisme no té experiència, perque com que de la España de Franco tot deu fotia el camp...Recordeu l'acudit els més veterans? "España es una porque si hubiese otra, todos nos marchamos corriendo allá."

Estem vivint una posada al dia del feixisme que, sota fórmules suposadament democràtiques, nega drets humans a una part de la societat, que s'identifica dins la gent que fa que marxi la societat- la classe obrera.

Però clar, la dreta nacionalista catalana ha de buscar el seu lloc. I et trobes a l'aspirant-a-ministre-no-importa-amb-qui, el Sr. Durán i Lleida a un acte de la secta fonamentalista catòlica e-cristians (que diuen el mateix que el Sr.Rouco Varela, aixó sí, en català), o bé al metro retratat dient que a Catalunya no hi cap tothom, o bé et trobés al Sr.Guardans, de la noble familia Guardans-Cambó, que al segle XIX van fer la fortuna mitjantçant el tráfic d'essers humans, que van donar suport al cop d'estat del 36 (diguem ja d'una puta vegada la veritat, en Cambó era un colpista conspirador contra la Republica) i que avui fa costat al President de Colòmbia Sr.Uribe, vinculat al para-militarisme i al terrorisme d'estat, en contra de les negociacions amb l'insurgència colombiana.

Conclusió: No hi ha temps pel desencis, tothom a buscar la papereta ICV_EUiA, i a convencer a tothom, la cosa no está com per dubtes!!!

Comments

Un dels senyals d'identitat del sindicalisme de classe, no només a Catalunya, sinó també a la resta de l'Estat, és el seu caràcter sociopolític, és a dir, la preocupació pel que passa més enllà de les portes dels centres de treball. Fns i tot tradicions del moviment obrer llatinoamericanes s'estan plantejant la situació de la classe obrera no només a les empreses, sinó també als llocs on viuen i en relació als serveis que l'Estat ha d'assegurar. La classe obrera també té problemes més enllà del centre de treball, perquè el mode de producció capitalista també es de-senvolupa més enllà d'aquest. Les condicions de vida, la qualitat dels barris i de les seves estructures urbanístiques i de comunicacions, els nivells de salut i de contaminació de tot tipus, la neteja, tots són problemes que repercuteixen directament en les persones, en funció de la classe social a la qual pertanyen. Quan hi ha problemes a la xarxa de transport públic, els qui primer ho pateixen són els treballadors i les classes populars. Com pitjor és el transport public, més es degraden les condicions de vida i de treball, i si no hi ha un projecte públic clar, és molt fàcil colar privatitzacions. Així es va fer al Regne Unit en l'època de Margaret Tatcher i avui el país ja no té sector públic ferroviari, i els trens son més cars i estan en pitjor situació que quan eren públics. Per tant, els problemes en les xarxes són de classe, no pas de nacionalitat ni d'altres coses que la dreta nacionalista catalana vol aprofitar. És summament capciosa l'afirmació de Jordi Pujol quan diu que en els seus pactes amb el Partit Popular va obtenir més que ningú per a Catalunya. La pregunta no és quant, sinó per a qui? No pas per a les necessitats del poble i de la classe obrera, no per a les estructures que fan servir els treballadors. Aquestes raons havien de ser suficients perquè el sindicalisme de classe i nacional de casa nostra sortís al carrer, no al costat de la dreta nacionalista, no per fer la pinça al govern de Rodríguez Zapatero, sinó per manifestar la indignació dels treballadors pel tractament dispensat a Rodalies RENFE i per l'actitud de la ministra Magdalena Álvarez. Va ser una oportunitat perduda, sobretot després d'una magnífica campanya de sensibilització feta a moltes estacions de Rodalies durant tot l'any 2007. Però la intenció d'aquest article no és la critica al sindicalisme de classe i nacional, sinó posar de manifest el problema, i que els treballadors i les seves organitzacions recuperin la iniciativa social perduda. I que, sobretot, recuperem l'actitud i el discurs del sindicalisme sociopolític, aquell que tracta els problemes de la classe obrera amb independència del lloc geogràfic on es manifesten.

Comments

Aquest mes he estat a punt de no complir el meu compromís d'entregar un article a la redacció de l'Avant. Ja fora de tots els terminis, atacat dels nervis, avui, de bon matí, llegint el diari, he arribat a la conclusió que calia dir alguna cosa, de nou, sobre els preus i els salaris. Perquè, amics lectors, això és un escàndol.

Heus aquí unes quantes dades. El 2007, el preu de la llet va augmentar el 31%; el del pa, el 14%, el de la fruita, el 7,8%. Tothom recomana el consum de productes frescos i de qualitat; dietes equilibrades amb verdura i peix, evitant les grasses animals, la qual cosa fa que la despesa en alimentació de les famílies hagi de pujar considerablement, si no és que, com que el menjar és car, la gent decideix reduir la despesa i llançar-se als congelats, l'alimentació desequilibrada, etc., amb la qual cosa ja tenim els sectors populars sota riscos de contraure tota mena de malalties vasculars. Menjar sa i equilibrat passa a ser cosa de rics.

Els carburants i combustibles augmenten el 2007 el 14,4% i el transport, fins al 6,5% (la T-10 ha pujat un 4,35%). El transport públic a l'àrea metropolitana de Barcelona és el més car de tot l'Estat. No cal que parlem de la qualitat d'aquest servei, sobretot si parlem de rodalies RENFE: car i dolent.

El 15 de gener es va fer pública la compra d'un local al passeig de Gràcia de Barcelona a 25.000 euros el metre quadrat. Sense comentaris. Ja sé que nosaltres no vivim al passeig de Gràcia de Barcelona, però la pregunta és a quant fan pagar el metre quadrat per comprar un habitatge a Barcelona. I la segona és: ens ho podem permetre els treballadors? Respongueu vosaltres mateixos, perquè si parlem dels lloguers… En més d'una ocasió hem vist que, si en una casa entren dos sous, un de sencer s'ha de dedicar a pagar l'habitatge.

Comments

Emmanuel y la guerra en Colombia

¡Sentir vergüenza!

Carlos Alberto Ruiz S.

Comúnmente es tan fácil especular como lo es opinar desde fuera de unas circunstancias de ahogo. Pero a veces es punzante aventurar suertes en determinados sucesos como el que nos ocupa, con el martilleo de las horas en espera de los resultados de una prueba científica como el ADN (manipulable según qué corruptos estén cerca). No obstante hay que hacerlo, aparte de un cierto deber de aprendizaje, para expresar una personal consternación por algo grotesco que había podido evitarse. Porque creo que hay mejores formas de hacer ciertas cosas, modos superiores de obrar, que están al alcance, que hubieran podido conjurar esta escena sórdida, penosa y turbia a la que asistimos, por sí misma hiriente.

Igualmente, no es tan fácil hoy día, como puede pensarse, aseverar algo y sentir vergüenza, ni por actos propios, ni por acciones ajenas. Para que la vergüenza aflore se requiere piel en el alma, y lucidez. Los múltiples mecanismos de tergiversación, alienación y entumecimiento moral y espiritual de los individuos y de los colectivos, ya no sólo en un contexto de pugna de versiones, sino en general en la instrumentación actual del ser humano en la sociedad capitalista, nos ha convertido esa piel en un cuero duro, sin finas terminaciones nerviosas, casi en un plástico, tras capas densas de mezquindades, ceguedades y oprobios, y la pizca de lucidez en estupidez. Escribo esta opinión con algo de esto último, sin esperar confirmaciones contundentes, que llegarán en cuestión de horas, pensando que es mejor arriesgar este discernimiento sin acomodarlo en unos días, sin oportunismos indecentes. Lo expreso como lo siento, leyendo entre otras fuentes el buen escrito de Okrim Al Nasal en rebelión.org: “ADN: El invitado sorpresa” (4-01-08) y sus deducciones.

Reconstruyamos otra vez: Emmanuel, el niño de Clara Rojas, nacido él en cautiverio de su madre al estar ella privada de su libertad por las FARC, al alba del 2008 debía haber sido entregado al presidente Chávez (quien recordó el 26 de diciembre con justicia en un lapsus afortunado, que también niños de la esperanza, hijos de guerrilleras prisioneras, nacen en las cárceles). Junto a la criatura, Clara y Consuelo González, otrora parlamentaria, al parecer actualmente enferma, debían ser puestas en marcha para ser recogidas. Ese fue el compromiso público, ante el mundo, de aquella insurgencia, que lo proclamó en un comunicado con origen en La Habana. No puedo ocultar la asociación más o menos inconsciente tejida entre el hecho de que ese anuncio circulara desde allí y la quimera o el deseo de ver y probar una guerrilla caminando en el sendero ético de Ché Guevara, en el corazón de una Revolución que el pasado 1º de enero cumplió 49 años.

Se duda ahora. Se dice que es probable que las FARC no tengan en sus manos al niño que prometieron entregar. Uribe dice que la inteligencia del Estado sabe que Emmanuel fue dado al instituto público (ICBF) que se encarga de estos casos: de menores desprotegidos que son luego mantenidos en hogares de paso hasta dar con quienes los puedan acoger en mejores condiciones. Y que por ello las FARC no pueden cumplir lo ya comprometido. Para dar esa noticia abortiva, Uribe salió de su descanso en su hacienda en un conocido enclave paramilitar hasta Villavicencio, a donde llegó con su sombrero ranchero. Escogió con cálculo un momento crucial en la Operación política y logística coordinada por el Gobierno de Venezuela. Tal aborto no es de extrañar. Del régimen Uribe y su equipo de tunantes, no puede esperarse que ahorren energías cuando trazan objetivos determinantes. Uno de ellos podía ser, y fue, bombardear la empresa que concentró parte de la atención mediática del mundo al final del año 2007, entre muchos hechos de gran calado. Basta ver la prensa en diferentes latitudes. Era lógico entonces arruinar el propósito que convocó en pocos días a representantes de varias naciones, a organismos como el Comité Internacional de la Cruz Roja, y que resaltó la interlocución y planeación que el propio presidente Chávez elevó a la merecida categoría de verdadero asunto humanitario, con millones de ojos en todo el planeta puestos en esa puerta. Dinamitar eso es altamente rentable para Uribe, coherente con su tesis de que no hay conflicto armado, y que lo imperativo es la “mano dura” contra criminales sin altruismo alguno, sin sentimientos de consideración, que dice él, y muchos, es lo que caracteriza a los hombres y mujeres de las FARC, agregando que no hay opositor digno de tenerse como tal, ni motivo para dialogar, ni siquiera sobre la humanización de la guerra, y que por sustracción de materia el papel de la comunidad internacional no puede ser otro que apoyar su tarea antiterrorista. Buscó así el 31 de diciembre cerrar un año y abrir otro con el portazo de su razón. Denunciando otra vez que las FARC no son creíbles. Que pueden jugar con la verdad y con la vida de cualquiera.

Hay caravanas antagónicas. Uribe y su caravana, y por supuesto el Imperio, de Washington a Madrid, sabían de la cuestión puesta en pocos días en la mesa en la que Hugo Chávez hace una apuesta digna. Prominentes poderes en esas dos ciudades apostaban a su vez por el fiasco. El descalabro del fustigado Chávez sería útil a Bush, a Rodríguez Zapatero, a Aznar y al Borbón, para demostrar que no es posible otra diplomacia que la dominante. Sabían que si la caravana para recuperar a Emmanuel, Consuelo y Clara, tenía éxito, aparte del posicionamiento de Chávez, la progresiva o escalonada caravana de interlocución con las FARC podía ir derivando en el reconocimiento de elementos de beligerancia, expreso o implícito, hacia tal insurgencia, estando de por medio representantes de otros gobiernos y concitada una importante atención internacional.

Ya es un tópico afirmar que la primera víctima de las guerras es la verdad (no sólo de aquellas, ciertamente, sino del mismo sistema de dominación económico y cultural). Mas una cosa es la verdad sospechada, y otra la verdad debida, cuando sobre ésta se empeña la palabra, dada además por rebeldes que se postulan tales: seres dispuestos a aprender, indignados y combativos ante la opresión, de la que hace parte la mentira. Rebelión que no puede ser posible entonces sin aprendizaje y sin indignación. Y por esos mismos valores y estas dos demandas insitas, puede sentirse vergüenza: por esa señal objetivamente frustrada; por ese pacto de una organización consigo misma, incumplido por ahora; por un importante gesto, justo y unilateral, eclipsado o decaído, para el que no se tuvo capacidad, ya ofrecido el paso, no nacido de la negociación sino de la voluntad y la claridad políticas vinculadas al hacer de Chávez, quien confió en ello. Sentir vergüenza, además mirando hacia delante, con una migaja de justicia elemental, no es fácil. Pero tendrá que producirse. Esa vergüenza habrá de generarse, y regenerarse.

Sin esa vergüenza propia o ajena, no será posible superar la infamia de una realidad compleja, en la que se patenta con este hecho, como mínimo, que planes militares de liquidación han sido aplicados ferozmente para no dar siquiera una corta oportunidad a las liberaciones con un carácter humanitario, y menos tampoco al intercambio de personas privadas de la libertad en razón del conflicto. Confirman esos planes y su intensidad, que Uribe busca y quiere guerra. Y se corrobora con ese cuadro, además, una desconcertante precariedad material en medio del conflicto armado convencional e irregular, que agrava la desigualdad de medios, la asimetría, donde al parecer ya no puede tenerse por la guerrilla en las más básicas condiciones a un niño, en selvas y campos de un inmenso país donde se supone hay o debe haber desde hospitales de campaña para los combatientes hasta los últimos campamentos madre, donde se presume puede accederse no sólo a Internet sino a medios para surtir dignamente la vida. Supongamos que tal escasez es así de drástica, y que la misma penuria de la vida guerrillera obligó a evacuar por su seguridad e integridad física y psicológica al pequeño Emmanuel. Pero no excusa la falta de previsión, iniciativa o creatividad para hallar opciones más adecuadas.

Y no justifica la posible precariedad ética y política, deducida ésta, en mi modesta y externa opinión, de dos comprobaciones llegado el caso de ser demostrado el incumplimiento objetivo de las FARC (asumo el riesgo de observar por ahora, no de enjuiciar una intencionalidad que me creo claramente no es malévola, orientado por lo que dicen y callan medios de comunicación dominantes, guiado por el desconcierto que hemos experimentado miles de personas, que podemos albergar sentimientos y razones para la defensa del derecho a la rebelión como recurso contra la opresión, y que no hemos podido tener ante sí otras versiones, de la subversión, aclaraciones realmente sólidas. Quizá lleguen. Mejor más temprano que tarde, pues Uribe ya logró dilatar lo que con el paso de los días buscará liquidar por completo con la inercia: cualquier viso de solución con presencia internacional que le desautorice su política atroz de “seguridad democrática”).

La primera comprobación eventual: que no se contó la verdad a un Presidente que en ese extremo sí se la merecía plenamente y que debía conocerla para la complicada labor asumida. Me refiero al legítimo interlocutor en esta batalla, Hugo Chávez, en tanto las FARC le dijeron, y con él al mundo entero, que se le entregaría a Emmanuel. Uno no entrega lo que no tiene. Esto no sería un desliz operativo; sería un costoso error político que desdice tanto en el terreno de la correspondencia entre proyectos revolucionarios, como en el plano mismo de la elemental credibilidad que debe ser ganada para que una organización sea tenida al menos parcialmente como fuerza beligerante por ámbitos progresistas. Ese camino ha quedado cañoneado por ahora. No sólo por Uribe, como era de esperarse, sino por la irreflexión de las propias FARC sobre las diversas variables. Esta guerrilla sabía lo que podía suceder y en su comunicado del 9 de diciembre lo previó anunciando la liberación: “en circunstancias tales que se evite bajezas uribistas como las sucedidas con las ‘pruebas de vida’”. Luego no se explica uno cómo pueden facilitarle a Uribe tales bajezas, como las que urdió con su histrionismo el último día del 2007 escupiendo en la cara de miles de personas, entre ellas los familiares que esperaban después de tanto tiempo a sus seres queridos, por años en las selvas colombianas.

En caso de ser cierta la primera, una segunda dolorosa demostración se arraiga: que el hijo de Clara Rojas y de un guerrillero sí fue entregado, directa o indirectamente, al Estado. Por diligencia o por indisciplina de la guerrilla. Da igual. Si ello fue así, debe sentirse vergüenza. Vergüenza, porque en lugar de esa triste elección, podía haber sido entregado hace tiempo a la familia de Clara en la ciudad, o al Gobierno de la República Bolivariana de Venezuela, con todo lo que tal evento hubiera supuesto en el escenario político de un país como Colombia, envenenado con la pócima mediática de que la guerrilla es desalmada, que no tiene piel o es estúpida. O había podido el niño ser puesto al cuidado de familias muy cercanas o de confianza para la insurgencia, y no a cualquier aislado poblador, como sería el caso según las informaciones que llegan: que una vez enfermo el niño, alguien no formado para ello o consciente de su responsabilidad, lo debió llevar a esa institución benéfica. Y que eso pasó en julio de 2005 ¡Hace dos años y medio!

Pasaba hasta hace unos años, en el campo o en la ciudad, que familias del entorno insurgente podían recibir hijos de combatientes ¿A tal punto ha llegado la inclemencia de la guerra que esto ya no es posible? Vergüenza habrá de sentirse, si fue entregado a un instituto de un Estado de un país, donde sus autoridades públicas dejan morir de hambre y enfermedades a miles de niñas y niños, donde los hay deambulando sin futuro, medio creciendo para morir, en las calles pegados a la barata droga del pegante, expuestos al maltrato, a la violación, a la explotación, al comercio de órganos. Paul Martin, de UNICEF, afirmó que 21.000 niños mueren en Colombia por causas prevenibles como la desnutrición (El Tiempo, 2-01-08) ¿A ese Estado entregó la guerrilla revolucionaria de las FARC, o dejó que se entregara, a un niño que tenía el derecho de estar con su madre, y ella el derecho de estar con él, incluso temporalmente en el medio más inhóspito? Es verdad que las condiciones de la guerra son terribles, y que los campamentos de las FARC no son una guardería. Pero ¿no había otra alternativa?

Quisiera estar equivocado. No por fundamentalismo alguno, sino por higiene mental, y por algún asomo de coherencia de lo que uno cree que se mantiene despierto en el espíritu insurgente. No creer entonces que un niño puede ser dado por la guerrilla rebelde al cuidado del Estado infanticida (mírense las estadísticas, las calles y los campos: ¡un país con dos millones de niños desplazados¡ donde abundan recursos para brindarles una vida digna), y menos que aquel niño, Emmanuel, especialmente él, cuya entrega se prometió a los cuatro vientos por las FARC, no haya estado en sus manos en el momento de tal decisión de esa guerrilla, sino a buen recaudo del gobierno de Uribe, y su instituto ICBF, que ha anunciado que apenas 15.853 menores viven bajo esa tutela. No quiero pensar que es Emmanuel, aunque allí le vaya mejor al niño que sea, si cuando fue entregado en 2005, como dice la directora del hospital de recepción, tenía “un brazo fracturado e inmensa falta de amor”. A lo que hay que agregar el vil relato de Uribe, posando él con indignación ante la desnutrición severa, las enfermedades y los signos de abandono del niño, diciendo que Emmanuel fue torturado por las FARC, lo cual es de tajo una mentira. Me resisto a creer tal indolencia, desamparo u orfandad de las FARC respecto de Emmanuel y de cualquier otro niño o niña. Y no puedo creer que Uribe Vélez, un neoliberal y guerrerista consumado, tenga sustancia humana para miramientos con los niños, menos con los niños pobres de Colombia. Él, que ha dejado en su historial político y criminal a miles de víctimas, de su modelo económico depredador, de sus grupos paramilitares, de su impunidad. Miles de niños sin padre o madre por la guerra sucia, podrán algún día saber qué papel cumplió en ella Álvaro Uribe.

La página de Emmanuel marcará el texto de un país descuadernado moralmente, del que Uribe y su séquito han dado las mayores pruebas de perversión, pues habían podido dejar hacer a la misión internacional y esperar a ver con qué cara salía la guerrilla al entregar a las dos mujeres y no al niño. Incluso desde su posición, hubiera sido inteligente aguardar. Y no impedir que se pasara a la fase en la que ellas recobraran su libertad. Pero eso significaría contar ya con un resultado, con gente liberada, y esa eventualidad por sí misma es inadmisible: la libertad basada en la solución dialogada es desestabilizadora del modelo autoritario que Uribe ha entronizado. Si esto hace Uribe para impedir la libertad de dos mujeres, además cercanas a su misma clase social, ¿puede esperarse de él algún día un compromiso con la paz? Queda mucho por andar, para que una casta inconmovible en el poder ceda algo serio a favor de la justicia.

Pasaremos, como estamos acostumbrados con más cuero que piel, a otros capítulos de ese cuaderno desvencijado, haya sido cierto o no que este niño fue dejado por la guerrilla y que inasistido llegó a manos del Estado, o sea que aquella cascabeleó cuando comprometió su entrega, sin tenerlo. O sabremos que no mintió, y que puede comenzar a levantar la cabeza cuando otros le requieran obligaciones como correlato para que se le observe, al menos parcialmente, su condición de fuerza beligerante responsable, por al menos un gobierno, como el venezolano. Es eso lo que Uribe reventó por ahora con la ayuda que brinda la probable torpeza de su oponente. Desenlaces como la muerte de los diputados del Valle le sirven a él más que a nadie. Cierra las puertas internas y las ventanas internacionales para encender la casa. Luego hay que derribar unas y otras, para que problemas como el intercambio humanitario puedan tener solución, y si no el canje, entonces liberaciones unilaterales, habilitando los canales internacionales que hacen temblar a Uribe y los suyos.

El año que terminó se cerró con hechos funestos, que se siguen sumando al desgarro de las auténticas farsas que protagonizó el régimen de Uribe. Y se abre otro con las expectativas enrevesadas y con la confusión insana que aumenta una factible improvisación grave de la guerrilla, poniendo sal en una herida. No todas las imposturas pueden asimilarse. Aunque las FARC demuestren luego que Uribe ha vuelto a mentir sin pudor, y eso pueda remontarlas en sus propósitos, no es marginal, sino central y apremiante, un debate que deben encarar ya, a partir de su capacidad de aprendizaje e indignación, en la base de la rebelión a la que dicen no renunciar.

Debería abordarse con el rigor de la seriedad de la que deben renovarse pruebas, con criterios propios y diversos, escuchando a otros que así mismo escuchen a esta insurgencia (Gobiernos, agencias y redes internacionales, intelectuales, iglesias, organismos de derechos humanos y derecho humanitario, y sobre todo pueblos), en un método probo y eficaz, para que la regulación de la guerra sea realidad al menos por una parte, indignados/as ante la injusticia, con menos palabras y con más hechos diáfanos. Es lo que debe urgentemente comprenderse de este acontecimiento triste que debe avergonzar. Con la transparencia de una controversia que corresponde a la ética y a la política de las fuerzas que luchan por la transformación. De un lado fundamentando con la coherencia del ejemplo la necesidad del alegado derecho a la rebelión ante la injusticia. Y de otro lado la necesidad de los límites de ese derecho a rebelarse, creciendo moralmente en la autocrítica. La guerra contra lo injusto, no puede ser más de cualquier manera. Esta fue y es la ética de los medios que no apabulló sino que le dio sentido a gestas revolucionarias o rebeldes casi imposibles en sus respectivas épocas, de Ché Guevara o Bolívar, aun en la derrota material, pero no moral ni política. Uribe, su ministro Santos, Restrepo, su comisionado de guerra, y el Imperio, no tienen por qué tomar en cuenta esas lecciones. No son sus destinatarios. No son para ellos. No es para su dura costra. No tienen por qué sentir vergüenza, ni por Emmanuel, ni por el sufrimiento en la guerra. Que si ha de terminar algún día, debe acabar dignamente, no entregando el futuro, simbolizado en los hijos de la esperanza, ni nada que haya significado tanto dolor, como lo es el parto de una Colombia con justicia.

Carlos Alberto Ruiz fue Asesor de la Comisión Gubernamental para la Humanización de la Guerra en Colombia.

Comments

Comments

- La mort del company Gregorio López Raimundo:

Ha mort un dels darrers referents del PSUC històric que jo conegué. En Gregori era el Secretari General quan jo vaig entrar al PSUC en 1974. No el vaig coneixer personalment fins quan el van detindre i el varen deixar anar en Desembre de 1976. Posteriorment, fins i tot el recordo quan em va signar el llibre del PSUC, que guardo a casa meva, i molts records.

Quan la trencadissa, després de les baralles internes, era una persona que sempre recordava com un home bó, la canço d'en Raimon i el seu taranná eran sempre una llum que m'indicava que s'havia de produïr algún retrobament...que fins avui encara no ha arribat.

En Gregorio simbolitza tantes coses...La lluita en la clandestinitat, la lleialtat a uns principis, la mostra que és catalá tot aquell que viu i treballa a Catalunya, malgrat que mai goses en parlar-lo, el combinar la lluita nacional i la lluita social... I ara ja no hi és.

No hi es, com no hi son en Pere Ardiaca, en Román i tants d'altres... L'exemple d'aquella generació, amb les seves errades i els seus encerts és el que queda. Sense ells, la Catalunya d'avui no existiria, sense els comunistes del PSUC històric, ni estatut, ni conquestes socials a la Constitució de 1979, ni reconstrucció social, ni rés. No permetrem que ens esborrin de la història oficial. Ni en Gregorio ni en Pere s'ho mereixen...i ens abroncarien força!

- IU Llamazares candidat:

El referèndum es produí a IU i Llamazares, sortosament ha guanyat. Potser per massa diferència, no sigui cosa que algú qued pensa que els comunistes som totalment prescindibles s'ho acabi creient. La IU plural ha guanyat sobre alguns que pensen en una IU reduïda. Ara IU som tots, i es molt gratificant veure com la marga Sanz es posa al servei del projecte comú. A veure si alguns hi posen una miqueta de seny, i tots hi posem més bona voluntat al projecte de Izquierda Unida.

Comments

I mira que han passat coses!!! Comentaré algunes, amb el risc d'oblit d'algun tema important:

- Problema de les infraestructures, RENFE Rodalies i AVE:

Tothom sap que l'estat no inverteix en RENFE desde fa 30 anys en xarxa. No han construit ni un puto metre de via!!! Les estacions de Regional tanquen, estan en runa moltes. Que van fer en 23 anys els de CiU? On era ERC que en el primer govern asumiren responsabilitats? Que van fer el PSOE i el PP al capdavant del govern central?

Que jo sapiga, només el PSUC i els seus hereus (ICV-EUiA)estan nets i poden llençar la primera pedra...Calia la mobilització, que ha arribat tard i malament, perque els sindicats no hi eren, i aixó ho ha acabat liderant una plataforma que al final acabará convocant el 1 de maig si ens descuidem. Francament, els sindicats importants han tingut una manca d'agilitat preocupant, que caldrá redreçar. No es pot estar absent en una de les convocatòries més grans a Barcelona, després de les manifestacions contra la guerra d'Iraq.

- 90 Aniversari de la Revolució Rusa:

El 7 de Novembre (26 d'Octubre en el calendari Juliá) de 1917, els obrers i els soldats de Petrograd van disoldre el govern provisional de Kerenski i van entregar el poder al Soviet de Petrograd, que es va constituir en el nou poder de l'estat obrer i camperol que va neixer, sota les consignes de Pau, Pa i Terra, consignes democràtiques que només el proletariat va ser capaç de tirar endavant, amb el Partit ja rebateijat com Comunista de Rusia. Aquells deu dies commocionàren el món definitivament, perque rés ja no va ser el mateix, per lo bó i per lo dolent. El balanç de la URSS, fins la seva caiguda, amb errors i encerts va ser netament positiu:

- Es va mostrar que els treballadors podien dirigir un estat.
- Les conquestes socials avançaren a velocitats molt rápides: Constitució de la OIT, impensable abans de la revolució, jornada de vuit hores, sanitat i educació gratuita...
- Els oprimits varen trobar aixopluc en un estat que generosament obria les seves portes.
- La capçalera de la lluita contra el feixisme varen ser els Partits Comunistes arreu, els valors de la lluita internacionalista, les Brigades Internacionals a la guerra d'Espanya, per exemple, varen ser valors que, fins avui tota persona progressista ha d'asumir.

Els mals, per ja sabuts, no els esmento, només referirme a les encertades paraules de l'amic Josep Fontana, quan parla dels fracassos, no ja de la URSS, sino de tots nosaltres.

-Homenatge a Marcelino Camacho:

Merescudissim, que CCOO li faci un homenatge a la persona d'en Marcelino va ser un acte de dignitat encomiable, on el que va sobrar va ser els tons d'algunes intervencions, especialment d'aquells que, en un homenatge a un dels lluitadors antifranquistes i obrers més carísmátics i honestos d'Espanya, es dedicaren a esbroncar al personal, alguns amb una cara de vinagre que feia por...Quan el que corresponia era emocionar-se, riure i plorar però d'alegria, perque els bons homenatges es fan en vida i en plenitut de facultats mentals al menys, que es el que va passar. Indubtablement els que es varen lluir, segons la meva opnió foren en Gaspar Llamazares i el president del Govern, a més de la impagable Pilar Bardem.

-Reunió de sindicalistes el 1 de desembre:

Més de 200 quadres sindicals ens reunirem per parlar sobre les propostes a fer en el procés dels Congressos de CCOO, que podem resumir en una lluita decidida per millorar els salaris i les condicions de treball, no admetre reduccions en les pensions i colocar el sindicalisme de classe i nacional netament en el sí de les polítiques d'esquerres.

-Derrota de la consulta a Venezuela sobre els canvis constitucionals:

Efectivament, parlo d'una derrota de les posicions pregressistes front les conservadores. Alguna cosa ha fallat, i es possible que la pressió de l'Imperi, els milions de dólars abocats a una oposició que probablement no hagués acceptat un resultat contrari, en fí, que no es pot menysprear l'activitat de gent acostumada a impulsar cops d'estat a Llatinoamerica, però perdre, encara que sigui per la mínima es una cosa que cal reflexionar...Però qui ho ha de fer son les organitzacions obreres i sindicals de Venezuela. Nosaltres hem d'acompanyarles, de manera crítica però alhora constructiva, perque pel que sabem, el socialisme es un sistema molt més just que el capitalisme global, que és on volen tornar a portar a Venezuela els enemics de la revolució bolivariana...

El company Mariá Pere ha inaugurat el seu bloc, o al menys l'ha tret de la clandestinitat!!!!

I aviat serem al 2008.

Comments